divendres, 29 de maig del 2009

La Carla, en Pere, en Sànchez i en Martínez a la Paret de Diables…




“Uffff…”, “uffff….”, “No hi arribo…”. Renego i penso.

Estic penjat d’un clau en el 7è llarg de la via. Un pitó rovellat, mig falcat i què mira cap avall. El següent pas és arribar a un buril amb la xapa trencada del que penja un cordill de sabata.

“Aiiiii….”, “uffff….”, “estira’t home”. Continuo renegant i pensant.

És el segon llarg que flanqueja els enormes sostres de la Paret de Diables a la cara nord de Montserrat. Estic a uns 250 metres del terra. Hi ha una pati de collons!. La darrera assegurança “bona” que he xapat és un spit i el tinc a 6 metres.

La Carla que m’assegura està lluny, a uns 35 metres, molt avall. La veig petita a la meva esquerra. Les cordes, recollides a la R li pengen sense “tocar” la paret.

L’abisme s’obre als nostres peus.

Bufa una suau brisa… l’ambient és espectacular. Allà estem la meva companya de cordada i jo….Bé, nosaltres dos i el”puto” buril amb la xapa trencada a uns dos metres, a la meva dreta…

“Nen, si peta el pitó fotaràs un pèndol de mil parells d’ous”, penso mentre atanso el buril rovellat amb l‘índex de la mà dreta…. “ Ja el toques…. estira’t!.... va!”

I en aquell precís moment de tensió, em passa de nou un fet increïble i que s’ha repetit al llarg de la via….

Es fa un silenci total. Cap so. Tan sols la meva respiració i el batec del meu cor.

“Bum- bum , bum-bum, bum-bum…”

Miro avall. Tot està quiet. Res es mou. Com si el temps s’hagués aturat. Com si visqués en una fotografia. Els ocells parats enmig del cel. Dos cotxes i un autocar creuant-se aturats enmig de la carretera. El cremallera sortint d’un revol no es mou. I la Carla mirant-me somrient completament quieta.

“Què cony passa….?” “L’únic que es mou sóc jo?”

Miro amunt. Miro avall. Res. Ni un moviment. Ni un soroll. Només sento els mosquetons picant entre ells penjats del meu arnés… i el meu cor.

“Bum- bum , bum-bum, bum-bum…”.

El món s’aturat? I jo encara no he xapat el buril…!?

De sobte sento unes veus a la meva dreta: “Noi, no anem bé…”

Em giro. No potser!. Veig dos homes de mitjana edat assentats sobre la paret. Hi ha un timba per morir-se i ells dos estan allà com si res!. Amb les cames plegades sobre el pit i els braços rodejant els genolls.

Tanco i torno a obrir els ulls varies vegades. Me’ls refrego amb la mà. Forço la vista per enfocar el què encara no em crec que estic veient.

Són dos personatges vestits com els anys 70. Porten pantalons de pana, botes i mitjons de llana. Camisa de màniga llarga a quadros i barret també de pana amb una petita visera davantera.

Duen una corda de cànem cadascú plegada i penjada com a bandolera. Un piló de tacs de fusta i pitonises els hi pengen del que crec que és un arnés.

Un d’ells dur bigotet i l’altre ulleres de montura gruixuda i fosques. Tots dos amb unes patilles ben llargues. L’un està fumant un cigar. L’altre s’està menjant un entrepà. Parlen entre ells.

Amic Martínez: creus que ho aconseguirà el nano?” comenta el que fuma.
Bé, no ho veig clar amic Sànchez, No ho veig clar.” Li contesta el que menga l’entrepà.

No pot ser. No pot ser” Em dic a mi mateix. “Un altre vegada aquests dos!”................



Tot va començar fa un parell d’anys. Quan vaig fer el meu primer intent a aquesta via. La famosa Sànchez-Martínez a la Paret de Diables de Montserrat. En aquella ocasió els companys eren en Jordi i la Núria. Vam aconseguir arribar fins a la R5. Però jo no tenia el dia així que vam abandonar la via rapelant.

