diumenge, 29 de novembre del 2009

Nova via: L'ESPERÓ DEL SILENCI

On serà? Com serà? En Josep i la Laura, ja feia temps que me'n parlaven i ja tocava anar a provar la seva nova via.

Després de posposar-ho varies vegades vam quedar per el
dissabte 21, i també s'hi van apuntar en Mauro i en Bruno.

En Mauro i en Bruno estaven ansiosos per anar primers "estrenant" la via i van tirar ells primers amb en Josep de paparra-fotograf per poder fer un super reportatge a les 2 cordades.
La Laura i jo, en Pere M., tancavem la comitiva.
La via flanqueja un sostre imponent per anar a trobar la línea del esperó, aeri i vertical.

S'ha de dir que la Laura i en Josep han trobat una línea molt elegant i amb molt d'ambient. No és habitual en mi, però què caram, aquest cop els hauré de felicitar!

Avís per a navegants: tot i que el grau és assequible, la via impressiona molt i tens la impressió real d'estar escalant sobre el buit.

Doncs endavant, als que us agradin les emocionts fortes (però sense jugar-se el tipus) no us la perdeu. Ara la via ja està graduada i us podeu fer una idea del què hi trobareu.

Si voleu més informació, aneu al blog de la Laura i en Josep: Benvinguts al Paradís.





L'Esperó del Silenci

Situacio: Roc del Migdia, la Valldan, Odén, el Solsonés
Dificultat: MD 6a,Ae (V+ obligat)
Desnivell: 175m
Horari: 3-4 hores
Orientació: sud
Material: 12 cintes, estreps, alguna baga sabinera i aliens o microfiends opcionals.

dissabte, 28 de novembre del 2009

LA MEVA 1º VIA LARGA (EL GRUÑON-GORRO FRIGI)



Hola soc el Jose, fill de Alfredo






Vam sortir de casa a las 8.00. Vam arribar a Monserrat a les 9.15 volíem anar a esmorza al bar de la plaça però estava tancat vam anar a la cafeteria i quan vam acabar vam pujar. Quan vam arribar a un encreuament on hi havia una senyal d’indicació de camins vam anar per on posava funicular de Sant Joan amb aquest camí surts desprès de la Gorro Frigi venint de Sant Jeroni, però el camí més ràpid és per un que va cap amunt, en el encreuament, i no està assenyalat per cap cartell amb aquest camí surts abans del Gorro Frigi venint de Sant Jeroni. Si vas des de el funicular tens que passar el Gorro Frigi i uns 30 metres desprès hem trobat un camí que comença per pendent, a l’esquerra assenyalat amb una fita, després hi ha una baixada i hem vist Lo Tio Gos, volíem fer El Gruñon, però com hem vist bé aquesta via l’hem fet. Quan estàvem preparant per escalar venia un home, que es deia Salva, i com escalava sol, l’hem deixat escalar amb nosaltres. No hem escalat tota la via només tres llargs o s’ ajunten Lo Tio Gros i El Gruñon, el primer llarg es de tres amb trams de quatre, però era més difícil perquè com feia molt de fred i la pedra estava freda costava agafar-se, i el segon i el tercer són de grau tres. Desprès hem tingut que rapelar per El Gruñon, perquè Lo Tio Gros no es podia baixar. Hem baixat tres trams, però hem unit dos, amb cordinos i el reverso, el meu pare y jo, però el Salva utilitzaven "SUWUN", els dos primers són normals, però el tercer no es podia seguir per la via i teníem que baixar per un altre lloc per baixar recte i hi havia moltes branques. Desprès anat cap a l’esquerra vorejant la muntanya, primer es puja i desprès es baixa, però rellisca molt, allà el Salva es va anar. Vam sortir desprès del Gorro, segons Sant Jeroni, vam passat el Gorro i al cap de poc trobes un camí a la dreta, el més curt. Vam arribar a l’encreuament y vam anar fins al cotxe i vam tornar. Aquesta via és facileta, però m’ha agradat perquè ha sigut la meva primera via llarga

divendres, 27 de novembre del 2009

Dos Perlitas i la Martulinaa a.. "Sol Solet" (130m IV+)

