França ens té el cor robat barranquerament parlant, aquest any preferim fer quilometres per anar buscar decensos on el caudal considerable, el fred, l’alçada i l’erosió son el plat del dia. El nostre nou objectiu l'anomenat “Le Cady” la veritat es que era una petita espina clavada de fa anys, per una cosa o una altre mai trobava el moment per anar-hi, el meu company de descencs en Nogués ja l’havia fet en dues ocasions, però semblava més il·lusionat que jo per repetir-lo.
L'acces el fem entrant per frança desde la Jonquera i seguim direcció Perpignan, ens desviem cap a Prades i continuarem cap a Villefrance de Conflent i Vernet les Bains, finalment entrarem al poblet de Casteil i buscarem el trencant en direcció "Col de Jou", despres d'una curva tancada a la dreta trobarem un petit descampat avanç de creuar el riu, aqui deixarem el cotxe, nosaltres vam arribar un divendres i vam fer nit aqui mateix, s'aconsella anar amb dos vehicles ja que per arribar fins l'inici del barranc hi ha més de 6 quilometres de forta pujada per la carretera. Nosaltres logicament no teniem un segon cotxe i vam fer dit, Bona gent! el segon cotxe que passava ens va pujar fins les proximitats del refugi de Marialles, d'on surt per l'esquerra el GR que ens condueix fins a una desviació senyalitzada a uns 1454m d'altitud, nosaltres trencarem per l'esquerra seguint unes marques de color groc, que tendeixen a borejar el riu amb poc desnivell fins arribar a un pont d'on s'inicia el descens.
El barranc rep algunes critiques negatives en alguns blogs, degut a les instal·lacions, els cables i passamans accesius i precaris, Jo personalment el vaig trobar unic, no es pot comparar amb un Llech, que es el que acostuma fer tothom quant tria un barranc per aquella zona, no té res a veure. La tònica del barranc es la d' un descens obert, però les seves aigues parlen per si soles, amb caudal normal no te cap complicació però es pot apreciar la mala llet de l'aigua i la inombrable quantitat de moviments perillos que amb un caudal elevat otro gallo cantaria. Crec que l'excesiva equipació esta pensada per si et trobes un marrón poder tenir alguna opció, també s'ha de dir que està prohibit realitzar el seu descens, motiu per el qual les equipacions presenten un cert desgast, ningu es deu plantejar la seva reequipació, tot i que cal dir que e vist instal·lacions pitjors.
Com a plats forts tenim un salt d'uns 12m en el que no es veu la recepció, a més vas a parar just sota d'un gran salt d'aigua, nosaltres vam rapelar un tros i el vam transformar amb un salt de 6 metres. I com no, la cirereta del pastis, el famos "Tobogan de la mort", que acaba just en un bloc de pedra, es curios pero a escasos 2 pams avanç de tocar el roc, l'aigua et tomba cap a la dreta al mateix temps que t'enfonsa, passant el bloc per sota que es trova practicament erosionat, en Nogués que ja l'havia fet, va ser el primer en baixar, haig de dir que no em va donar gens de confiança quant el vaig veure picar de cames contra el bloc, però finalment vaig bufar fort... tirar les cordes i.... apretar el cul. sembla mentida però nomes el vaig tocar una mica amb el colze.
La sortida del barranc es fa per l'esquerra i està fitada, seguirem un corriolet que uns metres mes endevant ens fara passar a l'altre banda del riu i pujar fins al mirador de les Cascades du Cady on trobarem el camí principal, en 40min estarem al cotxe.
Bladé con acento en la "E"
No puc penjar fotos perque el blog està full!! us deixo amb el video.
dilluns, 13 de setembre del 2010
divendres, 10 de setembre del 2010
CARROS DE FOC
1 setmana de agost 
Al arribar a les 11 al pàrking vam començar el camí de pujada fins arribar al llac de San Maurici allà vam anar per un altre camí, no el de “carros de fuego” per veure la cascada de la ratera i desprès tornant al camí veien tot l’estany de la ratera. Abans de l’ultima pujada abans d’arribar al refugi d’Amitges vam parar a menjar barretes energètiques i veure aquarius, al acabar vam pujar la pujada i vam arribar al refugi, com eren les 4 de la tarda i no estàvem molt cansats vam continuar. Vam pujar tota una pujada fins arribar quasi a dalt però va començar a ploure, a les 5 i mitja, i vam tenir que fer la tenda ràpidament. Allà vam sopar i va continuar plovent i pedregar fins les 10 i desprès a la nit plovia menys. I ens vam anar a dormir.