Des d’aquell moment dos sentiments m’envaïen el cos quan pensava en la via: un les ganes d’acabar-la i l’altre la por a no poder-la acabar…

Fins la setmana passada guanyava la por. La por al compromís que representa passar de la R5, quan comences a flanquejar tots els sostres en escalada artificial combinada amb alguna sortida en lliure. Sabent que d’allà no es pot sortir rapelant…. Sostres a sobre i sostres a sota que fan francament difícil l’escapatòria.

Por al famós pas d’A1 del 6è llarg on un estimat amic ja va fer una bona “volada”.

Però la il.lusió pot més i sent el 22 un divendres festiu a Granollers, quedo amb la Carla i l’Adrien per anar a fer-la. Una combinació d’experiència (Adrien) amb entusiasme (Carla) que garanteix l’èxit.

Les coses però es torcen el dia abans. L’Adrien va ofegat de feina i no ens podrà acompanyar, així que la Carla i jo serem els protagonistes del dia.

-----

L’aproximació fins a la Paret de Diables es d’aquelles ben boniques. Des de Santa Cecília s’agafa el Camí de l’Arrel que ressegueix tot el peu de la muralla de nord de Montserrat. La paret de l’Aeri, la paret de Diables, el Cavall…. Tot impressionant!

Arribem a peu de via sense problemes. “Qui comença?” em diu la Carla. “Com tu vulguis, no tinc problema” li contesto. “Ok, comences tu…” em diu.

El primer llarg de la via.
En teoria les ressenyes el marquen V+/A0 o 6a en lliure. Ben assegurat amb parabolts. Els primers metres els trobo força relliscosos. Quan la cosa ja pinta una mica més xunga tiro d’A0 i amunt. De seguida salto a la canal que et dur al peu de la xemeneia. Aquí no hi han assegurances i has d’anar en conte. He llegit que la R1 ha volat i cal utilitzar l’antiga reunió (3 burils rovellats).
La Carla em segueix i es treu el llarg en lliure sense molts problemes.

Segon llarg de la via.
Iniciem l’escalada de la xemeneia. Cap assegurança a la vista. La Carla va fent. Les xemeneies no és el seu fort però va avançant. Jo mentre em miro la R: “Si hem de rapelar d’aquí…. tres burils rovellats….xungo…” Vaig pensant.

La Carla cada vegada s’endinsa més en la penombra de la xemeneia.
“Si hem de rapelar d’aquí... potser podem aprofitar l’arbre de més avall…. O potser arribem a terra des de la R2… o…..” Continuo donant-li voltes i més voltes….

Quan de sobte em quedo garratibat.
Sento una veu que em diu “Noi! Vols parar de donar-li tantes voltes!” i un altre que respon: “home, és normal què pateixi el nano…”

Collons! Merda! Que cony….

Miro a l’esquerra. Miro a la dreta. Ningú. Miro dalt…la Carla. La Carla? Què estrany, fa estona que no es mou d’aquell pas. I no em diu res. De fet no sento res. Ni un soroll. Com si tot s’hagués aturat…

Ei,ei!...que estem aquí abaix!”
Miro cap avall i veig dos homes recolzats sobre l’arbre que tinc als meus peus, a uns 5 metres. Estem a uns 50 metres del terra i els “tios” tan “panxus”!
No pot ser Pere… centra’t” em dic.
Sí, sí centra’t perquè no anem bé, oi Sànchez?”. “Home Martínez, sigues positiu, segur que els nanos acaban la via….”

Carlaaaaaaaaaa!” crido desesperat. Però quan torno a mira cap avall no hi ha ningú. “Queeeè?” em contesta la meva companya. “Res, va tot bé per aquí dalt? … “Sí, vaig fent”.

Tanco els ulls i bec una mica d’aigua. “Val Pere, no passa res, et deus haver adormit” em dic a mi mateix.

