Dates: 25 i 26 d'Abril 2009 Monitors: Pere Montasell, Pere Tutusaus, Ferran Domingo Alumnes: Jose, Ramon, Eli, Xavier, Marc, Susanna, Carla, Víctor, Jose, Jaume, Bart, Sandra, Marta, Esther.
El Curs, ben organitzat, estava estructurat de la següent manera:
-
Dissabte matí: Teòrica
Dades que alguns ja havíem sentit alguna vegada...d'altres de noves...
El més divertit les presentacions i l'inici del bon rotllo, tothom té ganes de participar. -
Dissabte migdia-tarda: Inici de la pràctica al rocòdrom de Canet
Comencem a aparèixer els conflictes, les preguntes, els dubtes. En Pere Monta prepara cordes estàtiques per controlar a tothom, mentre que en Pere T. explica sàviament els seus coneixements i en Ferran se'n surt com pot, amb uns cursetistes molt exigents.
-Anem provant vies, amb moltes queixes al principi i més destressa al final. Factors importants: l'equilibri, la confiança (com sempre), la p...fifi, els sostrets i els desploms.
-
Diumenge tot el dia:
Primera intenció ... sortida a Montserrat a fer vies a la Bola del Partió, la Miranda de la Portella, i La Cadireta
Anem cap a Montserrat, amb el cel d'entrada ben tapat. Parem a esmorzar al Bruc, i quan anem a sortir...diluvi universal!. Entre parades, dubtes i trons, decidim no jugar-nos'la.
En Marc ens planteja la opció d'anar al Rocòdrom de Santa Maria de Palautordera (ell i la Susanna són d'allà i disposen d'accés). Així que so-m'hi tots cap allà! Entre arribar i començar, surt un sol espectacular. Bo i així, les casualitats de vegades són bones. El rocòdrom és genial, aconseguim consolidar conceptes (amb no pocs entrebancs), i practicar-los amb molta seguretat (Montserrat potser hauria estat precipitat). - Estem tots junts i com sempre....moltes bromes i rialles. Aprenem nusos nous i molt "truquillus" genials. De nou: cap de setmana exprimit a tope i molt disfrutat. Ara a esperar el proper Curs Monogràfic del CIM. -
Aquest finde, mentre alguns companys i companyes aprenen escalada artificial, jo arrisco la meva reputació per quedar amb en Marc i en Carles. En Carles pilota (no condueix) el cotxe fins a Olesa de Montserrat, on ens trobem les impressionants parets de les Paparres. No he trobat ressenyes, però cap problema, se les saben de memòria (o això diuen!).
Només arribar comencen les pressions: "avui res de casco, no necessites aquest mosquetó, treu-te això, fora la baga d'ancoratge"...Ah, no, per aquí no passo, la baga ve amb mi digueu el que digueu. Uff, em fan suar!!!
L'escalfament per a ells és un 6c. Jo a continuació escalfo en un parell de quarts (el Marc puja per fer-me fotos sense peus de gat, el tio!). Després comença la canya de debò: en Carles se'n va a un 7a, però està molt cansat i li falten forces. En Marc té un repte pendent amb un 8a+, "Marley", crec que es diu. Tampoc li surt a la 1ª. Cap problema, descansem i després un altre pegue.
Segona ronda: pretenen que faci un 6a amb sortida de 5+. Ho veig xungo, ni de conya de 1ª. Provo en "top-rope", em penjo i ho maleeixo tot però tiro amunt. No es pot dir que no a aquests dos. Ells de seguida tornen a la càrrega. És espectacular veure'ls lluitar contra les seves febleses, abraçant la roca amb força, els músculs en tensió a cada pas. Un col.lega desconegut els anima: "Vengaaaaa, a muerteeee!!!". La veu se sent al Monestir de Montserrat. Vaja, tampoc surt a la 2ª. En Carles esgotat, li falta repòs. Al Marc li ha vingut d'un pèl, ostressss!!!