Ens vam llevar a les 7 del matí, però vam començar a caminar a les 8 i mitja perquè vam tardar molt en esmorza i en recollir, perquè estava tot moll. Vam anar fins el refugi de Saboredo baixant per una baixada allà vam esmorzar magdalenes i vam continuar el viatge per arribar al refugi de Colomers. Vam començar a pujar per un tros on hi havia una tartera i un tros de camí fins arribar al cim. Al arribar al cim tot era una baixada amb molta pendent fins arribar a un lloc on hi havia una cova per on passava un riu desprès d’això vam pujar una miqueta i vam arribar a un llac molt bonic que es deia Clòto Baish on es parava molta gent i en mig del llac hi havia un petita illa, al veure vam continuar fins arribar a una pressa que teníem que creuar, al creuar es podia veure l’antic refugi, a prop d’allà hi havia unes vies deportives d’escalada o hi havia gent escalant però nosaltres vam passar de llarg i vam arribar al refugi, a les 2, allà com no hi havia lloc vam acampar al costat del refugi, vam dinar macarrons i vam passejar per voltants del refugi que hi havia al costat del refugi, el llac Major de Colomers. A les 9 ens vam anar a dormir.
Ens vam llevar a les 7, vam esmorzar i vam començar a caminar a les 8 vam pujar per una pujada fins el Port de Caldes i desprès vam decidir anar per una drecera, perquè no volíem anar al refugi dera perquè tindríem que tornar pel mateix lloc, que era tot baixada fins arribar al refugi Joan Ventosa i Calevell, allà vam agafar aigua i aquarius i també vam menjar entrepans. Desprès vam continuar en el tram més llarg i difícil, al principi teníem que travessar el riu dues vegades una per pedres i una altre per un tronc, al passar el tram del riu es podis veure un llac on hi havia moltes vaques que s’estaven banyant-se al llac, l’aigua del llac estava bé per banyar-se, al passar el llac hi havia una pujada que nosaltres vam trigar 5 hores en fer, tota la pujada tenia molta pendent i quan creies que acabava la pujada hi havia més, en tota la pujada hi havia moltes tarteres hi al tram final podies escollir si anar per la neu o per les pedres, nosaltres vam fer meitat i meitat, perquè la neu relliscava molt y jo hem vaig relliscar. Quan vam arribar al cim que feia 2748 , es podia veure un paisatge lunar i l’estany de Contraix, que era on teníem pensat acampar, però tot el voltant eren pedres i no es podia acampar. Baixant fins el llac vam passar per tarteres i per la neu i al trobar-nos a l’altre costat del llac vam trobar unes ovelles pastan i vam continuar per una baixada amb molta pendent fins arribar a una plana amb el riu al costat, com ja feia 11h que caminàvem i els núvols semblaven de pluja vam acampar abans de arribar a l’altre refugi, a les 8 vam sopar sopa i ens vam anar a dormir.
Al arribar a les 11 al pàrking vam començar el camí de pujada fins arribar al llac de San Maurici allà vam anar per un altre camí, no el de “carros de fuego” per veure la cascada de la ratera i desprès tornant al camí veien tot l’estany de la ratera. Abans de l’ultima pujada abans d’arribar al refugi d’Amitges vam parar a menjar barretes energètiques i veure aquarius, al acabar vam pujar la pujada i vam arribar al refugi, com eren les 4 de la tarda i no estàvem molt cansats vam continuar. Vam pujar tota una pujada fins arribar quasi a dalt però va començar a ploure, a les 5 i mitja, i vam tenir que fer la tenda ràpidament. Allà vam sopar i va continuar plovent i pedregar fins les 10 i desprès a la nit plovia menys. I ens vam anar a dormir.Ens vam llevar a les 7 del matí, però vam començar a caminar a les 8 i mitja perquè vam tardar molt en esmorza i en recollir, perquè estava tot moll. Vam anar fins el refugi de Saboredo baixant per una baixada allà vam esmorzar magdalenes i vam continuar el viatge per arribar al refugi de Colomers. Vam començar a pujar per un tros on hi havia una tartera i un tros de camí fins arribar al cim. Al arribar al cim tot era una baixada amb molta pendent fins arribar a un lloc on hi havia una cova per on passava un riu desprès d’això vam pujar una miqueta i vam arribar a un llac molt bonic que es deia Clòto Baish on es parava molta gent i en mig del llac hi havia un petita illa, al veure vam continuar fins arribar a una pressa que teníem que creuar, al creuar es podia veure l’antic refugi, a prop d’allà hi havia unes vies deportives d’escalada o hi havia gent escalant però nosaltres vam passar de llarg i vam arribar al refugi, a les 2, allà com no hi havia lloc vam acampar al costat del refugi, vam dinar macarrons i vam passejar per voltants del refugi que hi havia al costat del refugi, el llac Major de Colomers. A les 9 ens vam anar a dormir.