Tercer llarg.
Fem el canvi de cap de cordada. Les assegurances brillen per la seva “absència”. En el llarg de la Carla un parabolt. En el meu un altre. Vaig posant algun friend. Aquest tercera tirada és curta i et deixa a una gran feixa-cova. La Carla es reuneix amb mi en un plis. Tot tranquil. Però jo no paro de mirar amunt i avall. A la dreta i a l’esquerra.
Estàs bé?” em pregunta ella. “Sí, sí…. Es que tinc una mica de tortícolis” li responc mentre dissimulo tot refregant-me el coll amb la mà dreta.

Quart llarg.
Fissura atlètica protegida amb tacs de fusta i cordinos. Mala pinta. La Carla però ho xapa tot sense immutar-se i en pocs segons la perdo de vista.
Per Déu que no caigui perquè no vull saber quin cordino podrit la pot aguantar” penso.
Posa algun friend!” li crido.
Friend? Què és un friend Martínez?”.Ni idea Sànchez, ni idea…”
Ja els tinc aquí de nou! Per Déu! M’estic tornant “locu”?
Has pensat en abandonar xicotet?, ara és fàcil” em diu en Martínez. “No li facis cas i tira amunt, avui l’acabeu segur…” Li replica en Sànchez.
Voleu callar!” els hi crido. “No sento a la Carla!”.
Reunioooooooó!” em diu la companya. “Lliureeeeeeeeeeeee” li contesto jo.
En Sànchez i en Martínez tornen a desaparèixer.


Cinquè llarg.
Fissura ample a protegir fins arribar a un parabolt. Cap assegurança més fins arribar a la placa d’Ae que et deixa a la R5.
Ara em toca a mi.
Encasto tot el braç dins l’ample fissura. “Com caiguis aquí et fotaràs mal…” em diu en Martínez assentat sobre una llastra 6 metres per sobre meu, balancejant els dos peus com si estigues en un gronxador. “Va noi, un pas més i ja xapes el buril” m’anima en Sànchez assentat al costat del primer liant-se una cigarreta.
Que no és un buril, que és un parabolt!” els hi dic. “Un para….què?” em contesten tots dos alhora. “És igual, deixo-ho córrer!” els crido.

Sisè llarg
La Carla comença el primer flanqueig ascendent resseguint els sostres. Arriba al pas d’A1. Posa un alien. Es penja. “Això aguanta de puta mare” em diu. “M’agrada i tot”.
A la noia "li agrada i tot" quina crac!
Poc a poc la perdo de vista…
Bé, això si que no té sortida. O ara o mai” em xiuxiueja en Martínez a l’orella. “Saps que no podeu rapelar? Ji ji ji…”
Serà cabron. “Vols deixar-me en pau!”

Setè llarg
Ara em toca a mi. El llarg es combina V/Ae. Però els Aes son d’assegurances de tot tipus. Algunes de l’any de la castanya. Ja porto un parell de burils escanyats amb tascons. I arribo al pitó posat a la fissura mirant cap avall. I veig el buril amb xapa trencada a la meva dreta.
Sé que no tardaran gaire en aparèixer els meus dos nous amics.

Collons Sànchez! Aquest xicot està penjat d’un pitó que vaig posar jo fa 40 anys. Quins pebrots!” comenta en Martínez tot acariciant-se els bigotis.
Segur que li peta.” Li contesta en Sànchez amb un escuradents entre els llavis.

Trec un tascó i escanyo la xapa trencada del buril. L’encaixo amb tota la força que em queda. Poso una cinta i provo. “Aguanta!” criden tots dos alhora i riuen.
Ja ho veig” els hi contesto. “Som-hi
Acabo el llarg esgotat I arribo a la R7.
En Sànchez en fa uns copets a l’esquena. En Martínez es dedica a mirar a la Carla. “És guapetona aquesta mossa…”

Vuitè llarg.
La Carla tira com pot. Hem d’arribar al cim ja. Es fa tard. Munta una R intermitja per equivocació. Ens reunim i segueix fins a la R8 bona.
Aquell parell han desaparegut.

