dijous, 28 de gener del 2010
SORTIDA BTT (MATARÓ-TORRE DEL MORO)
(VIDEO RESUM)
Aquest Dissabte ... hi ha personal nou ... com en Jaume, l´Eduard i ... els de sempre ... en Bladé, la Eva, la Cris, la Esther i l´Alfredo i ... d´altres que han fet campana però que tornaran al proper Dissabte.
Avui toca enfilar-se riera amunt d´Argentona, xino-xano, avui el ritme és diferent, però toca pedalejar igualment. Anem guanyant metres a la riera fins deixar-la enrera i creuar l´esfalt de la C-55 ? ... per agafar ... vaja ... per agafar un camí que s´enfila ... i s´enfila i .. cada vegada ens costa més respirar ...
... eh Cris que deixaràs de fumar ...
i pujem ... i pujem ... fins arrivar a la urbanització de S. Josep i allà comencem a baixar ... i a baixar (que guai) fins arrivar a la Carretera de Dosrrius-Llinars del Vallés ... que fem ????
La Eva i en Jaume ja fan tard (això és el que diuen o potser es volen escaquejar dons la proposat és anar pujant i pujant fins la torre del Moro) o sigui que ... aquest dos marxen carretera avall direcció a Mataró i la resta ... segueixen pujant i ... pujant i ....
...colorint colorao este cuento se acabao ...
"... Geamm ... un estil de vida "
dimecres, 27 de gener del 2010
MONTSERRAT_LA PASTERETA_VÍA VILMAMBAR 130MTS, 6a/V OBLIGAT
Diumenge 24 de Gener del 2010, he quedat amb l’Alfredo a Vilassar a les 7.50AM, hem dormit poc, ja que havíem anat a sopar,... i de xerrameca fins tard.
Ens adonem que no estem segurs de si hem d’anar a Mataró, però ens hi acostem per si trobem a en Pere T a l’estació.
Continuem la ruta cap al Bruc, on esperem trobar-nos amb en Xavi i la Eli, la Sandra i l’Alberto, i la Montse M i en Sergi (aquests finalment també fan panxing).
Al bar, hem sortejat qui comença la via, i per tant qui dels dos fa, per primera vegada, el 6a de primers en una via llarga. Caxisssss, li toca a ell. Bé, ens deixarem treura a passejar no?!!!
Arribem a peu de vía i cada parella a la seva Vía.
L’Alfredo i jo tenim, per primera vegada, un doble repte:
1. Escalar junts i sols de cordada
2. Enllestir el 6a
Dades de la Vía
130mts, 6a/V obligat
De l’any 2001, super equipada amb 33 parabolts i R
Material: 11 cintes i R’s
Es troba a l’esquerra de la Funció Clorofíl·lica i just a la dreta d’un cordino (no recordo si estava en un pont de roca) blanc.
Amb “un par” l’Alfredo comença. Es veu molt ben equipada. Amb tendència a l’esquerra per sota d’una fisura. La primera reunió es troba a l’esquerra de la fisura i al costat de la sabina.
Costa una mica, fa fred i els ditets els tenim glaçadets. Però es deixa fer. L’Afredo planta un parell “d’espatarres”, d’aquells de uff, uff, però com un campió arriba a la R.
En una ressenya posava que la R1 havia volat, així que anàvem preparats per si havíem d’enllaçar els dos primers llargs. Però la localitza a la primera. Cert és que els parabots de ka R1 són una mica sospitosos. Però es fa la R bé, només un mica incòmoda. Estem orgullosos l’un de l’altre, i sabem que ja podem seguir endavant. Hem superat les dues proves: el 6a i la companyia (ja sabeu que l’Alfredo al principi no em trobava gaire el punt, potser per això la Luisa va dient que algun dia acabarà sent el meu Padrí de Bodorrio, jiji).
Em toca, i fa tres setmanes que no escalo. Respiro fons i amunt. La sabina és de fiar i només em falta agafar-la amb les dents. Amb tendència a la dreta, superant la fissura. Em costa sortir, però un cop arribo a la primera xapa, prova superada. Ja tot recta cap amunt seguint l’estela dels parabots. Hi ha busties d’escàndol, que es fan buscar però ja sabeu “orgàsmiques”. Començo a disfrutar.
En una petita feixa hi ha la R2. Compte perquèqueda molt a l’esquerra de l’últim parabolt, sembla que l’hagis de saltar, ja que el primer parabolt del 3er llarg es veu molt a prop. I com aquest és el llarg més curt, no t’en adones fins que poses els peuets a la feixa.