Ens vam llevar a les 7, vam esmorzar i vam començar a caminar a les 8 vam pujar per una pujada fins el Port de Caldes i desprès vam decidir anar per una drecera, perquè no volíem anar al refugi dera perquè tindríem que tornar pel mateix lloc, que era tot baixada fins arribar al refugi Joan Ventosa i Calevell, allà vam agafar aigua i aquarius i també vam menjar entrepans. Desprès vam continuar en el tram més llarg i difícil, al principi teníem que travessar el riu dues vegades una per pedres i una altre per un tronc, al passar el tram del riu es podis veure un llac on hi havia moltes vaques que s’estaven banyant-se al llac, l’aigua del llac estava bé per banyar-se, al passar el llac hi havia una pujada que nosaltres vam trigar 5 hores en fer, tota la pujada tenia molta pendent i quan creies que acabava la pujada hi havia més, en tota la pujada hi havia moltes tarteres hi al tram final podies escollir si anar per la neu o per les pedres, nosaltres vam fer meitat i meitat, perquè la neu relliscava molt y jo hem vaig relliscar. Quan vam arribar al cim que feia 2748 , es podia veure un paisatge lunar i l’estany de Contraix, que era on teníem pensat acampar, però tot el voltant eren pedres i no es podia acampar. Baixant fins el llac vam passar per tarteres i per la neu i al trobar-nos a l’altre costat del llac vam trobar unes ovelles pastan i vam continuar per una baixada amb molta pendent fins arribar a una plana amb el riu al costat, com ja feia 11h que caminàvem i els núvols semblaven de pluja vam acampar abans de arribar a l’altre refugi, a les 8 vam sopar sopa i ens vam anar a dormir.
A l’endemà vam llevar-nos a les 7 menys quart i vam començar a les 7 i mitja i vam anar cap a l’altre refugi, però primer vam veure un refugi, la Centraleta, que només estava obert a l’hivern, desprès d’una hora de sortir vam arribar a l’altre refugi, el d’Estany Llong, que era el que tenia més barat les begudes. Vam continuar per un camí de pujada bastant pla fins arribar a la Collada de Dellui que hi havia una pujadeta i desprès una baixada i com jo i la meva mare som molt lents al baixar el meu pare ens avançava i feia o millorava fites pel camí. Quan el camí era més pla hi havia dos llacs el de Mariolo i el Tort, que era el més gran, els llacs els teniem que creuar per una passarel·la que els dividia i allà vam veure un refugi que no es de carros de fuego que es un refugi que esta format per pedres molt grans, allà no hi havia ningú. Desprès vam continuar per un camí bastant pla on es trobava unes vies, que antigament utilitzaven els miners, que es tenien que seguir fins arribar a un lloc on es veia el telefèric, allà tenies que pujar per on indicava el cartell fins arribar el refugi de Colomina, on et tenies que desviar una mica allà no ens vam quedar molt temps i vam continuar fins arribar a un desviament al costat del llac de Mar on vam acampar a les 4 , allà es notava que hi havia acampat i també que abans hi havia una casa, allà vam sopar risotto, el meu pare va trobar un riu més amunt i vam dormir.