Novè llarg.
Encaro la placa final que arriba a l’avant-cim. Faig A0 descarat en el pas de 6a i a prou fet arribo a la R9. No m’ho puc creure. Ja arriba l’aire calent que mena del cim…

Desè llarg.
Darrera grimpada de III fins dalt. La Carla es “lia” i munta una R uns 5 metres sota la berruga final. Ens reunim. Finalment seré jo qui tingui el goig d’arribar primer dalt.

Darrer llarg.
Faig els darrers metres a pel i arribo dalt de la Paret de Diables. Fixo la R i crido a la Carla.
Increïble. Ho hem aconseguit!
Mentre la Carla no arriba apareixen els meus dos companys de cordada.
Tots dos somriuen.

Què? Maca la via oi?” em pregunta en Sànchez. “Brutal” li contesto “m’agradat molt

Amb qui parles?” em diu la Carla quan arriba al cim. “Amb aquest dos…..” li contesto tan fluix que no em sent. “Res, parlo jo sol, je je je”. Els meus amics ja no hi son.

Recollim i enfilem la baixada.

Ja és capvespre. El sol poc a poc es va amagant. Preciós capvespre. Una brisa suau i càlida ens acaricia les cares.

Just abans d’entrar al frondós bosc de la Canal dels Avellaners veig que la Carla es gira per fer un darrer cop d’ull al cim.

Ei!” em diu. “Es veu que hi havia una cordada darrera nostre, mira…”

Em giro i veig dues figures perfilades al cim abraçades una al costat de l’altre dient-nos adéu amb les mans.

Óstia, tens rao!”.

La Carla i jo entrem a la Canal i perdem de vista als nostres amics.

Potser un dia d’aquest els tornem a veure o potser sou vosaltres que els trobeu. Qui sap!

PERE


PD 1
Amb aquest petit relat de ficció vull rendir homenatge aquest dos grans escaladors: el senyor Sànchez i el senyor Martínez. Tots els meus respectes.
PD 2
Agraïr molt a la Carla el fet d'acompanyar-me i compartir amb mi aquesta aventura. Un petonet.

dimarts, 26 de maig del 2009

dilluns, 25 de maig del 2009

La Falconera



Quedamos Ana F y un servidor para ir a escalar a Sant Llorenç del Munt (la Falconera) 23/05/09.

Miramos varias reseñas....nos quedamos con una facilita via TIM un V- y completamente equipada,es un diedro/chimenea,tres largos mas una pequeña grimpada.

Desayunamos en el pueblo de Mura,a eso de las 10.45 aparcamos el coche en una curva del coll de Estenalles.

Para llegar a pie de vía hay que bajar por un torrente ahora seco, con cuerdas y con nudos (no esta mal para entrar en calor)del coche a pie de via 10/15 minutos.

Encontramos nuestra via,...empiezo yo,no se ve nada de seguros,a eso de unos 4 metros pongo un cordino en una raiz de un arbol,sigo....sin ver nada a unos 15 metros pongo otro cordino en otra raiz,cada vez se va estrechando mas la chimenea y sin ver ni un seguro...me quito la mochila porque no paso por el hueco que queda...ni sin la mochila,nada que no paso!!....y a los lejos veo un parabolt...a más de 15 metros,doy marcha atrás y dejo a Ana que suba para a ver si ella es capaz de ver algo más que yo...se pone en marcha,llega donde yo me habia quedado y mas de los mismo,que no, que no, que por aqui no se coje!! y encima ni un seguro cercano,que hacemos??


