dimarts, 7 de setembre de 2010

Vint-i-un batecs de l’India: La Teoria de la Relativitat.

Vint-i-un batecs de l’India

Amb aquest nom hem decidit batejar els vint-i-un petits relats que volem escriure. Millor dit, què necessitem escriure.

Seran vint-i-una petites histories, algunes divertides i d’altres més transcendentals, que hem viscut els vint-i-un dies de viatge per l’India i el Nepal.

Intentarem que entre ratlla i ratlla pugueu veure, olorar, palpar, escoltar i tastar tots els petits matisos que aquest gran país ens ha deixat en el cor.

Riures innocents i plors de tristesa: la vida i la mort ballant pel fràgil món dels homes.

Un viatge que mai podrem oblidar.

Una rebolcada de sentiments per les nostres ànimes.

“Vint-i-un batecs de l’India” és un inici i no un final. El nostre gran viatge només ha començat…

Aquí teniu el primer....


La Teoria de la Relativitat

E= mc2. Encara recordo el dia que el professor de física de Santa Anna ens va explicar aquesta Teoria de l’il.lustre senyor Einstein: l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat. No em vaig assabentar de rés!.

Ha estat en el nostre viatge a l’Índia on realment he entès la Teoria.

En una població de més de 1.130 mil.lions d’habitants (segon país més poblat del món), tot és relatiu. En un país on per fer un simple trajecte de 200km (Delhi-Agra) per carretera es pot tardar més de 8 hores, tot es relatiu. On ciutats com Delhi (16 mil.lions) o Bombai (13 mil.lions) recullen el millor i el pitjor de les misèries humanes, tot es relatiu.

Però han estat els Indis i no l’Índia els que m’han deixat empremta.

I aquesta “especial” teoria de la relativitat no serveix per argumentar discursos hipòcrites tipus “nosaltres no estem tan malament” o “ mira aquells de l’Índia, aquells si que ho tenen magre” …

Aquesta teoria no és per justificar el què tenim o no tenim. Ni per compadir-nos del què volem tenir i no podem. Ni per avergonyir-nos del què tenim i ja ni valorem.

No. La Teoria de la que us parlo no és comparativa. És molt més que això.

Quan veus famílies senceres dormint a qualsevol vorera, mig despullats i descalços, bruts, famèlics...sense res… la teva ànima, allò mes íntim, el teu petit cor... simplement s’esmicola.

I t’adones de què el realment important no és allò que tens o no tens, si no el que sents i fas sentir. El que ets i transmets.

Cal reflexar-se cap els demés. Cap a les persones que t’envolten, les persones que estimes però també, i això és molt important, cap a la resta del món. Tots ens necessitem.

Podem fer veure que no sentim la veu greu d’una mala consciència i “no fer res” o ens podem excusar fent cas a l’aguda veu de la bona consciència, tot realitzant algun acte de “caritat” per fer-la callar.

Però de la pobresa, cal tenir-ne consciència. Ni bona ni dolenta. Només ser “conscients” i així poder-la lluitar. Conèixer aquesta realitat. No donar l’esquena a mil.lions de persones arreu del món que viuen en condicions infrahumanes. És cert que no fa falta viatjar tan lluny per adonar-se’n. Però les dimensions a l’Índia son brutals.

La teoria de la relativitat. On la vida i la mort passegen plegades pels carrers de Bombai o Delhi. La mort, si reflexionem, és molt semblant a la vida. No podem viure sense anar morint poc a poc.

I la nostra afable vida, blindada per capes i capes de benestar, comoditats i luxes, ens pot cegar i impedir-nos veure els patiments de tanta i tanta gent a les fabeles de sud-américa o els slums de Bombai. Sovint només veiem el nostre patiment personal i ens tanquem al sofriments de la resta.

Amb aquestes ratlles no vull donar cap lliçó de moral a ningú ni fer filosofia barata. Simplement l’Índia ha estat un gran cop de puny que ha trencat aquestes barreres i m’ha obert els ulls. Cal tastar la pobresa. Mirar-la i escoltar-la. Tota una lliçó d’humilitat.

Al darrer dia a Delhi vam decidir perdre’ns fora de la zona turística. Caminant sense rumb vam arribar a un carrer paral.lel a una de les moltes rondes elevades que té la ciutat. Milers de cotxes passaven per sobre dels nostres caps. El carrer com sempre, atapeït de persones, bicicletes i rickshaws amunt i avall. Fent un eslàlom enmig d’aquell tràfic van continuar fins a passar casualment per davant d’un hospital.

A pocs metres de la porta principal i enmig de l’asfalt ple de sots i forats van veure un piló de draps bruts tirats al terra just al costat de les escombraries. En passar pel seu costat ens vàrem adonar que sota aquella pila de roba bruta hi havia el cos mig nu i esquelètic d’un avi morint a les portes d'un hospital. Centenars de persones esquivaven aquell cos estès enmig del no res a ple sol i a una temperatura per sobre dels 40ºC. I de totes elles, només un altre avi es va atansar per donar-li una mica d’aigua. Nosaltres igual que la gran majoria, no varem fer res.

Imaginar-se la mateixa escena en qualsevol ciutat europea és impensable. I no paro de donar-hi voltes i més voltes: Per què no vaig fer res? Com es possible que no fes res davant d’aquella imatge terrorífica?

Sé que ja no podré ajudar aquell pobre avi però no em vull resignar. No puc acceptar més la Teoria de la Relativitat. No em vull rendir. D’una cosa n’estic segur: haig de canviar.

De fet , l’Índia ja m’ha canviat....

Namasté!

Pere

22 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt profund...
el tot i el res, com bé dius és relatiu. El que fem està dins nostre.
Sergi

Anònim ha dit...