Com volíem trigar 5 dies en fer carros de fuego aquell dia ens vam
llevar a les set i vam començar a les 8 menys quart i vam pujar per una pendent que tenia forma de 4 i al final tenia escales fins a una desviació pel pas de l’ós, que és per on vam passar, en aquell camí no hi havia assenyalat ni camí i només hi havia poques fites difícil de reconèixer, però pujant vam trobar una camí molt ben fet i amb moltes fites, que continuava molt abans, però nosaltres no el vam veure. Al pujar pel Coll de Peguera, que és el segon port que es veu començant per l’esquerra, i vam començar a baixar per un lloc on hi havia una pendent molt gran i tota plena de pedres petites, on es veia el llac de Monestero, al baixar tota la pendent hi havia menys pendent i tota era una tartera fins arribar a un camí on hi havia un cartell que posava llac San Maurici. Allà la meva mare es va fer mal al turmell hi vam anar més lent, desprès el camí era un baixada amb poca pendent i al passar el llac de Monestero el camí era una passarel·la de fusta i desprès camí vam arribar al últim refugi el de Ernest Mallafré que era bastant petit i vam arribar on vam començar carros de fuego, al llac de San Maurici i desprès vam anar fins el cotxe. Desprès amb el cotxe vam anar a dinar a Spot i vam tornar a casa on vam
Com volíem trigar 5 dies en fer carros de fuego aquell dia ens vam
llevar a les set i vam començar a les 8 menys quart i vam pujar per una pendent que tenia forma de 4 i al final tenia escales fins a una desviació pel pas de l’ós, que és per on vam passar, en aquell camí no hi havia assenyalat ni camí i només hi havia poques fites difícil de reconèixer, però pujant vam trobar una camí molt ben fet i amb moltes fites, que continuava molt abans, però nosaltres no el vam veure. Al pujar pel Coll de Peguera, que és el segon port que es veu començant per l’esquerra, i vam començar a baixar per un lloc on hi havia una pendent molt gran i tota plena de pedres petites, on es veia el llac de Monestero, al baixar tota la pendent hi havia menys pendent i tota era una tartera fins arribar a un camí on hi havia un cartell que posava llac San Maurici. Allà la meva mare es va fer mal al turmell hi vam anar més lent, desprès el camí era un baixada amb poca pendent i al passar el llac de Monestero el camí era una passarel·la de fusta i desprès camí vam arribar al últim refugi el de Ernest Mallafré que era bastant petit i vam arribar on vam començar carros de fuego, al llac de San Maurici i desprès vam anar fins el cotxe. Desprès amb el cotxe vam anar a dinar a Spot i vam tornar a casa on vam SADERNES ...
Avui Diumenge decidim un petit comité del Geamm anar a fer una miqueta d´esportiva cap a terres de Girona ... a Sadernes !!! Som l´Ana i en Marc, la Merijou, en Jaume i en Ferran i la Eli, en Xavi, l´Ainet i la Nuria.
Quedem a la Masia per com no, fer un bon esmorzar per posar-nos les piles !!! Tot seguit ... carreguem trastos i sota un "lorenzo" de collons anem a buscar ombra !!!
(VIDEO PATADINYA DEL MARC A LA ANA)
(VIDEO RESUM)
A quin sector anem ... que tingui ombra, bon peu de via per la Aina ... i vies asequibles pels humans i ... sisplau recordeu-me el sector !!!! Varem pasar Castellsaspasa (es diu així???) i passat el pont a mà esquerra, creuem el riu com podem i arrivem a una petita cova.
Vies asequibles ... poquetes ... vaja ... dues i la resta apretar de valent !!!!
Després d´una demostració de que els peus de gat es poden deixar a casa i com practicar la "patadinya" amb estil per part d´en Marc ... la resta de humans suquem els dits al "magnesi" i ... com no ens posem els peus de gat !!!
dijous, 9 de setembre del 2010
Endevina endevinalla...
A que no endevineu qui fa anys aquests dies? Va, una pista:
Ho heu endevinat? No? Doncs està claríssim, l'Oliveta, també anomenada Eva, i la Vikinga, també coneguda com a Vicky.
Per si algú no sap qui són aquest parell de muntanyeres somrients, deixeu-me adjuntar
unes fotos:
En primer lloc, l'Eva, que ha tornat de NZ disposada a menjar-se el món i qualsevol cim que se li posi pel mig. Demà divendres fa anys, així que feliciteu-la!
I en segon lloc la Vicky, que el proper dia 12 farà anys,
i ens han
dit que ho vol celebrar per adelantat! Vaja una juerguista!!!
Una abraçada de tot el Geamm per a vosaltres dues!