15nov2009- Punt de trobada 8.30h benzinera de la Roca. La Marta arriba 5min tard però encara no hi ha ningú. En Víctor em truca per dir-me que en Jaume s’ha adormit, que no trigaran, ok. Ens trobem i decidim anar a esmorzar, hem d’esperar que el sol estigui més alt perquè sinó al primer llarg morirem de fred (avui que en principi farà calor…)
En comptes d’enfilar cap al Bruc, en Víctor ens du a un bar de St Agnès, un lloc d’aquests que fan esmorzar amb forquilla i ganivet, que està ple de ciclistes; ells ja han fet l’esforç i ara recuperen forçes, i nosaltres ni hem començat! ...però es que en Jaume es menja amb tanta gana el platet de cansalada …;P agafem entrepans per dinar i enfilem cap a Can Jorba. Bé, no sé ben bé cap a on vam enfilar però hi va haver ruta turística per Pallejà, oi? (per no pagar peatge).. i res, com que a mi m’havien dit que la sortida era Collbató, doncs això, sortim a Collbató, carrer dreta, carrer esquerra… aquí no és..sí, estem en una urbanització però aquí no és…girem dreta..res..en Víctor opta per preguntar, i vaja a quin un n’ha triat per a preguntar! Un vellet d’aquells de poble poble que mentre va fent l’explicació ... no puc parar de riure..bé millor que ho veieu jajaja

Acabem a dins del poble, que, per qui ho vulgui saber, diumenge fan mercat. Després d’un intent fallit de preguntar a uns que no sabien ná de ná, un paio de l’ajuntament ens indica perfectament on és Vinya Nova i que d’allà cap a Can Jorba, per pista. Perfecte!
Tot s’ha de dir que jo no recordava que la pista fós tan llarga; i hi arribem gràcies a seguir a uns que anàven amb una furgo en busca del sector d’esportiva: mea culpa!
Hem arribat!!


Aproximació a la via:
Ens equipem i venga enfilem caminet amunt pel canal del Joc de l’Oca, que està bastant malament, jo diria que hi han caigut més roques…unes peazo grimpades. En Jaume i en Víctor van davant, arriba un moment que per la canal ja no podem seguir i ens posem enmig dels esbarzers perquè a mà dreta en Jaume ha vist una espècie de caminet..que ens porta directe a peu de paret, a la zona dels sostres. Seguim el camí i després d’una última grimpada davant nostra: la corda i la cadena que la Marta anava anunciant que trobaríem; i a mà esquerra el peu de via.

Peu de Via:
A peu de via hi ha un senyor que en principi no sembla ni agradable ni desagradable.. al final va resultar això últim. Una cordada de dos que farà la Bego-Kush i que ens tracten de pardillos quan demano que ens posem el casc (mentre a peu de via en Víctor i en Jaume escenifiquen com muntar una reunió i com assegurar al que puja de segon). Resulta que el mendas ens diu que ell s’ha deixat el casc i que escalarà sense. I clar jo li dic que jo no ho faria, (jo ja vaig tenir una experiència en escalar sense arnés, que no cal tornar a comentar) i clar ell em pregunta que si jo fa 30 anys escalava…obviament que no, doncs que ell escalava amb espardenyes, (en plan nena tanca la boca que faig el que vull)..doncs millor que no li caigui cap pedra al cap eh! I clar, allò que vas sentint la conversa que tenen.. que si han reequipat la via, que si hi ha més parabolts, que l’han cagat, que no us confongueu de via vosaltres eh..bla bla bla




“Primer llarg: sortim en lleugera tendència diagonal cap a l'esquerra, per continuar després recte per una placa amb la roca força polida. 30 m. IV, IV, IV+. 7 parabolts.”
Bueno, mirem la ressenya, en Jaume farà el primer llarg que el començem grimpant pel costat de l’arbre, bueno, literalment amb el peu a la branca de l’arbre per poder arribar al primer seguro situat a l’esquerra. De sobte un mig crit que em va fer aixecar la vista i vaig notar un cop al turmell, “Mosquetó!!!!” Cullons!! mira que podia haver caigut a terra, a la bossa, podia haver rebotat en una branca…doncs no, al turmell de la Marta. Sí, diguem que vaig renegar una mica, dient-li al Víctor que això no podia ser, com ho vaig dir: “que això no havia de passar”. "No, Jaume, no passa res, tu segueix (ja veuràs quan baixis jiji) "Crec que no li va resultar massa difícil arribar 30m amunt fins a la primera reunió.
En Víctor es posa els peus de gat, farà de segon, i comença a pujar. Va força bé. De sobte, m’adono que en Jaume xerra amb algú. Osti tu!, estan rappelant per la nostra via i jo ja estic amunt…lo bo es que el tio, tan panxa, tira les cordes i me’n cau una al cap. “Eiii!!! Aquest que tira les cordes sense avisar!!, quins cullons eh” el tio no diu res…més li val. Pos clar, m’autoasseguro perquè el tio a més a més no sé com s’ho fa va tirant pedretes…m’espero que hagi passat i continuo. No va dir res, mut. Continuo pujant i joer, la noia que anava amb ell ja baixa, mira, vam fer petar la xerrada de tant a poc a poc que anava a baixar, tenia por. Total arribo a la primera reunió CREUADÍSIMA.. una passada. Vam parlar del mosquetó, dels tios del rappel, i n’hi hauria hagut d’haver prou però no… ara ja sé perquè estava de mala òstia (jiji).
(ho sento eh nois).