Avança el dia. Faig un 5è de 1ª i m'animo molt, ole! Les hores passen massa ràpid. En Marc "a muerte" amb el 8a+, el té tan a prop...La maleïda roca es deixa acaronar però no posseir. I, per fi, el millor moment del dia: en Carles torna al 7a, cansat, no vençut. El Marc l'assegura implacable: "ara no pots badar, has d'anar per feina". Ell quasi no parla, només emet algun soroll de tant en tant. Supera el desplom amb fermesa, ara sí, Carles, ara sí. I mentre enfila l'últim tram de la via, se'm mulla la galta. En Marc riu, però jo sé que ell també s'ha emocionat una mica...
Amb el "subidón" d'en Carles vaig a provar un altre 6a. Massa dur per fer de 1ª, però interessant per practicar "posturetes" i passos raros. Braços a tope, em vaig penjant, estudio la pedra i aprenc a llegir-la una mica. Arribo a dalt amb molt bon feeling i ganes de millorar. "Si entrenessis una mica...". Ja ho sé, Marc, ja ho sé. Amb ells dos sempre s'ha d'anar "a muerte". Tinc agulletes, però si em deixen penso repetir.
He trigat a decidir-me, però al final accepto la gran invitació que m'han fet la Laura i en Carles, marxarem als Ports i que li donguin pel sac a la meva espatlla, que com és meva, farà el què jo li digui...... A ESCALAR... Yiiiha!!!! - Primer us presento als meus 2 grans amics, quina parelleta mes maca! D'ella ja ni recordo quants anys fa que me l'estimo, molts... i a ell ja el tinc a la meva llista de bons amics, això sí, l'envejo, una mica, però l'envejo, quina sort que té amb la Laura.. - Àpali! a fer km. amb la California, arrgghhh!!!.. jo tambe en vull una!!!!
Primer escalarem la Mas-Colomer (6a, Ae), el 3er i 4art llarg són de fisura amb roca bastant podrideta, allí els voltors ja ens amenaçen des de el seu cel "si no sou prou bons i acabeu pel terra, sereu nostres", no els hi donarem aquesta satisfacció!, je je...
El 5è llarg tot mullat, oohh oohh.... podrem passar? Aquella aigua que s'ens presentava allí com un mur per nosaltres estava allí per una raó, que no era per aturar-nos, ens ensenyaria tot lo forts i valents que podem arribar a ser. Fa temps em van explicar que la solidesa d'una muralla depén del valor del qui la defensa... vàrem decidir lluitar contra aquells guerrers, en Charlie va guanyar i ens va apropar al cim, allí varem disfrutar del mar de muntanyes que teniem sota els nostres peus, ens vem sentir lliures i feliços.
El segon dia la nostra ignorancia ens va traïr, amb 4 signes mal entesos vem creure que plouria, pero unes formigues em van dir que no plouria, encara treballaven fora el niu i per la seva manera de caminar i altres indicis estava clar que no plouria, aquell dia la sabiduria de la natura va guanyar a l'arrogancia dels ignorants.
Dos dies mes tard amb l'intencio d'escalar a les Moles del Don, el riu dels estrets no ens va deixar passar, aquell dia no estàvem convidats, però eren tantes les ganes d'escalar, que la Laura ens va obrir tota la "Caspas i Càries", quin fred vem passar!!!!
I per fi, l'ultim dia la "KRT" (6b, Ae), completament equipada i amb bona roca, com els Ports ja ens havíen castigat força, avui son benèvols, surt el sol, i els voltors ja no ens amenaçen, s'han fet amics nostres i ens convidan a tornar aviat, així ho farem, ens emportem uns bons records, el meu diari es possarà content quan li expliqui tot el que hem viscut aquests dies.
Per cert, com es la meva primera piada, és molt probable que quedi una "xapuça", ejem..
esprès d’unes setmanes de repòs el Jaume i la Carla han tornat a la seva ja tradicional trobada de Divendres ... Aquest cop hem gaudit del granit de Banyadores, més concretament ens hem deixat lesgemmes dels dits a les llises vies de la Placa Yosemite, que com molt bé diu el seu nom són un seguit de plaques, curtes i variables en graus; 5b, 6a+,6b i 7a* ( aquesta última l’hem deixat per una pròxima visita...ejem ) Hem disfrutat com nens, xerrat pels descosits, captat l’energia del sol... però sobretot hem tibat fort !!