Ho heu endevinat? No? Doncs està claríssim, l'Oliveta, també anomenada Eva, i la Vikinga, també coneguda com a Vicky.Per si algú no sap qui són aquest parell de muntanyeres somrients, deixeu-me adjuntar
unes fotos:
En primer lloc, l'Eva, que ha tornat de NZ disposada a menjar-se el món i qualsevol cim que se li posi pel mig. Demà divendres fa anys, així que feliciteu-la!
I en segon lloc la Vicky, que el proper dia 12 farà anys,
i ens handit que ho vol celebrar per adelantat! Vaja una juerguista!!!
Una abraçada de tot el Geamm per a vosaltres dues!
dimecres, 8 de setembre del 2010
Barranc de l'Artiga (França, Ariege)
Diumenge 5 de setembre, finalment ens em acabat per decidir i anem cap a Franç
a!, aquest cop un pel lluny a fer l'Artiga i Marc, dos barrancs, molt propers entre ells, i molt, però que molt recomenables. En Jordi Bladé, en Jordi Nogués i en Sergi Lugo, faran l'equip GEAMM.
a!, aquest cop un pel lluny a fer l'Artiga i Marc, dos barrancs, molt propers entre ells, i molt, però que molt recomenables. En Jordi Bladé, en Jordi Nogués i en Sergi Lugo, faran l'equip GEAMM. Aproximadament entre 3:30-4:00 hores ens plantem a la zona en
qüestió : Mataró/Ripoll/Puigcerdà/Ax-les-Thermes/Tarascon/Vic_de_Soç-Marc, una bona pallissa, però del tot recompensada !. Sobre les 09:45 sortim desde , en 45 minuts estem adalt, les vistes i el paissatge són impresionants, només el fet d'estar allà ja s'ho val !. 
Entrem a dins, s'ha de dir que l'últim cop que vaig anar-hi i varem tindre que renunciar, l'aigua presentaba un aspecte molt més ferotge. els ràpels, 
salts, desgrimpades, són impresionants, el barranc o té quasi tot, el lloc, els ràpels, salts de fins a 12 metres, l'estètica del barranc.
salts, desgrimpades, són impresionants, el barranc o té quasi tot, el lloc, els ràpels, salts de fins a 12 metres, l'estètica del barranc. Hi ha llocs, que s'ha de vigilar perquè rellisca, però la tònica és de preda bona.
Moltes zones de descans, i protecció. Varies instal·lacions, tan per si va carregat, com per si hi trobeu molta gent (el nostre cas !, ple d'empreses d'aventures).
El descens el varem fer en 2:30h, retorn després del salt de 6 metres, sortida per la dreta, i arribem al parking en 15 minuts. 
dimarts, 7 de setembre del 2010
Vint-i-un batecs de l’India: La Teoria de la Relativitat.
Vint-i-un batecs de l’India
Amb aquest nom hem decidit batejar els vint-i-un petits relats que volem escriure. Millor dit, què necessitem escriure.
Seran vint-i-una petites histories, algunes divertides i d’altres més transcendentals, que hem viscut els vint-i-un dies de viatge per l’India i el Nepal.
Intentarem que entre ratlla i ratlla pugueu veure, olorar, palpar, escoltar i tastar tots els petits matisos que aquest gran país ens ha deixat en el cor.
Riures innocents i plors de tristesa: la vida i la mort ballant pel fràgil món dels homes.
Un viatge que mai podrem oblidar.
Una rebolcada de sentiments per les nostres ànimes.
“Vint-i-un batecs de l’India” és un inici i no un final. El nostre gran viatge només ha començat…
Aquí teniu el primer....
Amb aquest nom hem decidit batejar els vint-i-un petits relats que volem escriure. Millor dit, què necessitem escriure.
Seran vint-i-una petites histories, algunes divertides i d’altres més transcendentals, que hem viscut els vint-i-un dies de viatge per l’India i el Nepal.
Intentarem que entre ratlla i ratlla pugueu veure, olorar, palpar, escoltar i tastar tots els petits matisos que aquest gran país ens ha deixat en el cor.
Riures innocents i plors de tristesa: la vida i la mort ballant pel fràgil món dels homes.
Un viatge que mai podrem oblidar.
Una rebolcada de sentiments per les nostres ànimes.
“Vint-i-un batecs de l’India” és un inici i no un final. El nostre gran viatge només ha començat…
Aquí teniu el primer....
La Teoria de la Relativitat
E= mc2. Encara recordo el dia que el professor de física de Santa Anna ens va explicar aquesta Teoria de l’il.lustre senyor Einstein: l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat. No em vaig assabentar de rés!.