Segon llarg: seguim recte per una bonica tirada sobre placa amb roca molt fiable. 25 m. IV, IV, IV. 5 parabolts.
Em toca a mi pujar el segon llarg, un intent, un altre…nono, que no puc! (és una frase famosissima de la Marta mentre escala) torno a baixar a la reunió, bé amb prou feines n’havia sortit, en Víctor i en Jaume aprofiten per veure aigua, menjar galetes i com no fer-me riure..i ho aconsegueixen, quatre acudits, tonteries, no sé què d’un video que en Jaume diu que es tapa les orelles… i la Marta amunt amunt i fóra.
(sip, podiem haver fer el primer llarg i el segon junts perquè el segon és bastant curt, 25m, però era qüestió de practicar reunions). Els dos perles pujen de seguida.

Tercer llarg: sortim amb tendència cap a la dreta uns pocs metres, per enfilar després recte i desviar-se novament cap a l'esquerra. 35 m. IV, IV+, IV. 11 parabolts.
El tercer llarg el torna a fer en Jaume, que ens crida un parell de cops perquè les giragonzes que fa la via no les veu lògiques…jo tampoc però és el que posa la ressenya.
No recordo més.





Quart llarg: comencem amb un petit flanqueig cap a la dreta per anar a buscar el començament d'un petit esperó, el qual seguirem per acabar, amb tendència cap a l'esquerra, en una reunió molt còmoda. 20 m. II, IV, IV. 5 parabolts.
El flanqueig cap a la dreta si que hi era, i l’esperó també, però això de seguir-lo amb tendència cap a l’esquerra ja no ho vaig veure tant clar..perquè jo només veia parabolts a la dreta i per poder-hi arribar havia de flanquejar una panxeta on, o tens el cap molt clar o no pots; i clar després de buscar i rebuscar parabolts a l’esquerra, sense èxit, em vaig aventurar (després de cridar a en Víctor uns quants cops que estigues alerta) a posar el peu en un a espècie de pedra marronosa d’aquelles que es veuen tan ben posades, que surten tant que si t’hi arrapenjes cauen, doncs no va caure i em va permetre trobar una mà esquerra bastant bona per a canviar i pujar posició. Jo ho vaig trobar complicat, aquest i els dos paràbols següents. Ara, si que és veritat, una reunió còmode còmode.
Aquí, els aviso que a mi no m’ha semblat fàcil i en Jaume i en Víctor pujen quasi plegats. El moment del flanqueig és delicat i els porto molt tibats..però carai després d’un esforç per part de’n Víctor, segueix la via com si res, igual que en Jaume que practicament arriba igual que ell. Sens dubte, el tros més macu!!!
Olé, tenim sobre nostre el sostre i només queda l’últim llarg, el farà en Jaume.

Cinquè llarg: sortim recte fins a la base del sostre i l'evitem per l'esquerra. Un cop superat, anem a buscar la darrera reunió amb tendència cap a la dreta. 20 m. III, III. 3 parabolts. Variant: des de la base del sostre, l'ataquem directament. 15 m. 4 parabolts.
Troba dos parabols i ja és a peu de sostre. « Jaume cap a l’esquerra, la ressenya diu cap a l’esquerra » « No veig res » “Posa cordinos ,…mira que hi ha de ser” Sentim que ja és dalt perquè la veu li ressona. “si no hi ha res, improvitza, busca una sabina, una creu, monta reunió que pujem”. Puja en Víctor. Puja la Marta buscant la reunió que ens hem passat… just un cop flanquejat el sostre per l’esquerra veig un parabolt que no han vist, han pujat encara més a l’esquerra per una espècie de caminet, segueixo pujant et voilà… dues anelles a mà dreta; i els dos perlitas uns cinc metres més amunt davant meu!

El cim
Uéeee, hem arribat a dalt!! Però osti, ni un minut per decansar, en Jaume em diu que baixem. Joer són les 17h!! Sí, en part té raó, es farà fosc d’aquí poc. Ni menjar ni res! Una mica d’aigua i m’asseguren perquè tiri avall fins a les anelles, cosa que volia fer a lo loco, sense assegurar ni res.

