Barranc de l'Artiga (França, Ariege)

Diumenge 5 de setembre, finalment ens em acabat per decidir i anem cap a França!, aquest cop un pel lluny a fer l'Artiga i Marc, dos barrancs, molt propers entre ells, i molt, però que molt recomenables. En Jordi Bladé, en Jordi Nogués i en Sergi Lugo, faran l'equip GEAMM.

Aproximadament entre 3:30-4:00 hores ens plantem a la zona en

qüestió : Mataró/Ripoll/Puigcerdà/Ax-les-Thermes/Tarascon/Vic_de_Soç-Marc, una bona pallissa, però del tot recompensada !. Sobre les 09:45 sortim desde , en 45 minuts estem adalt, les vistes i el paissatge són impresionants, només el fet d'estar allà ja s'ho val !.

Entrem a dins, s'ha de dir que l'últim cop que vaig anar-hi i varem tindre que renunciar, l'aigua presentaba un aspecte molt més ferotge. els ràpels, salts, desgrimpades, són impresionants, el barranc o té quasi tot, el lloc, els ràpels, salts de fins a 12 metres, l'estètica del barranc.

Hi ha llocs, que s'ha de vigilar perquè rellisca, però la tònica és de preda bona.

Moltes zones de descans, i protecció. Varies instal·lacions, tan per si va carregat, com per si hi trobeu molta gent (el nostre cas !, ple d'empreses d'aventures).

El descens el varem fer en 2:30h, retorn després del salt de 6 metres, sortida per la dreta, i arribem al parking en 15 minuts.

Vint-i-un batecs de l’India: La Teoria de la Relativitat.

Vint-i-un batecs de l’India

Amb aquest nom hem decidit batejar els vint-i-un petits relats que volem escriure. Millor dit, què necessitem escriure.

Seran vint-i-una petites histories, algunes divertides i d’altres més transcendentals, que hem viscut els vint-i-un dies de viatge per l’India i el Nepal.

Intentarem que entre ratlla i ratlla pugueu veure, olorar, palpar, escoltar i tastar tots els petits matisos que aquest gran país ens ha deixat en el cor.

Riures innocents i plors de tristesa: la vida i la mort ballant pel fràgil món dels homes.

Un viatge que mai podrem oblidar.

Una rebolcada de sentiments per les nostres ànimes.

“Vint-i-un batecs de l’India” és un inici i no un final. El nostre gran viatge només ha començat…

Aquí teniu el primer....

La Teoria de la Relativitat

E= mc2. Encara recordo el dia que el professor de física de Santa Anna ens va explicar aquesta Teoria de l’il.lustre senyor Einstein: l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat. No em vaig assabentar de rés!.

Ha estat en el nostre viatge a l’Índia on realment he entès la Teoria.

En una població de més de 1.130 mil.lions d’habitants (segon país més poblat del món), tot és relatiu. En un país on per fer un simple trajecte de 200km (Delhi-Agra) per carretera es pot tardar més de 8 hores, tot es relatiu. On ciutats com Delhi (16 mil.lions) o Bombai (13 mil.lions) recullen el millor i el pitjor de les misèries humanes, tot es relatiu.

Però han estat els Indis i no l’Índia els que m’han deixat empremta.

I aquesta “especial” teoria de la relativitat no serveix per argumentar discursos hipòcrites tipus “nosaltres no estem tan malament” o “ mira aquells de l’Índia, aquells si que ho tenen magre” …

Aquesta teoria no és per justificar el què tenim o no tenim. Ni per compadir-nos del què volem tenir i no podem. Ni per avergonyir-nos del què tenim i ja ni valorem.

No. La Teoria de la que us parlo no és comparativa. És molt més que això.

Quan veus famílies senceres dormint a qualsevol vorera, mig despullats i descalços, bruts, famèlics...sense res… la teva ànima, allò mes íntim, el teu petit cor... simplement s’esmicola.

I t’adones de què el realment important no és allò que tens o no tens, si no el que sents i fas sentir. El que ets i transmets.