Ha estat en el nostre viatge a l’Índia on realment he entès la Teoria.
En una població de més de 1.130 mil.lions d’habitants (segon país més poblat del món), tot és relatiu. En un país on per fer un simple trajecte de 200km (Delhi-Agra) per carretera es pot tardar més de 8 hores, tot es relatiu. On ciutats com Delhi (16 mil.lions) o Bombai (13 mil.lions) recullen el millor i el pitjor de les misèries humanes, tot es relatiu.
Però han estat els Indis i no l’Índia els que m’han deixat empremta.
I aquesta “especial” teoria de la relativitat no serveix per argumentar discursos hipòcrites tipus “nosaltres no estem tan malament” o “ mira aquells de l’Índia, aquells si que ho tenen magre” …
Aquesta teoria no és per justificar el què tenim o no tenim. Ni per compadir-nos del què volem tenir i no podem. Ni per avergonyir-nos del què tenim i ja ni valorem.
No. La Teoria de la que us parlo no és comparativa. És molt més que això.
Quan veus famílies senceres dormint a qualsevol vorera, mig despullats i descalços, bruts, famèlics...sense res… la teva ànima, allò mes íntim, el teu petit cor... simplement s’esmicola.
I t’adones de què el realment important no és allò que tens o no tens, si no el que sents i fas sentir. El que ets i transmets.
Cal reflexar-se cap els demés. Cap a les persones que t’envolten, les persones que estimes però també, i això és molt important, cap a la resta del món. Tots ens necessitem.
Podem fer veure que no sentim la veu greu d’una mala consciència i “no fer res” o ens podem excusar fent cas a l’aguda veu de la bona consciència, tot realitzant algun acte de “caritat” per fer-la callar.
Però de la pobresa, cal tenir-ne consciència. Ni bona ni dolenta. Només ser “conscients” i així poder-la lluitar. Conèixer aquesta realitat. No donar l’esquena a mil.lions de persones arreu del món que viuen en condicions infrahumanes. És cert que no fa falta viatjar tan lluny per adonar-se’n. Però les dimensions a l’Índia son brutals.
La teoria de la relativitat. On la vida i la mort passegen plegades pels carrers de Bombai o Delhi. La mort, si reflexionem, és molt semblant a la vida. No podem viure sense anar morint poc a poc.
I la nostra afable vida, blindada per capes i capes de benestar, comoditats i luxes, ens pot cegar i impedir-nos veure els patiments de tanta i tanta gent a les fabeles de sud-américa o els slums de Bombai. Sovint només veiem el nostre patiment personal i ens tanquem al sofriments de la resta.
Amb aquestes ratlles no vull donar cap lliçó de moral a ningú ni fer filosofia barata. Simplement l’Índia ha estat un gran cop de puny que ha trencat aquestes barreres i m’ha obert els ulls. Cal tastar la pobresa. Mirar-la i escoltar-la. Tota una lliçó d’humilitat.
Al darrer dia a Delhi vam decidir perdre’ns fora de la zona turística. Caminant sense rumb vam arribar a un carrer paral.lel a una de les moltes rondes elevades que té la ciutat. Milers de cotxes passaven per sobre dels nostres caps. El carrer com sempre, atapeït de persones, bicicletes i rickshaws amunt i avall. Fent un eslàlom enmig d’aquell tràfic van continuar fins a passar casualment per davant d’un hospital.
A pocs metres de la porta principal i enmig de l’asfalt ple de sots i forats van veure un piló de draps bruts tirats al terra just al costat de les escombraries. En passar pel seu costat ens vàrem adonar que sota aquella pila de roba bruta hi havia el cos mig nu i esquelètic d’un avi morint a les portes d'un hospital. Centenars de persones esquivaven aquell cos estès enmig del no res a ple sol i a una temperatura per sobre dels 40ºC. I de totes elles, només un altre avi es va atansar per donar-li una mica d’aigua. Nosaltres igual que la gran majoria, no varem fer res.
Imaginar-se la mateixa escena en qualsevol ciutat europea és impensable. I no paro de donar-hi voltes i més voltes: Per què no vaig fer res? Com es possible que no fes res davant d’aquella imatge terrorífica?