Descens: amb tres ràpels equipats per la via Escabroni-Escapullini, el primer d'ells volat. En cas de dur una única corda es pot rappelar de dues reunions intermèdies una mica precàries.
Ara arriba en Víctor i finalment en Jaume. Preparem el rappel, ei noiets, portem frontal? En portem dos! Millor això que res! Tranquils, és un rappel volat però no passa res. Quan no trobeu peus, us assenteu, i tranquils rappeleu normal avall, que és molt xulo. Em sembla que no els convenço però no tenen altre remei. En Jaume baixa primer, a tres metres ja no el veiem. En Víctor i jo ens mirem amb una cara rara.. “Jaume: estàs bé?” “Jaume?” “si vaig fent”…jaja ara li toca a en Víctor, la mateixa operació, tot apunt, no les té totes… però desapareix davant meu. Quan un crida i no contesta a vegades es pot entendre perfectament perquè. Em van fer un crit quan van deixar les cordes lliures i vinga la marteta fent el volat. La veritat és que quan vaig deixar de trobar paret, osti tu, també vaig tenir una mica de cague, però lo pitjor va ser quan la corda em va fer fer un gir de 360º sobre mi mateixa…”ei : pilleu la corda perquè no em giri..però no estireu eh, que sino no baixo”…joer, ara que hi penso vaig estar criticona criticona.
Primer rappel superat! A pel segon! El que va passar en aquest va ser que es feia fosc, i ens vam afanyar a baixar. Cap problema en Jaume amb un frontal, en Víctor amb un altra, i la Marta sense cap però contemplant la posta de sol; i quina posta més xula, d’un color acarbassat sobre un fons blau-fosc de les muntanyes.
2on rappel superat.
Estirem cordes. No baixen. Segur que era aquesta ? Sí. Mirem amunt per acte reflex perquè amunt no es veia res. Nono, no baixen. De sobte veig que no tiben d’amunt sinó que tiben d’avall, o sigui que la corda que sobrava ha caigut avall i s’ha enganxat. Joer, ni amunt ni avall. I ara què? En Jaume és el que reacciona més ràpid, (crec que no li agradava gaire la idea de baixar negre nit), baixo jo. Ok, l’assegurem i ell baixa. “Jaume compte que no sabem on és l’embolic de cordes i que a més no sabem quanta corda queda, la blava té un nus, ojo eh) uns 8 o 9 metres avall ja el veiem que té un embolic de cordes a les mans, en uns minutets tot solucionat i sense temps per res puja per la corda com un spiderman, tot un campió.
Preparem el rappel i baixem; ara amb un afegit, ja és negre nit, no sé si us en vau adonar però el cel era ple d’estrelles i no se sentia res, només nosaltres. Aquest cop el que baixa sense frontal serà en Víctor, perquè obviament sense llum les maniobres no es veuen. En Jaume i jo fem de focus ell mirant amunt i jo avall, la veritat és que sembla una funció de teatre, “vinga Víctor que ja queda poc!!”. Baixo amb els típics problemes de quan no t’hi veus, de sobte hi ha un flanqueig i toques amb el genoll on no hauries i “Ai”…arribo a terra! Per fi! No tenim temps, ells ja tenen les bambes posades i pleguen cordes. Acordem tira avall i anar al bar a menjar algo, “osti, si no hem menjat res!”, només me n’adono quan la meva panxa comença a fer un ruc ruc.
Baixem seguint la canal, un tros de caminet, i més canal, es fa difícl la baixada amb dos frontals. Uns saltets d’aquests com de barrancs i ens trobem al llit del riu. En Jaume té bona orientació i no ha de faltar massa per arribar al cotxe, de sobte una sombra a mà dreta de color blanc ens fa adonar que hem arribat a l’esplanada de cotxes del costat de la masia. Uéeeeeeeeeeee!!!!
Jo, la primera en treurem l’arnés, tirar les coses, agafar un tros de paper de wc, i nengs, una pixada com deu mana, segur que sabeu de què parlo…una cara de satisfacció impressionant (encara que a mi se m’havia promès una altra cosa en arribar abaix…eh noiets!! ;P).

