Des de la carretera ja es divisa la imponent figura, una de les més característiques de la cara Nord.
Al pàrquing de Santa Cecília, només nosaltres preparant el material i en breu arriba una altra cordada Mataronina, en Jordi i en David, i a més a més també anaven a fer el Cavall Bernat. – Quantes casualitats!- Així doncs fem l’aproximació plegats. Agafem el caminet direcció a les grans parets de la cara Nord, a l’alçada del Cavall Bernat, passarem varis corriols direcció sud, agafarem el camí de l’arrel, molt marcat per un arbre ben tort a mitat de camí principal. Per mitjà de petites grimpadetes i cordes fixes ens portarà a peu de via, al peu de la majestuosa agulla Montserratina, Impressionant. Ens acomiadem dels nous companys, ells feran l’ascenció per la Désirée. A nosaltres ens queda una grimpadeta de III o més per a trobar la primera reunió i punt de sortida de la nostre via.
Una vegada més la pedreta mana i una vegada més li toca començar en Jordi, - No hi ha manera que comenci jo una via!- Un llarg de 50 m de IV+ amb molt poques assegurances, i això que ens havien dit que pecava de “ xiquipark”. buf!, -Olé Bladé!- Els següents llargs 30m V, 30m V+ i 20m V+, estan molt xapats, tots tenen algun passet divertit, sostret que cal mirar per a superar o un passet finet curiós, amb còmodes reunions en mini repisetes. Realitzat el tubogant del Cavall ens plantem al llarg 5, a partir d’aquí ja és possible fer escalada artificial, però tots dos vam voler sortir en lliure per veure fins on érem capaços d’arribar en el tram de 6b,6b+ o 6c ( depèn de la ressenya que miris... ) bé, evidentment vàrem acabar treient els estreps per superar els últims metres d’aquest llarg llarg. Genial i esgotador, -Quant ens queda encara per aprendre!! Tot arribarà i llavors hi tornarem-. Tot i havent fet vàries vies en artificial en els últims mesos, per primera vegada en Bladé va fer artifo de primer, va ser un: pim pam i amunt. Reunió molt incòmode. El següent llarg, 18m de V+ i 6c+ , el vàrem iniciar en lliure i acabar en artificial igualment. Mirar avall és tota una elusió òptica! Veure pujar el teu company de cordada veient el tall vertical d’aquests dos últims llargs sumant-hi la corbada pendent dels anteriors és espectacular.
Encara no s’ha acabat. Ara bé un curt flanqueig totalment horitzontal a la dreta, per trobar-te res als teus peus i un pas de 6a que et porta amunt a una reunió de tramit, molt bonic. Seguirem la repiseta a l’esquerra fins a trobar un parabolt i per fi CIM i la Moreneta!, que pacientment espera a que els escaladors pugin a veure-la mentres el fort vent bufa incansable dalt de l’agulla més emblemàtica de tot Montserrat.
I de sobte un caparró surt de la cara sud:-Bones!- És en David, que esgotat arriba al cim. Plegats esperem que acabin de pujar els nostres companys de cordada per a celebrar aquestes boniques ascensions. Repelem des de l’anella de la Moreneta i li diem: -Fins a la propera!!!- .