pues nada como no lo vemos claro,decidimos hacer otro via "la que faltava" 6a+,sabiamos que no la acabariamos porque yo tenia que estar alas 15.30 en casa,asi que decidimos ver dónde llegamos...
Me pongo a las 1ª chapas V+,me costo lo mio porque la 1ª chapa estaba lejos lejos...coloco 2 exprés y bajo...le dejo el turno a Ana....no veas como sube, coloca 2 exprés más.... con una elegancia que no veas...se queda con ganas de más, pero tenemos que dejarlo,ya es tarde yo estaba nervioso..porque tenia que estar en casa porque mi hijo tenia su primer partido de tenis y no podia faltar.Volveremos.
Solo una pregunta???? porque pone via equipada,si en realidad en 30 metros nada de nada,aunque sea un IV..y por el diedro/chimenea quien coje???
En fin la aventura es la aventura.....!!!

diumenge, 24 de maig del 2009

TASTET A L'ESCALADA ESPORTIVA

La Proposta de l’Esther ha tingut èxit! Una bona colla dels membres del GEAMM ens hem trobat al sector Els Jardins de Montserrat, Collbató. Molt recomenat com a zona de iniciació, tant per nens com per adults.

A les 10:00 del matí ens reunim; la Sandra, l’Esther , la Carla, en Marc, en Tito, l’Albert, el Xavi, la Eli, i l'Aina. Deunidó!

Desprès d’un bon esmorzar a la Fonda enfilem cap a la concorreguda pared, sí sí, allà només hi faltàvem nosaltres! Cua calia fer per poder començar a escalar!.


L’Esther instruïa a l’atent Marc, cal a dir amb molt bones dots de monitora. La Sandra, tranquil.la amb el seu “ apadrinat” , el Tito, qui una vegada més demostrava gran destresa en la tècnica de l’escalada, i el jove Albert ens va deixar a tots sorpresos amb la seva habilitat per convertir-se en una bellugadissa sargantana., pared amunt, pared avall. La Carla, vestida de “ bonito” amb sabatetes i tot!! venia per estrenar-se com a possible cangur de l’Aina, qui no va passar desapercebuda en el sector, doncs la inaguantable xafogor ens afogava a tots. Allò semblava una sauna!!


Mentre les primeres vies van caure per a tots IV,IV+ i fins i tot V! en Ramon i la Marina ens van venir a saludar, encantats de coneix-te Marina!!, El Xavi i la Eli, quina parella més polivalent! De papis a escaladors i d’asseguradors a papis. Jo quan sigui mami vull ser com vosaltres !!

Va arribar el gran moment;

En Tito s’atraveix amb un 6a+, encadenat!! Enhorabona Tito!! (- i ens deus una birreta!! -), La Sandra hi va el darrera, del 6a+, i el puja amb gran facilitat. Ara el moment de l’Esther! Peuet aquí i maneta allà fins dalt! Olé! En Marc també s’hi anima, i amb la seva particular tècnica, recorda; - pasets petits, la punteta dels peus i sinó una bona abraçada a la roca sempre funciona! I cap a munt, va descobrir el vol amb efecte pèndol. En Ramon, amb paciència i elegància també va fer cim. Quin èxit!!


Així doncs vàrem marxar tots contents cap al Casal del Bruc, a fer un veure fresc, desprès d’un calurós dia de satisfaccions, amistat i escalada!!!

By Carla :-)


dijous, 21 de maig del 2009

Perill perill... viborilla a Malanyeu!!!!

Data: Dissabte 16 de Maig del 2009
Víes: E-Pirimountain i Francesc Sunyol
Fa unes setmanes l'excusa, ejem ejem, no va colar, ho tornaré a provar: " Viborilla... vols que fem cordada junts demà?..." Accepta, doncs aixins serà.
Sortideta Geamm de "que feliços que sóm tots" a Malanyeu. Farem la "E-Pirimountains" Vè obligat ben assegurat, " va, puja tu de primera els 2 primers llargs" i per dins penso "aixins et miro el culet", el culet de l'Esther, perquè EL CULET en majúscules tots sabem que solament n'hi ha un.
L'entorn de Malanyeu em sorprén, està tot tan verd, i qui em sorprén encara més és l'Esther, com ha evolucionat, carai que bé que puja, va sobrada!! però... quina mania en volguer agafar tant les presses ! qué no són billets de 500 euros! un petit consell.. al 4art i Vè grau les presses no s'agafen, las tens que tocar i fer una mica de pressió, i els peus es recolçen, no cal clavar-los a cap lloc, i sobretot pensar en la roca i mai en els seguros.
La pedra és com la noia que t'agrada, quan la veus i la saludes, l'agafaries i li faries un petó, però no pots.. sense que ella se n'adoni li posses suaument la mà sobre l'espatlla, solsament la toques, però per uns moments és teva, li fas dos petons que et fan feliç, no he arriscat gens, pero la meva confiança i motivació eran extremes. Aixins escalo pel 4art i Vè grau.