Aquest és el llarg més llarg. (Creiem que el Tito i la Sandra ja han arribat al cim de la F. Clorofíl·lica). Aquesta vegada sí que m’ho he muntat bé, l’Alfredo fa el 6a i el llarg més llarg!. Puja amunt una mica cansat, i resseguint el traçat evident dels parabolts. Al principi una mica dubtós i de seguida li passa el mateix que a mi en l’anterior: comença a disfrutar com un “enano”. En aquest llarg és on si fa aire, es poden recomanar l’ús de walkies. Arriba a la reunió i es troba a la “parella feliç” ja fent el rapel de baixada (per sort en Xavi la Eli, encar no han arribat al cim). “Alfredo és que eres un poco lento eh!!!, no soy yo!!!!jiji” la R3 és conjunt amb la de la Funció Clorofíl·lica.
Torno jo. Aquest comença molt per l’esquerra de la reunió, amb una mica de flanqueig, passant les dues primeres sabines. De seguida veus el parabolt. I ja tot recte cap amunt. La sortida és molt divertida, ja vas més relaxat i fas una pose una mica extranya. Genial!
Després sembla que suavitza, però de seguida trobes passets macos que has de mirar una mica. Arribo al cim.
Em ve una mica d’emoció, per varies coses: feia bastants dies que em faltave l’emoció del diumenge d’escalada, el temps s’ha comportat com un mestre, i el meu nou company a sigut un campió i sembla que hi ha hagut força “feeling”.
Quan repetim?
Ther
dimecres, 20 de gener del 2010
Buscant cargols
http://fernando-espacioamorylocura.blogspot.com/2010/01/el-cargolaire-la-cova-del-cargolaire.html
Tenim el privilegi d'estar acompanyats per la Cris, en Carles, en Marc, i l'Albert, més conegut com a Kueka. El temps està gris, lleig i amenaça pluja, però al Cargolaire no cau ni una gota, hem tingut sort.
Un cop allà, ens sorpren que les vies són curtetes, però uff, no tenen desperdici! Els "novatos" comencem escalfant en vies de V+ (Mercisu, Inevitable Destí) menys la Cris, que es curra un top en un 6b+ quasi impossible (es diu "Panxeta dels Collons", us podeu imaginar...). La tia està feta una crack, i en texans, ostreeeees!!!! Mentrestant, els "veterans" no perden gaire temps i van del 6è en amunt, només faltaria! Així, veiem a en Kueka pujant un 7c (Recompensa), a en Carles fent totes les vies que pot sense tibar massa, que encara està lesionat, i a en Marc encadenant, entre d'altres, un 7a+ (Minerva) i un 7b (Aznar Mort, bonito nombre!).
El dia passa molt ràpid. L'Alfredo no para, entre pujar tot el que pot i tirar fotos. Sort que almenys ell ha portat la càmera. Mentre anem fent veiem escalar una tal "Elena", que és la campiona de Catalunya (ens cau la baba i tot!). En Carles, entre via i via, dóna instruccions: "mira peus", "reposo, Alfredo!". En Marc assegura la Cris, que avui tiba com mai. Ell també posa a prova la seva força en cada via. I com escala en Kueka...un altre friki pel club!!!
Al final del dia, l'Alfredo i jo li fotem un "pegue" a la Panxeta dels Collons, però ens hem de penjar. Com s'ho havia fet la Cris, per remuntar aquell pas? Bé, almenys acabem la via, que ja és molt. També ens fa gràcia provar un 6b que en Carles i en Kueka havien fet com si res (Maleïts Diners, crec que es diu). Ens pengem, descansem, bufem i tornem a bufar, però arribem a la R, sí senyor, un bon final!
El dia acaba amb una birreta o similars al bareto del poble, on, per cert, tenen les ressenyes d'aquest sector, que no es troben a internet. Evidentment, hem acabat de nit!
diumenge, 17 de gener del 2010
Barranc de Fontanella (Organyà)
Us pensaveu que s’habien acabat els barrancs?? creieu que el fred ens pot aturar?? no hay dolor! encara tinc unes gélides piades barranqueres per explicar.
Us enrecodeu del “pastelos” anunci de televisió de Fontaneda? que estava acompanyat per el típic eslogan estupid que no et pots treure del cap… “Que buenas son las galletas Fontaneda” no us podeu imaginar l’impacte que té la publicitat sobre les nostres debils ments, fan amb nosaltres el que volen… total, que no se perque però la similitud de la marca de galetes i el nom del barranc van fer sortir la meva vena creativa i vaig improvitzar un nou eslogan que deia així… “Que buenas son las Gargantas Fontanella” si si…això es el que hem vaig dedicar a cantar durant tota l’aproximació del nostre nou barranc, si partim de la base que el barranc tenia una aproximació de 1h 30min, podreu compendre al meu company Nogués que hem va engegar a la merda reiteradament. ...I si, estic d’acord que a vegades el meu cap no lubrica el que hauria de lubricar… pero que miembro del GEAMM esta en todo su sano juicio?? Quien este libre de culpa que tire la primera piedra…que yo la rappelare.
