Diumenge, 9 de maig de 2010
Per aquesta ocasió quedo amb l'Alfredo, l'Esther i l'Alexandra de Suïssa. Havíem planejat anar a Àger, però el temps va decidir que canviéssim els plans i acabéssim a Montserrat, a una via anomenada "Esperó del Místic" (adjunto ressenya del Onaclimb).
El dia ja començava amb imprevistos, però res em feia imaginar-me com acabaria...1r llarg, 25m, 6a: Un cop a la via (que, per cert, ens va costar de trobar), l'Alfredo arrenca com de costum i es curra un 1r llarg que jo no vaig trobar gens fàcil. Amb els braços embotits només començar, vaig fer A0 per un tubo, vaja escaladora!!! Darrera meu venien l'Esther i l'Alexandra. A la R vam coincidir que aquella via no era cap regal...
2n llarg, 40m, V+: Aquest millor, però tampoc fàcil. He llegit als Escalatroncs que podria ser 6a perquè la sortida de la R té la seva gràcia i a més t'has de mirar bé on poses els peus. Definitivament, a l'Esperó Místic no es va a passejar...
3r llarg, 30m, V: Un llarg més amable, que ens permet escalar una mica més tranquils. L'Alfredo va davant i jo el segueixo. L'Esther i l'Alexandra també pugen sense problemes. Ja queda menys!
4t llarg, 30m, V+: Em torna a tocar. Em miro i em remiro la sortida de la R. No sé què em passa avui que no ho veig gens clar (un pressentiment?). Al final, "qué narices!", tiro i bé, vaig fent, pujant per una placa que, a trossos, és ben fineta. Xapo la 2ª i la 3ª, amunt. La 4ª xapa està a prop, mentre que la 3ª ja em queda força lluny. Recordo que li dic a l'Alfredo "Ya la veo, está aquí cerca!", i llavors es trenca una pedra i avall....
El vol devia ser espectacular, però no el recordo. Només recordo el fort cop contra la paret, de cul (amb un blau que ho demostra). Adolorida, demano que em baixin fins la R. Els companys em miren preocupats, però jo estic bé, o això em sembla. Continuem? Ostres, només queden 2 llargs, i tot depèn de mi...Demano a l'Alfredo que tiri ell de 1r; l'Esther l'assegura. El miro pujar amb atenció, però de sobte noto que em tremolen les cames..."Esther, crec que no puc seguir, no ho veig clar". Ella, sensata, li diu a l'Alfredo que baixi, que abandonem. El nus de la gola pot més que el dolor, i em surten llàgrimes de ràbia i frustració. Però no hi ha res que no curi una abraçada dels companys...(gràcies, Esther)
Després dels ràpels i la curta aproximació acabem la tarda fent turisme a Montserrat, perquè l'Alexandra volia veure la Verge. Jo li demano a la Moreneta que el mal de peu no sigui res, però ella pensa "Massa tard, noia, haver-te dedicat a fer puntes de coixí". Acabo el dia sense poder caminar, a l'Hospital de Mataró i amb el peu mig enguixat. L'Alfredo es queda amb mi, quina paciència (gracias, Alfre).
I ara què? Bueno, repòs, resignació, i més ganes que mai de recuperar-me i seguir escalant. Només faltaria que l'Alfredo faci 6b abans que jo!!!!