A l'últim llarg posso una miqueta a prova a l'Esther, és 6è grau, no posso alguna cinta, aixins no podrà fer A0, al principi, ummm... creia que s'enfadaria, però no... va dir " no tibis gens que probaré de fer-ho sense ajuda", molt bé, aquest esforç tindrà recompensa. Una bona abraçada al cim i com estem tan contents vem deixar constància amb paraules al llibre de piades de lo bé que havia anat tot.

Com tenim ganes de fer una segona via, fem la "Francesc Suñol", no escoltavem cap ocell, solament els crits d'alegria de la Charlie, és una happy.

Has sigut una bona companya de cordada viborilla, repetirem?
I com m'he portat tan bé, aquesta nit per dormir tinc una plaça reservada al meu hotel particular de 1000 estrelles, era l'únic client, el més privilegiat, el preu... inaccesible per molta gent, il.lussió, cal molta il.lussió, i jo d'això en tinc molta...
Gràcies a tots per tot

Ah! ....la piada del pedra un altre dia, aquella serà tècnica, i ara enviaré un mail a una persona perquè em possi bé les fotos, així tothom creurà que ho ser fer tot solet

Ferranet

SORTIDA A MALANYEU (Cordada a la via "Badalona"


Aquest cap de setmana torna a ser especial ... vaja ... com sempre. D´un bon principi l'intenció de dissabte era anar a atacar el Pedraforca, però al final ens decidim anar molt aprop, a Malanyeu, de fet, desde allà els nostres ulls poden divisar la silueta tan especial d´aquesta muntanya. No anem al "Pedra" dons som moltes cordades i com no tenim als nostres estimats "Pere" i "Sergi" decidim deixar-ho per el diumenge (encara ens costa anar solets!!!).


(VIDEO RESUM).



Una vegada fem un bon esmorzar a la fonda, decidim les cordades i les vies.





Per l'ocasió la nostra cordada serà especial. Per una banda, coincidim l´Alfredo i en Jaume, que feia temps teniem de tornar a compartir via (la última vegada desde el curset a Vilanova) i per una altre banda ... tenim a la Gésica que serà la seva primera via llarga !!!



(Preparant el material)

Escullim ... la via "Badalona" (135 mts, VI, dificultat màxima V+) ... serà un bon repte per els tres. Per una banda l´Alfredo i en Jaume comencem a ser autònoms i per una altre banda tindrem a la Gésica al nostre costat a qui haurem d´anar ensenyan tota la tècnica de l'escalada clàssica. Això sí ... de ben aprop al Gorka (la seva parella) ens anirà animant.



(La Neus i en Ferranet)
Una vegada tota la colla arribem a peu de paret nosaltres anem en busca de la nostra via. Una vegada la trobem és qüestió de preparar tot el material.


L1: (45 mts, V+) El primer llarg l´obra en Jaume, un primer llarg ... molt llarg on realment és llarg i sostingut amb bona qualitat de roca. Ben equipat però no està de més posar algún "cacharrillo". Patin "lo meu" arribo a la reunió i ara és hora dels meus companys. Comença la Gésica, que en tot moment és animada per l´Alfredo. També pateix una mica, però tot aixó arriba a la reunió amb força alegria dons és el seu primer llarg.