Accés:
Just passat el poble d’Organyà en direcció a la Seu d’Urgell i avanç d’entrar al tunel aparcarem el cotxe a una esplanada que ens queda de la dreta. Aquest barranc que ens permet fer una combinació amb dos vehicles, si és així, 300m avanç de l’esplanada en direcció a Organya trobarem una pista no esfaltada que haurem de pujar fins trobar una cadena a la nostre dreta, aparcarem el vehicle on es deixi i seguirem el cami de la cadena fins a l’inici del barranc uns 10 min, sino diposem d’aquest segon vehicle, toca fer una bona passejada que és el que vam fer nosaltres.
Aproximació:
300m avanç d’on hem aparcat el cotxe direcció Organya surt una pista que ens porta fins a l’inici del barranc , es pot agafar de referencia una torre electrica que hi ha a la primera curva.
Despres de caminar 4,5 quilometres trobarem una cadena a la nostre dreta i seguirem per aquest cami, despres d’una curva molt tancada a mà dreta busqueu alguna fita, no ho sembla peró es l’inici del barranc, uns metres mes avall comença el primer rappel.
Un coñazo, i perdó per l’expresió, si no vas amb dos cotxes tens una patejada de 1h30min per una pista amb fort desnivell i alguns sotracs i pedres, no té res d’espectacular al contrari es fa pesada, potser l’únic destacable es que guanyes altura rapidament i que en algun revolt és pots apreciar la vall del Fontanella que va a morir al riu segre.
Descens:
Tot i ser un barranc amb aigua estancada però neta al primer tram i sec i engorjat al segon, es una petita joia, possiblement un dels mes bonics de la zona. Nosaltres vam triar fer-lo a l’octubre i la veritat, no podiem haber triat millor. És un barranc que es mante sec gairebe tot l’any, nomes en contades ocasions podem veure baixar aigua, es fàcil apreciar aquest fet, ja que el barranc està ple de vegetació, arbres i plantes pels voltants e inclus dins del caudal, això va comportar que la tardor decidis tenyir de marró, taronja i groc el camí del nostre descens.
El barranc comença amb una succesió de rappels i desgrimpades curtes amb aigua estancada, fins arribar a dos rappels de 10 metres el segon dels quals en guardava una petita sorpresa, una formació d’estalactites, que curios…Seguim endavant i veiem que el barranc es comença a engorjar, per variar ens comença a ploure factor habitual a les nostres sortides barranqueres, però aquest cop estavem tranquils, es practicament impossible que en un barranc sec és tranformi en una trampa mortal. Els rappels van agafant interes i es tornen més aeris, 20, 10, 12 metres fins arribar el que es considera la “cream de cream”, les pareds s’ajunten deixant poc més d'un metre d’amplada i uns cent metres d’alçada...i nosaltres allà, al vell mitg d’una gran fissura que dibuixa la muntanya. Les reunions començen a ser un pel més incomodes equipades amb algunes cadenes, la teva veu i la del company ressona per les pareds i el soroll del la pluja és torna més debil i agud. Arribem a un rappel de 20m amb una formació que recorda a un tobogan que desemboca a una marmita trampa de 3 metres seca i perfectament equipada per sortir, finalments fem l’ultim rappel de 27 metres, la pared dibuixa una extranya corba que et fa apreciar l’impacte que algun dia va tenir l’aigua sobre aquella inmensa Pedra.
Si tenim en compte que es un barranc sec, que no hi ha cap salt n’hi cap emoció adrenalinica considerable haig de dir al seu favor que es molt maco i engorjat, la part del final no us deixara indiferent.
Retorn:
Un cop arribat aquest ultim rappel prenen un camí que surt per la nostre esquerra i va paral·lel al barranc, uns cent o dos cents metres més endevant tornem entrar al barranc ara ja convertit en un petit rierol molt brut de vegetació i seguim les fites que ens porten fins a la carretera on hi ha el tunel i el nostre cotxe aparcat.
Aproximació: 1:30 amb un cotxe, 10 minuts amb 2 cotxes.