(VIDEO INTRODUCCIÓ)
Text By Carla
Fotos By Jaume
* graus segons la nova guia del Maresme.
1. Indiana Pou a la recerca de l´últim burí (7a) 2. Fisureta Dom (6b) 3. Me resbalan los pies (6a+). 4. Cacatua Men (6a+). 5 Peix-polla (V)
5.27 del matí. Al bungalow en Pere ens desperta: "Està plovent!!!" Nooo, ostres, no podrem escalar. A les 7, segon intent....ja no plou! Sortim il.lusionats cap a Sormiou. Objectiu: la via "Coco". La sort decideix que nosaltres, Tutu, Carla i Ana, siguem la 1ª cordada. Després vénen els "Ploramiques" (Esther, Jaume i Víctor), i finalment la Marta, en Sergi i en Jose. No gaire lluny veiem els companys Vicky, Lu, Arantxa i Llorenç.
La via assequible i entretinguda: ara una mica de plaqueta, ara una petita fisura, ara un tros caminant, ara veig el company i ara no...Com sempre, en Tutu i la Carla tiren amunt amb energia; just el que necessito, no puc ser menys! 1r llarg, 2n, 3r...i el cel cada cop més amenaçador. 4t llarg...el vent i el fred s'intensifiquen i llavors comença a caure la pluja. Ostres, em mullo, i amb mi es va mullant la corda, les bagues, els mosquetons...Per què costa tant muntar aquesta R??? Els nervis no ajuden. "Reunió!!!!" (uff). Últim llarg, i la roca mullada. En Pere, sempre sensat, improvisa un estrep per facilitar-nos la tasca. Ha deixat de ploure quan enfilem l'última part de la via. Ara no és moment de febleses ni de pors, la roca es deixa agafar. No relliscarem; som els primers i hem de donar exemple. Acabem el llarg colpejats per un intens vent, el cor bategant fort. La vista ens treu l'alè: mar a dreta i esquerra, d'un blau profund i furiós.
Poc a poc van arribant els companys. El cim és un festival de fotos, abraçades i crits que ni el vent pot ensordir. Mengem i agafem forces per baixar. Gràcies a l'Amàlia, la nostra guia a peu de terra, arribem sans i estalvis a la platja. Ja hem escalat amb pluja...Prova superada, GEAMM!!!
Diumenge 19 d’Abril. En Pere T., l’Esther, l’Ana i jo, acceptem assolir un nou repte, la via Tutti-Frutti a la majestuosa pared de Terradets. Una via de 225 metres integrada en una pared de més de 500 d’alçada. La paret que, de petita junt amb la meva família miràvem des de la carretera que porta a Tremp i observàvem bocabadats els escaladors, petits, petits allà dalt penjats ( algun dia jo seré un d’ells, pensava ).
Un dia assolellat, tirantets per les nenes i samarreta curta pel gran Instructor del grup. La primera cordada, Pere i Ana, amunt ! Segona cordada, Esther i Carla, amunt !! Com ja és tradició en Pere i l’Esther obren el primer llarg i la via.
Els 4 primers llargs es deixen fer bé, amb bona presa i de pocs metres. Sense adonar-nos ens plantem en els llargs de més compromís per a nosaltres, el nº 5 i nº 6, una placa fina de V+ amb un passet de 6a, molt notori, que es guanya la suor d’en Pere, la patinada de l’Ana, el - fes-ho tu - de l’Esther i el – em penjo! - de la Carla. Seguidament un llarg antònim a l’anterior, un tram de V amb molt bona presa i amb un passet finet de 6a, que també va donar que parlar. Un cop a la reunió l’Esther i jo descobrim que haurem de fer ús dels nostres tasconets pel 7é llarg, uns 15 metres totalment nuus. El qual l’Ana ha col·locat molt encertadament una bona colla de friends a cada fissureta i raconet possible. I el Pere, segon de la primera cordada, ens ha deixat algun regalet “oblidat”. A l’últim llarg, cal mirar la ressenya, a l’esquerra hi fa camí la CADE i a la dreta i amb només 2 parabolts la nostra, seguint un diedre juganer on també hi col·locarem algun dels nostres “amics “. Arribada a la Falsa Feixa i moment de fotografies, rialles i alegria, ja som dalt! Això si, a la pròxima serà fins el CIM.