Amb les teves paraules...M'has fet reviure-ho.
Impacte i Canvi.

Anònim ha dit...

Hola Pere!

Moltes gràcies per fer-m'ho arribar. Un relat maquíssim i frapant.

Ja em va dir la Maite que planejàveu anar a l'India. Espero que no hagueu tingut problemes amb les plujes. En tot cas, ja es veu pel que escrius que heu viscut una experiència dura i bonica a la vegada, i que ha deixat emprempta en les vostres vides.

Estaré a l'aguait dels següents relats.
Una abraçada,

Cristina.

David ha dit...

Gràcies per compartir-ho.
Una abraçada des de Tarragona.

Montse ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Montse ha dit...

Gràcies Pere!
I enhorabona per aquesta renovada consciència!!!
"Per veure-hi bé no n'hi ha prou en obrir els ulls, també s'ha d'obrir el cor"
has posat paraules a uns pensaments que compartim :)

Ana ha dit...

Recordo que la meva germana també va anar a l'India, i el que explicava era bastant similar. No m'estranya que us hagi colpit tan dura realitat...

Zealanders ha dit...

Pere! Ets tot un literat!! Com bé dius al principi, es pot palpar, olorar, sentir les emocions i sentiments que s'han despertat en el viatge! Què dur, això sí, la història de l'avi!!
Un cop més, gràcies pel relat!!
Miriam Ortega

JAUME ORS ha dit...

Uf Pere !!! ... un viatge potser maco però a la vegada ... dur, molt dur, un bon cop de puny com dius !!! Una abraçada.

Anònim ha dit...

Hola Pere,

Realment, molt sentit i emotiu.

Tantes vegades no fem res per ajudar al nostre "avi virtual".....

És realment una llàstima que, fins que no li veiem les orelles al llop, vivim en un estat de ammnesia col.lectiva permanent....

Una abraçada,

Toni

Anònim ha dit...

hola Pere, ...gràcies per les paraules que has escrit.

M'has commogut.

Noemí

ferran ha dit...

l'he llegit 2 vegades, i m'ha agradat molt i molt, un bon relat dels vostres sentiments mes purs

es veritat que alli existeix un tercer mon molt dur, dificil d'arreglar, on si que podem fer alguna cosa es en el nostre quart mon particular que pateixen moltes persones que estan al nostre voltant, alguna cosa farem aviat

gracies per les teves paraules
ferran

Anònim ha dit...

Ei guapo!!!

Dir-te que m'agrada molt el teu relat. Molt macu, ja sabia que acabaries així..jejej, this is India. Espero veure't aviat i compartir algun barranquet, fotos de l'india, etc.. un petonàs. No pensis que t'he oblidat.

Sempre estas al meu cor. Muak!

Anna Rubio

Anònim ha dit...

Hola Pere,

Realment, molt sentit i emotiu.

Tantes vegades no fem res per ajudar al nostre "avi virtual".....

És realment una llàstima que, fins que no li veiem les orelles al llop, vivim en un estat de ammnesia col.lectiva permanent....

Una abraçada,

Toni

PD: a veure si algun dia ens coneixem finalment - per exemple - fent alguna activitat de muntanya...

Anònim ha dit...

hola Pere, ...gràcies per les paraules que has escrit.

M'has commogut.

Nomeí

Anònim ha dit...

Chapeau , gran escrit i una vivencia unica, ens veiem!


Josep

Anònim ha dit...

.... que podria dir Pere, gràcies.



Jaume Mayor

Anònim ha dit...

Moltes gràcies Pere.
Molt bonic i fa que pensar.

Fins aviat.

Eduard.

Anònim ha dit...

Quan t'imagines aquestes coses (dic "imaginar" perquè jo no ho he vist mai en directe com tu), i t'adones que hi ha gent que realment viu en unes condicions inhumanes, penses que els problemes que tenim, les menjades de coco, les nostres frustracions i ambicions impossibles no són res.

Cuida't, Tutusaus. Ei, encara espero escalar amb tu algun dia

Records a la Bàrbara.

Ana Fernandez

Anònim ha dit...

Hola Pere!

Moltes gràcies per fer-m'ho arribar. Un relat maquíssim i frapant.
Ja em va dir la Maite que planejàveu anar a l'India. Espero que no hagueu tingut problemes amb les plujes. En tot cas, ja es veu pel que escrius que heu viscut una experiència dura i bonica a la vegada, i que ha deixat emprempta en les vostres vides.

Estaré a l'aguait dels següents relats.
Una abraçada,

Cristina.

Anònim ha dit...

Pereeeeeee!!

A veure si un dia et deixes veure!!!!

Una abraçada,

Toni

José-Luis ha dit...

Querido Pere:
Muy bonito y emotivo, pero la vida en general es cruel e injusta, en ocasiones, el dolor ante la injusticia, es tan grande, que nos paraliza, en otras al ver a un amigo herido, te da fuerzas para cargarlo durante horas, hay situaciones ante las que sabemos reaccionar y otras que no, nuestra civilización nos prepara para muchas cosas materiales, pero nadie te había preparado para ver en directo a un hombre morir tan sórdidamente, no te culpes por ello, quizá para él no era tan terrible como para ti, oriente no es occidente.

Este verano mientras caminaba por el Cadi, al bajar por el “Canal del Cristall” me acorde, de un escalador, con un gran corazón, que se llama “Pescador d’estels” y por la noche mientras contemplaba el bello firmamento plagado de rutilantes estrellas, pensaba que le diría, ques i no las podemos alcanzar, lo que si podemos hacer es dar, sinceridad, cariño y amor a nuestros semejantes y amigos (preferentemente a las amigas, que están muy necesitas de cariño; “sobre todo a las …”)
José-Luis