Cal reflexar-se cap els demés. Cap a les persones que t’envolten, les persones que estimes però també, i això és molt important, cap a la resta del món. Tots ens necessitem.

Podem fer veure que no sentim la veu greu d’una mala consciència i “no fer res” o ens podem excusar fent cas a l’aguda veu de la bona consciència, tot realitzant algun acte de “caritat” per fer-la callar.

Però de la pobresa, cal tenir-ne consciència. Ni bona ni dolenta. Només ser “conscients” i així poder-la lluitar. Conèixer aquesta realitat. No donar l’esquena a mil.lions de persones arreu del món que viuen en condicions infrahumanes. És cert que no fa falta viatjar tan lluny per adonar-se’n. Però les dimensions a l’Índia son brutals.

La teoria de la relativitat. On la vida i la mort passegen plegades pels carrers de Bombai o Delhi. La mort, si reflexionem, és molt semblant a la vida. No podem viure sense anar morint poc a poc.

I la nostra afable vida, blindada per capes i capes de benestar, comoditats i luxes, ens pot cegar i impedir-nos veure els patiments de tanta i tanta gent a les fabeles de sud-américa o els slums de Bombai. Sovint només veiem el nostre patiment personal i ens tanquem al sofriments de la resta.

Amb aquestes ratlles no vull donar cap lliçó de moral a ningú ni fer filosofia barata. Simplement l’Índia ha estat un gran cop de puny que ha trencat aquestes barreres i m’ha obert els ulls. Cal tastar la pobresa. Mirar-la i escoltar-la. Tota una lliçó d’humilitat.

Al darrer dia a Delhi vam decidir perdre’ns fora de la zona turística. Caminant sense rumb vam arribar a un carrer paral.lel a una de les moltes rondes elevades que té la ciutat. Milers de cotxes passaven per sobre dels nostres caps. El carrer com sempre, atapeït de persones, bicicletes i rickshaws amunt i avall. Fent un eslàlom enmig d’aquell tràfic van continuar fins a passar casualment per davant d’un hospital.

A pocs metres de la porta principal i enmig de l’asfalt ple de sots i forats van veure un piló de draps bruts tirats al terra just al costat de les escombraries. En passar pel seu costat ens vàrem adonar que sota aquella pila de roba bruta hi havia el cos mig nu i esquelètic d’un avi morint a les portes d'un hospital. Centenars de persones esquivaven aquell cos estès enmig del no res a ple sol i a una temperatura per sobre dels 40ºC. I de totes elles, només un altre avi es va atansar per donar-li una mica d’aigua. Nosaltres igual que la gran majoria, no varem fer res.

Imaginar-se la mateixa escena en qualsevol ciutat europea és impensable. I no paro de donar-hi voltes i més voltes: Per què no vaig fer res? Com es possible que no fes res davant d’aquella imatge terrorífica?

Sé que ja no podré ajudar aquell pobre avi però no em vull resignar. No puc acceptar més la Teoria de la Relativitat. No em vull rendir. D’una cosa n’estic segur: haig de canviar.

De fet , l’Índia ja m’ha canviat....

Namasté!

Pere

RUTA DE LES AMETLLES A CARDEDEU

Avui toca sortide betetera pels voltants de Cardedeu. De ametlles no en trobareu ... però si més no va ser la anecdota del día. Allà quedem en Ramón, l´Alfredo, la Esther, en Josep i en Jaume. Canviar d´aires sempre és bó ... que tot no sigui el Maresme i així donem una oportunitat de fer-lis coneixer aquests raconets a tocar del MOntseny
Total ... uns 23 kilòmetres de ruta força fàcil i planera, per pistes forces amples i com no ... algun corriol que ens farà posar a proba les nostres habilitats a sobre de la bici i si no ... pregunteu-li al Josep !!!! (no us perdeu la secuencia al video)



(VIDEO RESUM)

Una vegada sortim de Cardedeu desde el nostres punt de trobada a la plaça de la creu només entrar a Cardedeu, ens enfilem cap el bosc de Can MOntells on jà disfrutem de les vistres privilegiades de la població de Cardedeu. Entre xerra que te xerra anem explican anéctodes del cap de setmana, com no. Anem fem pistes fins arrivar als bocos de Can Jou per tot seguit trencar a mà esquerra per anar a buscar la serra de Sant Hilari, allà ens espera una visita curta aquesta fantàstica Ermita on tots el Cardedeuencs fant la aplec de Sant Hilari el primer Diumenge de gener.