Una via molt maca, en un lloc d’alçada i amb una companyia immillorable!.
El primer dia dels membres del GEAMM a Calanques bufava vent fort de l’Est i els núvols no semblaven amenaçar amb aigua… de moment. Estava tot estudiat, el millor sector per un dia com aquell Divendres era el sector “Socle de la Candelle” i les vies, marcades amb estrelles, la CIVA i la TEMPLE. La nostra cordada, Jose, Sergi i jo varem ser els primers en tastar la roca de la irregular paret de la Temple. L’Adrien, l’Anna i la Martulina començarien més tard. En Jose obra la via i amb destresa sobrepassa la fissura, avança una reunió antiga i arriba a la repiseta incòmoda. Tots els seus moviments havien estat amb harmonia i certesa però amb una lentitud que no el caracteritzava pel Grau que estava realitzant …. A la cua de la cordada hi sóc jo, i ara descobreixo la parsimònia dels meus companys, estàvem pagant el preu d’una graduació clàssica i Francesa, ( i una mica “sobada” ) . El segon llarg va ser d’en Sergi, qui alleugerit del pes de la motxilla de 3 va avançar més alegrament per un tram atlètic i de bons “cantos”. Van realitzar els 5c francesos com dos campions. Enhorabona nois!. El tercer torn és per a mi, un 4c en flanqueig, molt assequible i curtet. L’ample reunió queda amagada en el lateral, un cop allà sessió fotogràfica, ja que les vistes des d’aquell punt eren indescriptibles, el mar blau, els penya-segats de roca blanca i la verdó de la naturalesa que ens envoltava, estava valent la pena! En Jose aixeca la mirada i cap a amunt! Un 5c+ amb una sortideta que demanava una molt bona col·locació si no volies quedar destrossat de braços abans de començar el llarg… ( i ho dic per experiència, 3 cops m’hi vaig penjar… ). La corda avançava a poc a poc, fins que es va aturar… el Sergi i jo mirem amunt i veiem el nostre company Jose pujat dalt d’un roc en posició d’abraçada, crec que es va estimar aquell roc una bona estona… - estic col·locant un friend! I no veig la reunió! … Un cop reiniciat el camí desapareix a la dreta i dels nostres ulls. Com que la conversa era afable i la brisa dolça, no ens varem adonar que portàvem una bona estona en aquell còmoda racó. – Reunió ! per fi. Amunt . Un cop a dalt tots tres, en Jose ens confia la “ pàjara “ que ha fet de la seva arribada a la reunió un moment de levitació per la seva ment i de relaxació pel seu cos. En Sergi, s’enfronta en l’últim llarg amb un 3c sorrenc i molta pedreta solta que amb gran destresa supera… i allà, en l’ultima parada, que no pas el Cim, ens trobem els nostres companys, Pere i Lu, finalitzant l’últim llarg de la CIVA. Els 5, satisfets de la feina feta i amb ganes de retrobar-nos amb la resta dels membres del GEAMM decidim rapelar, això sí, una vegada més, deixant gaudir als nostres ulls de tota aquella meravella !! Quins bons records reviscuts ! Petons i fins la pròxima escalada!