Pujem al cotxe i cap al Bruc! En Víctor ens pregunta que si de camí cap al cotxe hem sentit sorolls…”sorolls de què?”…”hi havia senglars, no he dit res perquè no agafessiu por”…”au va home”…I just davant el cotxe treuren el morro d’un revolt dos senglars que s’aturen mentre els enfoquem i jo no tinc temps de treure la càmara… impressionant! Osti!
Després d’un intent al bar de l’Ana que ja tancaven vam anar a parar al Casal. Ja us vaig avisar que era tot un personatge!!! Mira es veu que tenia ganes de xerrar i ja ens hem enterat de tota la seva vida, que si les juergues ara que torna a ser solter, que si vaig arribar borratxo, vaig haver de gatejar, …tot això amb un to molt més que graciós que va fer que tota la situació que acabavem de patir (perquè és un patiment) s’esfumés durant uns 10 minuts que crec que ens vam passar rient jajaja….i apareixés a les nostres cares, després d’un bon mos, un somriure de nen petit..i quin somriure nen!
Quan en Jaume va fer el primer tancament d’ulls amb una careta de cansament impressionant sobre la taula, va ser l’hora en què vam decidir marxar.
Un viatge de tornada tranquil…eh noiets jajaja només em va faltar dir la famosa frase dels Perles : “Què FOTS?”


PE. Com podreu entendre no tenim més fotos degut a que era fosc i teniem pressa i n
o em demaneu que en faci un resum perquè no puc.

By Martulinaa



dijous, 26 de novembre del 2009

Caminada a la Vall d'Estiula i Rasos de Tubau






Era el 14 de novembre de 2009. Vam sortir d'hora, a les 7 del matí. La caminada estava prevista que fos llarga, però així podríem parar-nos a esmorzar tranquilament a Ripoll. Erem l'Alfredo, la Luisa, el seu fill Jose, en Sebastian i jo mateix. El dia prometia, no feia gaire fred, el cel estava ben clar i tots estavem molt engrescats. Així doncs, amb la panxa plena, després de la parada prevista a Ripoll, ens dirigim al punt de sortida, Campdevànol, concretament fins la Font de Querol, l'àrea de lleure que hi ha just abans del càmping Pirinenc a la carretera que va direcció a Gombrèn. Allà deixem el cotxe i comencem l'excursió creuant el riu Merdàs, on ja trobem la primera marca verda i blanca, colors que ens aniran indicant el camí fins al collet de l'Oró. El primer tram és especialment bonic perquè el camí ressegueix el riu Estiula i tot un seguit de gorgs amb salts d'aigua, ideals per banyar-s'hi a l'estiu. Un cop deixem enrera els gorgs, el camí ens porta fins una pista que condueix fins a l'ermita de Sant Feliu d'Estiula (s. IX): l'indret és encisador, convida a fer-hi una parada i unes fotos, per descomptat. A tocar de l'ermita, davallem a l'esquerra per anar a trobar les següents marques, poc visibles, que senyalitzen el sender que ens porta fins a les ruïnes del molí de l'Oró per fer un breu ascens fins al plà on es troba la masia de l'Oró, isolada al bell mig de la muntanya. En aquest punt el camí que volem agafar és el de més a la dreta, direcció nord, que ens portarà fins al Collet de Reixac i d'allà al Pla de les Bigues, als Plans de les Ajagudes, fins al Collet de Fatjaneral. Aquí ja comencem a tenir gana, però decidim dinar al cim. S'està fent tard, sembla que trigarem més del previst, no podem entretenir-nos gaire. Sense parar, intentem enganyar l'estómac picant alguna cosa. Al collet de Fatjaneral hi ha un cartell molt optimista que indica 40 minuts fins a Pedró de Tubau. Però nosaltres vam tardar una miqueta més, una hora i mitja, per ser exactes. Aquest últim tram fins al cim va per la carena de la muntanya i té unes vistes panoràmiques a banda i banda molt maques: a l'esquerra, els rasos; a la dreta: el plà de Baga de Puigbò. Ens endinsem dins el bosc, passem per la bassa de Corrubí i arribem a Pedró de Tubau (1543 m), el punt més alt de tot el camí i amb unes vistes impressionants.
Per tornar desfem el camí fins al collet de Fatjaneral. La intenció al principi era de tornar per la collada de Palomera i el Collet de les Xicoies, però com que són les tres i mitja ja i encara ens queda una bona tirada i només 3 hores de llum, agafem l'opció més curta. Al collet de Fatjaneral, enlloc d'agafar el camí per on hem vingut, triem el de més a l'esquerra, que ens portarà fins al turó on es troben les ruïnes de l'ermita de Sant Marc d'Estiula. Davallem el turó tot seguint marques grogues i blanques fins a sortir als plans de la casa de Sant Marc. Allà, seguint les marques, ens endinsem per un bosc fins a sortir a Can Basc, al veïnat de Sant Quintí de Puig-Rodón, un indret molt suggerent des d'on ja es deixa veure, a la llunyania, el poble de Campdevànol. Sort que a partir d'aquí, el camí segueix una pista i encara que se'ns faci fosc, no hi ha risc de perdre's. Efectivament, al cap de dues hores, amb els frontals encesos, arribem al càmping que vorejarem per la banda dreta fins a la Font de Querol, punt de sortida. Allà ens espera el cotxe. Cansats però contents, agafem el cotxe directe cap a Mataró. Malhauradament s'ha fet massa tard i no podem parar-nos a fer la cerveseta de rigor. Un altre dia serà.
By Eva.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Montserrat. La Saca Gran: via Aresta Brucs i via Itaca.