Tot seguit anem a buscar la costa de Can Diumeró que es situa paralel a la carretera de Cànoves, i una vegada creuada aquesta, ens enfilem direcció la hipica de CAn Tramp. Arrivem a la urbanització de les Pungoles, ja terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor i creuan-la ens anem a buscar la carretera de Cànoves a S. Antoni de Vilamajor. La prenem i després de circular uns 500 metres prenem una pista a mà esquerra cap al Roure de Can Bacs on disfrutem d´aquesta meravella. Ens enfilem amunt per anar a bucar la població de S. Pere de Vilamajor on una vegada arrivem al nucli urbà, prenem una petitíssima pista o corriol que ens durà fins a S. Antoni de Vilamajor i allà, amb el rellotge guanyant protagonisme, direcció Cardedeu per la serra d´en Castellar fins arrivar a la urbanització del Fou i tot seguit arrivar a Cardedeu al centre del poble.







(el muret no de premia de dalt sino de la esglesica de S. Pere de Vilamajor)

FEM UNES AMETLLES I UNES BIRRES ???? - diu l ´Alfredo.

Bé ... el cambrer al seu rollo i després de insistir entre birra i birra ... de ametlles rés de rés i si no veieu la foto !!!!

Bé ... una sortideta light, no en kilòmetres però si en intensitat !!!!

CARDEDEU-S. HILARI-LES PUNGOLES-ROURE DE CAN BACS-S.PERE VILAMAJOR-S. ANTONI DE VILAMAJOR-EL FOU-CARDEDEU

(23 kilòmetres aproximadament)

ARA QUE S'ACABA L'AGOST...

Hola Geamm people! Molts de vosaltres haureu tornat ja de vacances, d'altres potser encara no, i d'altres marxaran aviat. El cas és que ha sigut un mes mogut, gent anant i venint, viatjant i escalant, gaudint al màxim dels dies i les nits d'estiu.

Doncs ara que s'acosta setembre, deixeu-me que miri enrera uns dies per felicitar a dos aventurers que han fet anys aquest mes, mentre molts de nosaltres érem fora. Es tracta d'en José Luis, que va fer anys el 17 d'agost, i en Xicu, que aquest cap de setmana haurà celebrat el seu cumple enfilant-se per alguna paret (de 7è grau com a mínim).

Aquí els teniu, ben guapos, i ara només queda que els feliciteu, encara que sigui amb una mica de retard.

Una abraçada de tot el Geamm per vosaltres dos.

Una via amb nom raro

L'altre dia l'equip "A" (Alfredo i Ana) ens vam trobar per fer una via de Gorros molt interessant, amb un nom una mica raro: la Stromberg (vegeu ressenya dels Escalatroncs)

http://escalatroncs.wordpress.com/2009/06/08/stromberg-gorro-frigi/

Després d'una "duríssima" aproximació (Funicular? Qué funicular?), arribem a un peu de via entre arbres. Mola la sensació de preparar tots els materials mentre conversem i fem bromes. Fer cordada amb l'Alfredo té això, i ja ho trobava a faltar!

L1, 30m, V: Comença l'Alfredo, i s'enfila per un llarg a estones finet, de vegades força vertical, on has de mantenir l'atenció. Vaja cinquè!

L2, 25m, IV: També l'Alfredo, que ja ha escalfat. Massa fàcil per a ell, trobo. Estic per estirar-li la corda per fer-lo patir una mica, je, je.

