La Cadireta amb en Pere Montasell

Data: 15 de Maig del 2010

D’entrada, posaré el link de quan en Pere la va fer per primera vegada…la veritat és que no fa pas massa!

Per fi em porta a passejar en “Muni superior”, (jeje…..recordeu? Promoció del Setembre 2008), i quina manera d’estrenar-me! Fent la Cadireta….

Bé, sabent que és una via que els escaladors de veritat (com en Pere), triguen molt i molt de temps en poder-la fer, per molts motius….encara fa més respecte! Tot plegat és força emocionant!

És tant emocionant que, de nou m’ha costat dormir! I quan arriba en Pere al parquing de l’estació, una mica tard….faig salts d’alegria de: “vinga, vinga, que marxarà sense nosaltres (la via), jeje. No puc dir que tinc la panxa feta un nus, però si que no està del tot tranquil·la (això el meu estimat Alfredo sap que vol dir).

A la tarda hi ha reunió, el que vol dir que hem d’anar molt per feina, tot i que sabem que possiblement arribarem tard.

Arribem a l’aparcament, i comencem la marxa. L’aproximació és gairebé un ritual…cada pas una fotografia…. I no serà pq no la haguem vist vegades! Però aquesta és diferent! ANEM A FER LA CADIRETA!

De moment tenim l’horari tot controlat!, i els llargs ben repartits (evidentment el sostre l’ha de fer en Pere, no una fitipaldi com jo que fa dos dies que escala, no creieu?).

Primer llarg:

Bé doncs en Pere fa la fantàstica feina d’obrir la via. Ha estat molt divertit! Els primers passos prometen ser solemnement explosius, i quan ja ha aconseguit xapar els tres primers burils em diu…..”Esther em sembla que haig de baixar a buidar…” ja, ja! Em peto de riure!

Va remugant de que està fluixet…però la veritat és que quan hi torna no perdona! Un campió!. Com sempre aquestes coses semblen fàcils quan les fa un altre, doncs quan em toca a mi…..vaja com un fuet, i a la segona xapa ja estic treien els estreps.

En Pere ha anat molt “suelto” sense fifi ni res, i jo miro de fer el mateix per el temps, però ràpidament veig que en el meu cas serà contraproduent i trec la fifi.

Segons llarg:

Ara em toca a mí! Bé m’estreno amb l’artifo a la cadireta! En Pere em fa unes indicacions per tal que millori la tècnica i miro de fer-li cas (a la següent via, el Sol de mitjanit vaig posar-ho més en pràctica), vaig fent cigonyes, fins que arribo al buril on haig de posar el cordino. La veritat és que m’ho vaig pensar una miqueta, però un cop enfilada au! Amunt.

Aquest llarg les xapes estan més juntes, no allunyen tant (o això em sembla), i arribo força be a la reunió.

Ups….el sostre.

Tercer llarg:

Tot per en Pere. No puc negar-ho només mirar-me’l ja impressiona! Miro avall i miro el sostre: “Ostres això és molt diferent que practicar a la Bauma de Can Solà”.

En Pere comença amb una calma que impressiona, va fent a bon ritme. La sortida li costa una mica pq per llei de murphy, la fifi es queda travada! A part d’això molt be...fins que sento: “Esther! Tens tu les xapes recuperables?!” ups..... be, doncs ho fa sense les xapes.

Ara em toca a mi, i seré molt sincera: els tenia tant per corbata que a cada par que faig em repeteixo en veu alta quin és el següent pas que haig de fer, no els recordo! Haig de concentrar-me moltíssim per no atabalar-me! I la sortida del sostre em costa molt i sense problemes de fifis ni demés!

Arribo a la reunió, jo sí posant les xapes recuperables, si no...no arribo!

Bé després de tot el pati, aquesta reunió no ajuda gaire a entrar en repòs absolut, doncs les dimensions són efectivament molt reduïdes.

Quart llarg:

Ara em toca a mi.

Li dic a en Pere que a part de impressionada estic també una mica marejada de les voltes que arribes a fer penjada! Per sort es solidaritza amb mi i em confessa que a ell tampoc l’ha deixat indiferent!

Be, començo el llarg pensant que a veure que passa a la sortida en lliure (després de tanta estona fent artificial....), si ho podré fer o no....

Em trobo amb dos caps de burils que reclamen xapetes, i evidentment els poso per tal d’arribar al parabolt!

Ara ja és el pas...m’ho miro i....BINGO hi ha una mà esquerra espectacular que et fa oblidar tots els mals de caps! FANTÀSTIC! Ara ja només em queda assaborir el trem final fins el cim!

Quin GUSTASSU! Ho sento però és la millor paraula que he trobat per poder explicar la sensació de cim!

La paret de les agulles es veu des d’aquí inmensa i espectacular, com no l’havia vist mai!

Que contenta que n’estic d’haver arribat fins aquí! Genial!

Gràcies Pere per fer-me posar aquesta via tan especial a la saca gran!!!

Per CERT: PER MOLTS ANYS A TU I A L’ANNA UN PEL RETRASSATS!!!