Avui diumenge ens hem tornat a reunir uns membres del Geamm per anar a escalar: una de les nostres GRANS aficions. El Tito, la Sandra, en Pere, la Carla i la Vicky ens hem trobat al Bruc. Després d’esperar que ens obrissin els bars hem decidit fer unes vies curtetes, ja que el dia no era gaire bo (ha començat plovent).
Cap a Agulles hem anat. Una aproximació llargueta però divertida: cordes fixes, grimpades varies...i per fi a peu de via.
Ens hem separat amb dos cordades:
CORDADA A: Tito i Sandra a la Via Aresta Brucs.
CORDADA B: Carla, Pere T i Vicky a Via Itaca.
Dues vies divertides de tres llargs, que tot i fer bastant fred, el solet ens ha ajudat a portar-ho bé.
L’ascensió ha estat ràpida i ens hem trobat al cim, però amb les preses de la Carla no ens hem recordat de fer la foto final. Al cim vent i fred.
El ràpel l’hem fet per la última reunió, hem arribat bé a terra amb les cordes de 60. Si hem pujat ràpid, podríem dir que hem baixat volant!!!!.
Un dia meravellós de nou amb la companyia d’unes persones estupendes, fent un esport que ens xifla.
Fins la propera.
VISCA EL GEAMM!!!!!
Albert Molina i Sandra Martí.






dissabte, 21 de novembre del 2009

MONTSERRAT, MAGDALENA INF. (Via "la que hi faltaven spits, 110 mts, IV+)

Dimarts ... com no hem tingut prou amb la sortida de dilluns avui ens escapem en Josep, jo i en Diego, company meu de la feina. Avui és un día especial per mi, dons veure per primera vegada fer via llarga al Diego hem fa moltíssima il.lusió. Per l'ocasió anem a Montserrat, i més concretament a la Magdalena Inferior. La primera intenció és fer la Rantanplan però al final ens decantem per la "la que hi faltaven espits, 110 metres, IV+.










(VIDEO RESUM)

Arribem a Montserrat cap a les 9 hores i ... després d´un breu esmorzar, anem a buscar el pas dels francessos per arribar a peu de via.....
... Ay Dieguito donde te has metido !!!!
Per fi toca pedra ... el primer llarg un pel lliscós però anem progresant. A mida que anem guanyan metres en Diego va deixan enrera el neguit de la primera vegada. Reunió rera reunió i amb increibles vistes al Monestir arribem dalt del cim on cridem al vent i deixem anar tots els nervis de l´ascensció !!!!Felicitats Diego ... i com no felicitats Josep i Jaume per haver donat a conèixer noves sensacions a nous companys !!!!Ara només toca fer el ràpel per tot seguit anar fins el Monestir a fer passar la gana.










VIA "la que hi faltava spits, 110 mts, 4c"

APROXIMACIÓ: Sortim del monestir i ... o agafem el cremallera fins a San Joan i després el camí direcció S. Jeroni. L´altre opcció és agafar desde el Monestir el camí direcció S. Benet i després de passar el pas dels francesos i just passat la desviació a mà dreta a S. Benet agafarem a mà esquerra el camí que ens durà fins a tocar Gorros.



ITINERARI. L1 (33 mts, 4c) Aquest primer llarg és un pél lliscós els primers metres (10 metres) però després millora amb els metres. El grau ... sostingut ... a tota la via. L2 i L3 (15+40) 4c : Nosaltres els fem de una tirada dons la primera reunió no m´agrada. Molt sostingut i amb troços de bona verticalitat ... però amb bones patates per agafar-te. L4 (20 mtrs. 4c) Aquest derrer llarg ens portarà fins el cim. No te complicacions excepte al arribar a la part final, on perd pendent i les xapes allunyan una mica. DESCENS: Descens en un sol ràpel de 40 metres per la cara SE.

dijous, 19 de novembre del 2009

PIC DEL MARTELL (Reserva i Midi Plan)






Avui dilluns marxem al Pic del Martell !!!! Per la Carla, en Jordi i en Josep serà el primer contacte amb aquest increíble raconet de la nostra geografía catalana i ... a tocar de la civilitatció ... ja veus ... Castefa als nostres peus i la platja a tocar !!!