Aquesta setmana Santa hem decidit anar tota la colla del GEAMM a "Les Calanques", al costat mateix de Marseilla (França). Alló és el paradís dels escaladors, dins un entron idíl.lic, a tocar del mar Mediterrani. La grandària del llóc, la fascinació de les seves plaques i agulles, la roca calcàrea de color blanc intens davant mateix del mar ... i el color blau del mediterrani sedueixen a tot aquell que s´acosta, tan si és escalador com no. "Les Calanques ofereix vies a mida de tothom. Ara només tocar disfrutar !!!!
(VIDEO INTRODUCCIÓ)
Després d'una setmana i havent tornat al planeta terra, miro una mica enrere i no puc evitar que m’entri una certa nostàlgia. D’entrada i sent conscient de la meva curta vida en el món de l’escalada i per tant de la meva ignorància...i poden dir que no se si algun dia tindré criteri per opinar objectivament que es, que val la pena o com s’ha de viure l’escalada...però sí afirmar que el que vaig (vem) sentir aquell dia va se espectacular i molt emocionant. Divendres 10 d'Abril, varies cordades ens disposàvem a fer la Vía CIVA i la TEMPLE (víes paral·leles) per retrobar-nos a mig camí i poder acabar a la mítica CANDELE. D’entrada dir-vos que no ho vem aconseguir. La “Cordada dels Ploramiques", es a dir, en Jaume, en Víctor i Jo vem intentar la CIVA. Val a dir que era la primera vegada que escalàvem junts. I la paciència i els consells d’en Jaume van ser crucials per ajudar a tirar amunt.
Vaig iniciar la vía amb el primer llarg (un 5c+), molt “atlètic” (la Lu el va fer a la primera cordada com si res...), i vaig pensar “pa lante...como los de alicante...”. Puff, allò era massa, sort que en Pere havia anat deixant vagues pel camí. La Primera deducció: “Que lenta que sóc...” La segona deducció: “em queixo massa quan no ho veig clar...” La tercera deducció: “aquell 5c+ era més que un 5c+...” (el plus és amb accents francès). Era molt i molt vertical, i inclús a trossos una mica desplomada. Cada xapa era “una gran victòria”, i una reflexió interna “abandono?....no, no puc...” etc. (però...estava clar que allò era massa). Vaig arribar a la reunió gràcies a les fidels ajudes de la Lu... Ara era el torn dels meus companys.
Internament anava analitzant la situació...”de segona puc anar fent...i en Víctor també...però està clar que en Jaume tota de primer...no és just...”.
Comença el Víctor, amb no poques dificultats, i jo vinga a recuperar corda. Va patir el noi. .... I en Jaume, que realment va demostrar les seves habilitats. Jo anava mirant avall, i era tan vertical...va arribar en Jaume i en Víctor mig remuntant-lo. Quan vem ser els tres a la reunió, amb una tranquil·litat immensa vem decidir en comú, i gairebé sense necessitat de dir-ho en veu alta, que abandonàvem la vía. No sé que va passar, bo ho tinc clar.. el cor se’m va accelerar d’emoció, per l’actitud, per la complicitat entre els tres. Les llàgrimes gairebé em saltaven... Vaig veure que ells també estaven emocionats. Vaig cridar “Pere!...el cor sembla que em vagi a sortir del pit!!!!” (recordo molt be aquesta frase), i era veritat.
Vem fer el ràpel i cap a baix, prometent-nos i perjurant-nos que aconseguiríem fer-la algun dia. Pot ser que això sigui algú important en el món de l’escalada...no?
PD: l'endemà vem fer cim plegats!! ;)
Text: Esther Dissabte 11 "La Cordada dels Ploramiques" té un repte que va més enllà de la escalada. De fet no és ni un repte, dons no hi ha rés en joc, dons els sentiments, les emocions, l´amistat no entren dins d´aquesta paraula, però el que si que voliem retrobar eren aquelles sensacions quan s´acaba una via. I com la Esther, en Victor i en Jaume era la primera vegada que escalavem junts voliem experimentar tots plegats aquestas sensacions. Per això avui repetim cordada ... i la via escollida era la "Via la coco" situada al Sector Pyromanioaque situada a Sormiou (... vaja només el nom ja fa por). Una via que en un principi no tenia cap mena de dificultat ... però el temps ens tornaría a posar a prova.
