Fa un temps, 3 intrèpids escaladors (bé, més o menys) van deixar sense acabar la via Tope Clàssic, a Àger, per manca de temps. Aquesta setmana es van decidir, per fi, a tornar-hi i acabar la feina.
De seguida van veure que era el dia ideal: no feia calor, el cel tapat però no amenaçador, el lloc maco com sempre, la motivació a "tope", mai millor dit. A més, l’escalada anava fluint, tots tres ho feien prou bé, xino-xano però a bon ritme.
L’Alfredo va fer uns quants llargs, l’Ana es va llençar amb el 6a, i en Ramon va preferir reservar-se pels llargs d’artifo de la part de dalt.
Arriben a la feixa, el lloc crític; tot serà nou a partir d’ara. En Ramon es posa en marxa, mentre els parapents no deixen de volar per sobre seu. La majestuositat del cel d’Àger els acompanya. Van bé de temps, així que segur que avui arriben al cim…o no?
En Ramon comença el tram previ a l’artifo: un V+ amb un traçat “peculiar” i una mica de mala llet. Després de lluitar amb un pas, i buscar-li el canto a preses romes rares d’agafar, s’atura, descansa, però no es rendeix. Els companys l’animen des de la R.
De sobte, l’inesperat, el que ningú voldria…se sent un crit enmig del silenci, i la imatge d’un peu lesionat contrasta amb la bellesa de la muntanya.
L’Alfredo baixa a en Ramon, l’Ana l’ajuda a treure’s els peus de gat. Truquen als bombers, i se sorprenen de com arriben de ràpid. Impacta veure l’helicòpter sobrevolant el cel gris, el fort vent fa una mica de por. Un bomber es despenja amb un cable, valent, molt professional, i ajuda en Ramon. Al cap d’una estona, en Ramon s’eleva, mentre els companys l’observen des de la feixa. Segons va dir més tard, el vol va ser impactant.
Al final el peu no està trencat; és una luxació. En Ramon s’anima una mica. Ara el que toca és recuperar-se, així que molts ànims, Ramon!!
PD: No vull acabar aquest relat sense agrair la feina eficaç i ben feta dels bombers que van rescatar en Ramon. Necessitem més gent com ells a la muntanya, moltes gràcies!