Sé que ja no podré ajudar aquell pobre avi però no em vull resignar. No puc acceptar més la Teoria de la Relativitat. No em vull rendir. D’una cosa n’estic segur: haig de canviar.
De fet , l’Índia ja m’ha canviat....
Namasté!
Pere
dilluns, 6 de setembre del 2010
RUTA DE LES AMETLLES A CARDEDEU
Total ... uns 23 kilòmetres de ruta força fàcil i planera, per pistes forces amples i com no ... algun corriol que ens farà posar a proba les nostres habilitats a sobre de la bici i si no ... pregunteu-li al Josep !!!! (no us perdeu la secuencia al video)
(VIDEO RESUM)
Una vegada sortim de Cardedeu desde el nostres punt de trobada a la plaça de la creu només entrar a Cardedeu, ens enfilem cap el bosc de Can MOntells on jà disfrutem de les vistres privilegiades de la població de Cardedeu. Entre xerra que te xerra anem explican anéctodes del cap de setmana, com no. Anem fem pistes fins arrivar als bocos de Can Jou per tot seguit trencar a mà esquerra per anar a buscar la serra de Sant Hilari, allà ens espera una visita curta aquesta fantàstica Ermita on tots el Cardedeuencs fant la aplec de Sant Hilari el primer Diumenge de gener.
Tot seguit anem a buscar la costa de Can Diumeró que es situa paralel a la carretera de Cànoves, i una vegada creuada aquesta, ens enfilem direcció la hipica de CAn Tramp. Arrivem a la urbanització de les Pungoles, ja terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor i creuan-la ens anem a buscar la carretera de Cànoves a S. Antoni de Vilamajor. La prenem i després de circular uns 500 metres prenem una pista a mà esquerra cap al Roure de Can Bacs on disfrutem d´aquesta meravella. Ens enfilem amunt per anar a bucar la població de S. Pere de Vilamajor on una vegada arrivem al nucli urbà, prenem una petitíssima pista o corriol que ens durà fins a S. Antoni de Vilamajor i allà, amb el rellotge guanyant protagonisme, direcció Cardedeu per la serra d´en Castellar fins arrivar a la urbanització del Fou i tot seguit arrivar a Cardedeu al centre del poble.
(el muret no de premia de dalt sino de la esglesica de S. Pere de Vilamajor)
FEM UNES AMETLLES I UNES BIRRES ???? - diu l ´Alfredo.
Bé ... el cambrer al seu rollo i després de insistir entre birra i birra ... de ametlles rés de rés i si no veieu la foto !!!!
Bé ... una sortideta light, no en kilòmetres però si en intensitat !!!!
CARDEDEU-S. HILARI-LES PUNGOLES-ROURE DE CAN BACS-S.PERE VILAMAJOR-S. ANTONI DE VILAMAJOR-EL FOU-CARDEDEU
(23 kilòmetres aproximadament)
dilluns, 30 d’agost del 2010
ARA QUE S'ACABA L'AGOST...
Hola Geamm people! Molts de vosaltres haureu tornat ja de vacances, d'altres potser encara no, i d'altres marxaran aviat. El cas és que ha sigut un mes mogut, gent anant i venint, viatjant i escalant, gaudint al màxim dels dies i les nits d'estiu.
Doncs ara que s'acosta setembre, deixeu-me que miri enrera uns dies per felicitar a dos aventurers que han fet anys aquest mes, mentre molts de nosaltres érem fora. Es tracta d'en José Luis, que va fer anys el 17 d'agost, i en Xicu, que aquest cap de setmana haurà celebrat el seu cumple enfilant-se per alguna paret (de 7è grau com a mínim).
Doncs ara que s'acosta setembre, deixeu-me que miri enrera uns dies per felicitar a dos aventurers que han fet anys aquest mes, mentre molts de nosaltres érem fora. Es tracta d'en José Luis, que va fer anys el 17 d'agost, i en Xicu, que aquest cap de setmana haurà celebrat el seu cumple enfilant-se per alguna paret (de 7è grau com a mínim).
Aquí els teniu, ben guapos, i ara només queda que els feliciteu, encara que sigui amb una mica de retard.Una abraçada de tot el Geamm per vosaltres dos.
dijous, 26 d’agost del 2010
Una via amb nom raro
L'altre dia l'equip "A" (Alfredo i Ana) ens vam trobar per fer una via de Gorros molt interessant, amb un nom una mica raro: la Stromberg (vegeu ressenya dels Escalatroncs)
Després d'una "duríssima" aproximació (Funicular? Qué funicular?), arribem a un peu de via entre arbres. Mola la sensació de preparar tots els materials mentre conversem i fem bromes. Fer cordada amb l'Alfredo té això, i ja ho trobava a faltar!