.... 7.30 ... surto de Cardedeu ... 8.00 recullo al Jordi a Mataró ... 8.25 ... carreguem en Josep a Badalona ... i a les 9.20 estem a la nova terminal 1 de l´aeroport amb la Carla ... 10.00 esmorzan a Castefa i ... 12.00 a peu de via de la "Reserva" i la "Midi Plan".






(VIDEO RESuM)


Ja veus ... maniga curta ... caloreta i estem a mitjans de novembre !!! Totes dues vies a tocar i les dues cordades una darrera de l´altre disfrutat en tot moment de la pedra caliza ben erosionada i sobre tot de les bones vistes al nostre mar mediterrani. La "reserva" ... maquíssima ... això si ... no us oblideu un joc de tascons i friends si no voleu patir de valent els "alejes" entre xapa i xapa i la "Midi plan" també maquíssima un pel més equipada.
Una vegada adalt ... esperem la cordada que bé al darrera nostre que ens ha recollit un regalet (un tascó d´en Jaume que no tenia ganes de pujar) ... però com no arriben ... que caray ... ens marxem cap a Castefa ha fer un bon entrepa i una cerveseta !!!!


... i colorin colorado este cuento se ha acabado.


















APROXIMACIÓ: (25 minuts) Sortim del parkin que hi ha a la mateixa carretera, devant del sector d´escalada esportiva. Un camí ascendent a mà dreta fins pujar adalt de tot per tot seguit baixar per una baixada força pronunciada fins a peu de vies direcció al Barranc. ORIENTACIÓ: Est.


(VERMELLA: Reserva / VERDA: Midi Plan)


RESERVA: (120 mts, V, semiequipada) L1 (IV+, 40mts.): Surt per una fisura, primer en diagonal a mà esquerra per tot seguit tornar a mà dreta. Nosaltres ... agafem la variant de la Dire-strait que va directa a la primera reunió ... això si .. de IV+ nà de nà, vaja que jo li poso un V com a minim. Aquest primer llarg ben equipat, sempre parlant de la varinat dire-strait. Si agafeu la original només trobareu 2 parabolts i un clau. L2 (V, 40 mts.) Pujem recta amunt un pel a la esquerra directes a buscar un sostre molt evident en forma de triangle. La millor opcció es guanyar-lo per la seva esquerra ... però jo dubto i el guanyo per la dreta tot recta amunt el parabolt que veig ... un pel lluny ... però es pot anar protegint amb friends fins arrivar-hi. Després fins la reunió cap seguro però vaig protegint amb fisures i friend i alguna cunya de l´any de Franco i algun altre regalet. Si guanyeu el sostre per la esquerra la trobareu més ben equipada, un total de 6 parabolt i un parell de claus. L3 (V, 40mts). Aquí tinc dubtes ... i marxo per la via de la dreta, la Midi plan (V+) per anar a buscar directament la reunío de dalt de tot. Aquest llarg està força ben equipat i només toca disfrutar del que queda de via. DESCENS: Tota la via es pot rapel.lar però és mes aconsellable baixar caminant. Una vegada adalt marxarem amb tendencia a mà esquerra fins arrivar al camí per on hem vingut. El camí no és gaire evident però no té perdua. (20 minuts).

dimecres, 18 de novembre del 2009

Via Aresta idíl·lica - Olina (165m, V/Ae)


Ja som diumenge i anem cap a Oliana. el destí és Sant Honorat, la via l'aresta idíl·lica, roca conglomerat que es trenca, aquestes són les paraules del papa pitufo, bé anem-hi !!

Creuem el pont sortint d'Oliana, cap a Peramola (prou caxondeo !, per cert era Pera o Pere - mola ??). Provem l'aproximació que ens proporcionen els savis consells de l'arantxa i en llorenç, per tant triguem uns 30-35 minuts caminant, per un paissatge maravellós, trepitjem la roca que tindrem que tastar, i afirmem que no és de gaire bona qualitat. Al fons veiem inmensos ponts de roca naturals, asociem figures a les roques, i ja hi som.
Pujem el primer tros R0 caminant, fins a sota el llavi on comença el primer pas d'Ae. abans de tot en Pere tot generós col·labora amb l'aportació d'aigua als canals i petits barrancs de la zona. Cordades Pere-Vicky, Esther-Sergi i ana-Alfredo.