La Esther és la encarregada d´obrir via. Només amb aquesta actitut ens demostra la seva fortalessa interna que el que va pasar ahir encara la feia més forta. Tot seguit en Victor i jó seguim el seu rastre. Fufa un fort vent però en cap moment aconsegueix tirar enrera la nostra motivació. El segón llarg li toca ara al Victor, amb un sonriure i una il.lusió i una mica de nerviosisme, tira endavant una flanqueig super estétic, disfrutant a cada pas fins arrivar a la seguent reunió. Com el vent no pot amb nosaltres, sembla que el temps ens tingui preparada una altre prova contra nosaltres. El tercer llarg es per en Jaume i així fins arrivar a la seguent reunió. Tot va bé ... de moment. Ho aconseguirem ??? Mirem per sobre nostre i el cel és cada vegada més fosc, no fa gaire pinta però nosaltres continuem. La Esther comença el 4 llarg i ... de cop i volta un fort aiguat cau a sobre nostre. La pedra comença a regalimar aigua per tot arreu
... que fem ??? Aquesta frase, aquesta paraula la tenim gravada dins nostre, dons és la mateixa que ens varem fer ahir.
Però aquesta vegada ... ens mirem ... i no calen paraules ... ho tenim clar ... continuem amb totes les precaucions màximes.
Així asolim el penúltim llarg. Reunío ràpida i jo enfilo últim llarg sota la pluja ... però aquesta vegada la maranatura deixideix tirar-se enrera per tot seguit deixar escapar les primeres ullades de sol.
Aquesta vegada síiii ... una vegada adalt del cim ens abracem per tornar a sentir ... emocions que fins ara no haviem descobert !!!
... les 7.00 del matí ... i posiblement tots estiguem enganxats als nostres llançols dins els nostres llits. M´agradaría veuren´s a tots plegats per un foradet que fem quan el despertador trenca els nostres sommis i ens aixequem per anar a escalar un diumenge com avui. Tothom esmorzant correns, ens rentem la cara de qualsevol manera, el material d´escalada, que si hem descuido això, que ...
Avui toca anar a terres de Lleida i les muntanyes privilegiades de la nostra companyia serà la "Pala Alta" al Mont-roig. Tots plegats (Sergi, Carla, Ana, Esther, Pere, Jaume, Cris, Ferran i Montse) després de carregar els cotxes marxem direcció Balaguer per a continuació endinsar-nos fora de la civilitzacíó, per camins on l´alquitrà encare no coneix, per arrivar als peus de la "Pala Alta".
Després de gaudir de l´entorn ara toca preparar tot el material per poder-nos enfilar per les vies que ens ofereix la Pala. "Via diedre blanqueta", "Via d´en Lluís", "Via del curset" ... totes elles ens oferiran lo millor d´elles, i una vegada ens haguem empapat de tota la seva pedra, com sempre ... el millor premi el trobarem adalt ... amb increíbles vistes a l´embassament de Camarasa i de S. Llorenç de Montgai i com no ... dels nostres companys !!!!
(VIDEO RESUM)
APROXIMACIÓ : Sortim de Balaguer per la carretera C-12 com si anéssim a Àger. Quan arribem a l’alçada del Monestir d’Avellanes trenquem a la dreta direcció Vilanova de la Sal. Creuem Vilanova i prenem una pista en direcció Montalegre. Seguim la pista uns 4,5 km fins que arribem a una cruïlla de tres camins. Hem de prendre el de més a la dreta (direcció Montalegre). Seguim per aquesta pista, cada cop en més mal estat. Si anem amb turisme arribarem a un revolt molt tancat on podrem aparcar. A partir d’aquest punt hem de seguir la pista, que passa per sota la paret fins al peu de via (1 km). Si anem amb un cotxe normal, haurem de pendre cura amb les pedres dons no està gaire bé, però es pot pujar sempre vigilant molt. Seguim per la pista fins al Coll de Porta i aparcar allí.