L1, 30m, V: Comença l'Alfredo, i s'enfila per un llarg a estones finet, de vegades força vertical, on has de mantenir l'atenció. Vaja cinquè!
L2, 25m, IV: També l'Alfredo, que ja ha escalfat. Massa fàcil per a ell, trobo. Estic per estirar-li la corda per fer-lo patir una mica, je, je.
L3, 35m, V+: Em toca, i tinc sort, és el millor llarg de la via com diu la ressenya. Té el pas més difícil en una "panxeta" que es supera millor per la dreta, tot i que jo, sempre portant la contrària, ho volia provar per l'esquerra. Després algun altre passet curiós, però sempre interessant. Val la pena.
L4, 20m, IV: Aquest llarg també fàcil i tombat, tot i que si no recordo malament, hi ha bastant tros des de l'última assegurança a la R.
L5, 25m, 6a: A que no endevineu qui va provar el 6a? Doncs sí, l'Alfredo s'atreveix amb tot. He de dir que realment només és un pas, i bastant lleig per cert. Et trobes un extraplom, i les preses romes no et donen cap confiança. L'Alfredo ho va intentar, però no ho véiem gens clar, i finalment vam decidir esquivar una mica el pas per la dreta. Cap problema, la resta és IV+ i la R es fa a la famosa creu del cim.
Per descomptat, vam fer cim amb la banderola Geamm, que jo encara no havia aguantat mai, quin orgull! Tampoc havia estat mai a la creu, i les vistes, wow, impressionants. Fins i tot em vaig atrevir a baixar per la canal, que en els meus somnis pintava xunga i que, després, no era per tant.
La via bona i ben assegurada. Em va anar bé per tornar a agafar confiança en les vies llargues. I el company, ja el coneixeu, té més moral que el Alcoyano i anima molt. ¡Gracias, Alfre, y hasta la próxima!
http://escalatroncs.wordpress.com/2009/06/08/stromberg-gorro-frigi/
Després d'una "duríssima" aproximació (Funicular? Qué funicular?), arribem a un peu de via entre arbres. Mola la sensació de preparar tots els materials mentre conversem i fem bromes. Fer cordada amb l'Alfredo té això, i ja ho trobava a faltar!
L1, 30m, V: Comença l'Alfredo, i s'enfila per un llarg a estones finet, de vegades força vertical, on has de mantenir l'atenció. Vaja cinquè!L2, 25m, IV: També l'Alfredo, que ja ha escalfat. Massa fàcil per a ell, trobo. Estic per estirar-li la corda per fer-lo patir una mica, je, je.
L3, 35m, V+: Em toca, i tinc sort, és el millor llarg de la via com diu la ressenya. Té el pas més difícil en una "panxeta" que es supera millor per la dreta, tot i que jo, sempre portant la contrària, ho volia provar per l'esquerra. Després algun altre passet curiós, però sempre interessant. Val la pena.
L4, 20m, IV: Aquest llarg també fàcil i tombat, tot i que si no recordo malament, hi ha bastant tros des de l'última assegurança a la R.
L5, 25m, 6a: A que no endevineu qui va provar el 6a? Doncs sí, l'Alfredo s'atreveix amb tot. He de dir que realment només és un pas, i bastant lleig per cert. Et trobes un extraplom, i les preses romes no et donen cap confiança. L'Alfredo ho va intentar, però no ho véiem gens clar, i finalment vam decidir esquivar una mica el pas per la dreta. Cap problema, la resta és IV+ i la R es fa a la famosa creu del cim.
Per descomptat, vam fer cim amb la banderola Geamm, que jo encara no havia aguantat mai, quin orgull! Tampoc havia estat mai a la creu, i les vistes, wow, impressionants. Fins i tot em vaig atrevir a baixar per la canal, que en els meus somnis pintava xunga i que, després, no era per tant.
La via bona i ben assegurada. Em va anar bé per tornar a agafar confiança en les vies llargues. I el company, ja el coneixeu, té més moral que el Alcoyano i anima molt. ¡Gracias, Alfre, y hasta la próxima!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)