1er llarg, un parell o tres de passos d'Ae i sortida en lliure, reunió a l'esquerra, llarg intens, però molt curs. La reunió en una repissa per 50 persones.
2on llarg, tendència recte i a l'esquerra, equipat amb parabolts, però escasos.
3er llarg, III - -IV, amb una assegurança i fem reunió en la primera savina que trobem.
Ara seguirem caminant encordats, uns 50 metros, fins al següent llarg.
4rt llarg sortida en lliure V, i tres passos d'Ae, per tornar a sorti en lliure, tendència cap a l'esqueera on anirem a buscar un parabolt, un pel allunyat, seguidament a la dreta per anar a buscar la Reunió.
5 er i 6 è llarg, els empalmem, IV - IV+, reunió adalt del Cim. Les vistes fabuloses, inclús podem divisar Montserrat, també podem escoltar la cantarella de l'Anna sota la vall de Sant Honorat.
El ràpel comença, al final del cim, el primer de 15 metros que ens deixarà justament devant de la instal·lació d'uns dels millors ràpels que he pogut fer mai, 45 metros de ràpel volats, dins d'una boveda, impresionant, fabulós, per repetir, ... Vigileu, al'hora de recuperar les cordes, pot ser un problema !!, tres ràpels d'uns 25metros ens seguiran fins arribar aproximadament a peu de via.

dilluns, 16 de novembre del 2009

La Cadireta – Anglada-Guillamon

Hi han vies i agulles que porten associades una aura mítica al seu nom. El sostre de l’Anglada-Guillamon és una d’elles, perquè imposa respecte i qualsevol caminant que hagi passat per sota no li ha estat indiferent. Quans de nosaltres anant algun dia a escalar a Agulles o a Frares no hem quedat uns moments en silenci contemplant la seva espectacular silueta tot venint de can Massana?


Per raons personals, he estat molts anys abans no he volgut anar a escalar-la, però fer-ho ha estat un petit alliberament personal.


El divendres al migdia, improvisadament en Mauro em va trucar, que tenia una “vacant”
a la seva cordada de 3 i que anaven a fer la Cadireta.

Encara no estic segur de perquè vaig dir que sí, però no me’n penedeixo gens.

Tot i les boires baixes amenaçadores típiques de Montserrat, quan ens vam plantar a peu de via tot esquivant manades de “marxaires” i caminants matiners les brumes matinals ja s’havien esvaït.

En Harold, de Chile, fa pocs mesos que escala però ja s’hi va veure en cor, i ens va obrir els 2 primers llargs ell.



Després en Mauro ens va fer una exhibició de malabarisme al sostre, i ens va brindar unes “poses” per unes fotos excepcionals.


La via s’acaba amb un llarg facilet de IIIº a pel... molt Montserratí.

He de dir que el dissabte vaig anar com un senyor... tota la via de 2n! Últimament m’estan malacostumant perquè l’anterior escalada a Sant Llorenç de Morunys l’Anna també em va portar “arrossegant” tota la via!


Doncs au, no sigueu tant gamerusos com jo i aneu a fruir d’un dels millors i assequibles sostres de Montserrat, per no dir de Catalunya!



Anglada-Guillamon, 115 mts. MD - IV+ , A3e

La Cadireta d’Agulles, Montserrat.

Material: 22 express, 3 plaquetes recuperables, cordinillus per escanyar burins trencats, 2 estreps, i càmara per unes fotos espactaculars.
Les reunions són molt còmodes i us fareu un fart de saludar la gent que passa per sota el camí.
1r llarg. 25mts. Entrada en lliure de IV+ i de seguida treiem els estreps. Ben equipada i amb les xapes molt aprop. 1a. R ample i còmode.
2n. Llarg. 30mts. Similar a l’anterior però una mica més vertical, ens porta directes a una còmoda repisa just sota el sostre.
3r. Llarg 15mts. Impresionant, acrobàtic,... el millor lloc per experimentar la sensació de ser un fuet de Vic. Guardeu-vos les forces perquè a la sortida del sostre els parabots allunyen una mica.
4t. Llarg 15+30 mts. Sortim en artificial 3 passos i continuem en lliure amb molt bona presa. Enllacem el següent llarg de III per arribar fins al cim.
Descens. Rapel fins al coll i un altre rapel fins a terra.