(L'Eli i el Xavi)


Tot seguit l´Alfredo i ens reunim a dalt. De mentres he disfrutat d´en Xavi i l'Eli a la via del costat.




(Primer llarg)


L2. (30 mts. V-). Aquest llarg l´inicia l´Alfredo, aprofitant també la bona roca per posar algun "cacharro". Aquest segón un pel més curt i amb algun tram herbós també és força maco. Hi ha un pas un mica delicat en una mena de diedre curt. L´Alfredo s´en surt de meravella. Ara li toca a la Gésica i al Jaume. La Gésica una mica tocada físicament demostra la seva fortalessa de "coco" en tot moment i arribem plegats a la reunió.





L3. (20 mts. V-). Aquest llarg de transició només té la sortida agradable per fer cim de la vía sense cap mena de dificultat. Una vegada a dalt tots tres ens fem una abraçada per celebrar per sobre de tot ... la primera via clàssica de la Gésica!


Ara toca disfrutar de l´increïble paisatge de Malanyeu.






Felicitats Gésica !!!


(Tercer llarg)



En tres ràpels per la mateixa via filnalitzem aquesta bonica jornada.




Tot seguit ens reunim amb els nostres companys per anar acabar la festa a peu del Pedraforca amb un bon sopar !!! Fins la propera.






dimecres, 20 de maig del 2009

PEDRAFORCA: ANGLADA-GUILLAMON

Data: Diumenge 17 de Maig del 2009 Cordada: Esther Ariete i Pere Tutusaus.
...Continuació de la piada anterior....
Bé, d’entrada teníem el problema de la rampa, així que començàvem la vía sabent que, segurament, només en faríem un tastet. Així que, per mi, era una altre manera de platejar-me l’objectiu. Primer Llarg: IV-V. El començo jo de primera. Dificultat inicial per adaptar-me a una nova roca, però amb una adherència espectacular. Trams de plaques i algun que altre “passet”. Per mi, la gran dificultat d’aquest tram era que les xapes allunyàvem moltíssim, uns 50-55m, repartits entre 3 xapes. Bé, anem posant bitxitos, pont de roca.... A demés de ser un llarg amb força vegetació, i alternes un peu en adherència i una de plantetes...una sensació una mica “desequilibrant”...
Em va poder coco, a la última xapa, vaig punxar...vem fer una reunió improvisada, i en Pere al “rescate”.

Segon Llarg: 6a. Un cop arribem a la reunió que correspon, en Pere s’inicia com a primer (val a dir que tots dos estàvem molt cansats, però s’havia d’intentar). Un primer tram amb regleres de pas de l’aigua. Encastava els peuets fent pressió i pujant com una aranya. Trobant petits punts adherents on equilibrar-se. El meu torn... de segons tot es veu amb una altres ulls.
Quin llarg més bonic, equilibri, confiança i quina pedra tan fantàstica.
Quan arribem a la reunió, i veiem cordades en retirada, ens acabem de decidir, rapel·lem....i ens comprometem a tornar i acabar-la plegats.
Bé, queda pendent, oi Pere?

Aquesta foto és d'en Xavi fent el Camí del tro...com no en tenim cap de la via....snif snif
-


By Esther !!! Salut!!!

PEDRAFORCA CARA SUD

Data: Diumenge, 17 de Maig del 2009
Cap de setmana organitzat per la “trope”. Força variat, en horaris d’arribada, zones d’escalada, etc...
Però Diumenge ens centrem tots a encarar la Cara Sud del Pedraforca.
Hora de partida: 8.00AM de Saldes, be, de la Forneria de Saldes.


Ens preparem per la aproximació, per la que psicològicament pocs de nosaltres estàvem preparats...
Pocs sabíem que es tractava, d’entrada, d’una aproximació de una hora i dura, dura. Però cap de nosaltres imaginàvem que segurament seria una de les aproximacions més dures que hem fe.
El cert és que varem tenir forces entrebancs: retràs inicial, vem equivocar-nos en el trencant que havíem de prendre, no aconseguíem fer passar les furgos i el cotxe per el camí (i que tossuts són els homes quan se’ls posa quelcom entre cella i cella), els vem deixar més avall del previst, i finalment...ens vem equivocar de trencant per agafar el “caminet” d’aproximació.