L3, 35m, V+: Em toca, i tinc sort, és el millor llarg de la via com diu la ressenya. Té el pas més difícil en una "panxeta" que es supera millor per la dreta, tot i que jo, sempre portant la contrària, ho volia provar per l'esquerra. Després algun altre passet curiós, però sempre interessant. Val la pena.



L4, 20m, IV: Aquest llarg també fàcil i tombat, tot i que si no recordo malament, hi ha bastant tros des de l'última assegurança a la R.

L5, 25m, 6a: A que no endevineu qui va provar el 6a? Doncs sí, l'Alfredo s'atreveix amb tot. He de dir que realment només és un pas, i bastant lleig per cert. Et trobes un extraplom, i les preses romes no et donen cap confiança. L'Alfredo ho va intentar, però no ho véiem gens clar, i finalment vam decidir esquivar una mica el pas per la dreta. Cap problema, la resta és IV+ i la R es fa a la famosa creu del cim.



Per descomptat, vam fer cim amb la banderola Geamm, que jo encara no havia aguantat mai, quin orgull! Tampoc havia estat mai a la creu, i les vistes, wow, impressionants. Fins i tot em vaig atrevir a baixar per la canal, que en els meus somnis pintava xunga i que, després, no era per tant.



La via bona i ben assegurada. Em va anar bé per tornar a agafar confiança en les vies llargues. I el company, ja el coneixeu, té més moral que el Alcoyano i anima molt. ¡Gracias, Alfre, y hasta la próxima!

Mont Blanc 4.810m (19.07.2010')

Era un cim pendent, no era la primera vegada que l’intentava i per circumstàncies vàries, semblava prohibit. Però aquesta vegada havia de ser diferent, no?


Després d’estudiar-nos molt bé el pes que haviem de dur i distribuir-lo en les motxilles pertinents, en Xavi i jo deixem la furgo al parking de Les Houches i ens dirigim a agafar el telefèric que ens portarà a la parada del tren que ens conduirà a Nid d’Aigle, on comença la ruta normal per fer el cim més alt dels Alps, el Mont Blanc.



Són les 8:20h i per fi arriba el desitjat tren, junt amb un bon grapat d’alpinistes, pujem i en 20min, ens trobem ja a Nid d’Aigle (2.372m) on sense perdre gaire temps, comencem a caminar dirección Refugi de Tête Rousse (3.167m).
La ressenya marca 2h, i en 1:50h ens hi plantem. Molt bé Xavi! Portem un bon ritme!
Parem a fer quatre fruits secs i glop d’aigua i seguim, que ara ve lo bo…, 700m de desnivell amb passets de grimpada i amb una motxilla que pesa un ou…, Ànims! Ens diem.


Crampons, piolet, casc i amunt! Arribem a “la Bolera” que és practicament el pas més perillós de la ruta, bàsicament perquè nosaltres sóm els bolos i haurem d’evitar que els rocs que cauen constantment facin un “strike”.
Decidim passar desencodats perquè veiem que és millor anar per feina, sembla que no cau res, i decidim a passar. Cap problema!


Descramponem i guardem el piolet, ja que ve la grimpada i la ferralla ens farà més nosa que serveï.



Aquest tram marca 2h i la fem en gairebé 3, però arribem amb ilusió al Refugi du Gouter (3.817m).





Després de contemplar les marevelloses vistes i tot el camí que ja hem fet, pujem uns metres més on plantarem la tenda. Trobem un sot molt ben parit que ens ajudarà a parar el vent, de putamare!




Menjem un tupper que ens haviem fet a la furgo el dia abans (per no haver de pujar fogó i estris de cuina, que pesen!) i al llit, que ens hem de llevar d’horeta.