Descens: 2h
Retorn: 15 minuts
dissabte, 16 de gener del 2010
VIA ARESTA DEL VIOLI -110 m V ---MIRANDA DE SANT BENET
dimarts, 12 de gener del 2010
DERSU UZALA 230m V+. MOTSERRAT SUR
dissabte, 9 de gener del 2010
Nadal a Marroc
Després d'altres nadals frustrats amb intents de viatjar al nord d'Àfrica, per fi aquest 2009-2010 ha estat possible. Setmanes de preparació: la ruta, el billet, l'equipatge, el material, la furgo, els papers, la organització, el planning....
El resultat ha estat 8 dies visquent una experiencia inolvidable, un viatge de molta proximitat a la gent i un regal de paisatges de muntanyes, palmeres, oasis, dunes, cels estrellats, nits de lluna plena i matins de sol lluminòs i radiant.
Vam sortir el dia 27 al migdia amb vaixell des de BCN fins a Tànger.
Quilòmetres i quilòmetres d'asfalt per arribar a aquest racó de Marroc que casi fa frontera amb Argèlia. Tot just arribem a la gran duna, es posa el sol i apareix la lluna. Quin espectacle de colors! Coneixem en Barakt que ens ofereix una nit de cap d'any molt especial: excursió nocturna en dromedari, sopar a la llum de la lluna plena, foguera, música i dormir en haimes. Uafff!!! quin plan! sense dubte, la mirada d'aquell noi era sincera i el plan era perfecte. Cap allà que hi anem!
I quina nit més especial de cap d'any... No tinc paraules.
4/01/10: carretera a Chefchauen, al cor del Rif. Un dia únic de pluja que escollim per fer-nos un massatge després de tan estrés jejejjeje. Aquest poble és molt peculiar perquè les parets i les portes dels carrers estan pintadets de color blau per espantar els mosquits (diuen) i també pots fer-te un fart de fumar "quif"... A la nit retorn a Tànger per agafar el vaixell camí a BCN. Ens esperem moltes hores de mar i mar... Sort tenim de la amable companyia d'en Hassan i en Si Mohamed que també estan de retorn a casa, tots cap a Palautordera.
Inshala sigui possible!
Records a tots els que us hem conegut en aquest viatge i sucram per la vostra amabilitat.
by Montse i Sergi :)
dijous, 7 de gener del 2010
Anglada-Guillamon a la CADIRETA 160m Ae3
Ha sigut una via de les que no et deixen indiferent... un dia que recordaré sempre... i una companyia inmillorable a tots nivells; experiència, optimisme i amistat.
Dilluns 4 de Gener, sota baixes temperatures i risc de pluges anunciades marxem plegats cap a a la zona d’Agulles, Montserrat. La via només té 4 llargs i tal com deia en Pere; - si plou no ens “mullarem” – per què ? Doncs els 3 primers llargs estan protegits i caracteritzats per un impresionant sostre totalment horitzontal de més de 10 metres . El dia era enúvolat i gris, però no ens importava, estavem encegats pel repte que ens havíem proposat.
Els 2 primers llargs transcorren en vertical sota el sostre, una sortida de IV+ una mica expo o bé simplement no és de IV+, ja que carregats amb 24 cintes exprés, dos estreps, un parell de polars i una roca suvada fa que t’ho miris tot molt. A la segona xapa ja comença l’artificial que no abandonarem fins a meitat del 4rt i últim llarg.
A partir del 3er llarg comença la festa. En Pere flanqueja a la dreta fins arribar al primer parabolt del sostre, dansa i harmonia i una bona dosi de tècnica per progressar en horitzontal i sense oblidar el buit que hi ha sota els seus peus; el camí des d’on uns pocs caminadors miren amunt sorpresos i saluden. Una manera d’escalar molt diferent al que estem habituats; fifi, mariner, estreps, postures de contractura assegurada ... de cop desapareix als meus ulls per afrontar una ascensió menys horitzontal arribant finalment a la tercera reunió. L’escalada al llarg del sostre com a segona de cordada no deixa de ser igualment impresionant!.
El 4rt i últim llarg l’afrontem sota una boira pixanera i un aire fred que talla la cara. 4 passos d’artificial en burils de millor no mirar-tel’s gaire i sortida de III en lliure, molt poques xapes fan que el camí no sigui gaire clar i el pes de les cordes també dificulta l’últim tram de l’ascenció a l’enboirat cim.
Això sí, unes reunions de campionat ! Tant d’equipació, parabolt i anelles, com per repiseta ampla i còmode, on no ens varem oblidar de contemplar el pati i vistes enboirades del nostre voltant.
Gràcies Pere per haver tingut la confiança en mi de portar-me a fer una via com l’Anglada – Guillamon a la CADIRETA d’Agulles. Espero que aquest 2010 ens porti reptes com aquest i els poguem superar plegats.