El fet és que havíem de fer una aproximació feixuga, però per una camí de sota-bosc, isards, flors, i les mil meravelles de la natura...i varem fer-la travessant de cap a peus una pedrera, amb una pendent major del 30% (m’atreviria a dir que en trossos del 50%). Era qüestió de marcar-te objectius... fins que aquests ja no servien.
Tal va ser la aproximació que al meu company de cordada li va agafar una mega-rampa...de mil dimonis.
Bé, els objectius i repartiments de víes eren els següents:
Vía 1: Pany-Haus. Havia de ser abordada per en Sergi, en Ramon i l’entranyable Alfredo. Una Xemeneia molt maca, de grau assequible, però sense equipar pràcticament.
Vía 2: Camí del Tro. Repartida entre dues cordades, En Xavi i la Eli (gran cordada) i la Carla i la Neus. Amb un parell de trams de 6a, però molt disfrutons i ben equipada.
Vía 3: Anglada-Guillamon. La atacaríem el Pere i Jo. (Piada posterior)
Aproximadament en una franja horària molt similar, sense poder contactar entre les diferents cordades, les 4 cordades decidim de fer una retirada col·lectiva, degut a l’hora i el cansamen.
De retorn per el camí que en Pere ens deia des del principi. Preciós. Llàstima de l’esgotament general (tenint en compte que el dia anterior havíem atacat a Malanyeu, alguns i el Pedraforca d’altres). Una gran jornada i una gran cap de Setmana, com ja és habitual. Per sort el camí de tornada va ser espectacular!

By Esther!!!

diumenge, 17 de maig del 2009

GELIDA (Sector Font Freda)



Avui Dimecres, la Carla, en Ferran i en Jaume van a frikejar una miqueta a Gelida. Per la ocasió han triat les vies del final a la dreta on tenim algún projecte, especialment la Carla, un 6b "guapíssim" força, força llarguet !!! ... el millor de tot ... que en Ferran s´està tornant un "frikkiii" i això és perillós.



Sortim de Mataró a les 15.15 i a les 16.00 arribem a peu de la "Font Freda". Un paratge meravellós per estar tan aprop de Barcelona. Aigua per a tot arreu i llàstima del "ronroneig" de les desbroçadores. Una vegada arribem a peu de via ... som-hi !!!!
Més tard arriben una parella molt maca i més tard un altre amb un "lasy". Bons companys.




Comencem per escalafar en una via de diedre força xula (5a) per continuar amb un 6a+ on el pas està en un sostret.







Tot seguit ... el gran projecte ... un 6b xulo de veritat on el pas està en una petita sortida de sostret, on després d'agafar-se a un tridit i a un pas llarg. Bé ...tan la Carla com en Jaume surten del pas al segon intent, però ... ja el tenen gravat al seu "disc dur" per la propera vegada.



(en Jaume al 6b)



(la Carla al 6b)
De mentres en Ferran monta un 6c i al segon pegue se´l treu ... fàcilment !!!
(En Ferran al 6c) Un altre dia de felicitat compartida, xerrades, riures i ... companyerisme !!!! Fins la propera companys.
SITUACIÓ: Gelida (Barcelona)
APROXIMACIÓ: Desde Gelida sortir direcció San Sadurní d´Anoia, i sense arribar a sortir del poble agafar a mà esquerra una pista forestal direcció la Font Freda (retols ben visibles). Una vegada arribem a la font verda deixem el cotxe. Baixem fins la font i tot seguit amunt fins arribar a un camí principal. El prenem a mà dreta on ens portarà directa a la base de la paret, on escollerim els sectors.
ORIENTACIÓ: Sud i Sudoest.
ROCA: Caliza