Entre l’alçada, la “frescota” i l’emoció, no podem gairebé dormir i ens limitem a descansar unes hores. Toquen les 2:30 a.m., ja és l’hora! Sortim de la tenda i ens posem els crampons, mengem una barreta i som-hi! A ritme pausat però sense aturar-nos, anem guanyant metres i en 2h ens plantem al Dôme du Gouter (4.304m), ja és veu el cim, però encara queden 2h més i l’alçada es comença a notar…



Arribem al Refugi de Vallot (4.362m), que és un refugi de llauna on fem una parada técnica per menjar i beure alguna cosa més i anar a visitar al nostre amic roca… Vinga Xavi, no parem massa estona que ens refredarem! Res, en 10min tornem a reemprendre la marxa i després de crestejar les arestes glaçades espectaculars, que semblen no acabar-se mai, per fi, i després de nombrosos intents, arribem al cim! Mont Blanc, el sostre dels Alps (4.810m).



Entre l’emoció i la sensació de plaer que sentíem, no ens enrecordavem ni de l’esforç, tot era alegría! Trobem uns espanyols que ens tiren les 4 fotos pertinents i ja que estem aquí, gaudim d’aquelles vistes una bona estona.
FOTOS:
http://picasaweb.google.es/jmorera9527/201007MontBlanc#

Travel Blog GEAMM

Aquesta és la història d'un bloc nascut a les Santes de Mataró.

El dia 24 de juliol de 2010 amb el teló de fons de les Havaneres, uns quants membres del Geamm (Carla, Blade, Raimon, Eva, Helena i Jose) ens trobem reunits gaudint d'un bon rom cremat a la platja i de la brisa marina.

Emocionats la fan petar: que si això, que si allò, que si amunt que si avall... fins que surt el tema de les vacances!

I és que aquest estiu molts de nosaltres marxem de viatge.

I com és tradició en el Geamm, aquí s'explica tot. Per això decidim de crear un bloc de viatges del Geamm: el Travelblog Geamm.

Escriu la teva aventura, posa'ns el dia i Bon viatge!

9 TRIATLÓ MALGRAT DE MAR

Aquest Diumenge una petita representació del GEAMM va participar al 9 triatló de Malgrat de Mar, una prova popular on molts de nosaltres varem ... descobrir aquesta variant esportiva on es convina la natació a mar, la bicicleta de muntanya i el correr.


(VIDEO RESUM)

El resultat ... una prova de resistencia on posem a proba el nostre cos, el nostre cor i la nostre ment !!!






Ens trobem a les 8.15 al passeig marítim de Malgrat. En Pere, la Bàrbara, la Esther, en Iago en Sergi i en Jaume i com no ... el suport de l´Amalia amb la Jana, la Carol la dona d´en Iago i els pares d´en Tutu. Nervis pels primers que ho fem i més tranquils els que repeteixen però la il.lusió present en tots nosaltres i un color ... el taronja del GEAMM !!!

400 participants ... 400 bicicletes ... 400 banyadors ... 400 parells de sabates per corre ... 400 gorros ... 400 ulleres ... i 400 palpitacions per segon dels nostres cors !!!

A les 9.15 es dona la sortida a la sorra per anar a buscar l´aigua. No es podeu imaginar les sensacions que dona, tota aquella gent deixant enrera un nuvol de pols per de cop i volta entrar a l´aigua fent d´aquesta una autentica olla a pressió !!!

(la Esther ... la primera noia en sortir de l´aigua !!!)

(... aquí tenim en Pere en un primer pla !!!)

Tot acabant els 500 metres nedant agafem les bicicletes i després deixar enrera el passeig marítim ens enfilem direcció la serralada litoral guanyant els 300 metres de desnivell amb ràmpes del 18% per tot seguit per amples pistes i petits corriols tornar a la població de Malgrat.

(la Esther i en Jaume arrivant al final de la cursa)

Per finalment arrivar una altre vegada al passeig i una vegada deixant les bicicletes al seus "boxes" afrontem la última etapa de la prova ... els 4 kilòmetres corrents tots ells pel passeig marítim i així finalitzan aquest triató que una vegada més ... el GEAMM a tornat a deixar un granet de sorra !!!