Via “Bego-Miguel-Kush” a l'Agulla de Can Jorba

El passat diumenge 28 de juny l'Alfredo, l'Enrique i el Ramon (cordada batejada per l'Alfredo amb l'inequívoc nom de Trio 40) vam anar a la zona de Can Jorba de Montserrat per fer alguna de les vies llargues de dificultat moderada i ben assegurades que hi ha just abans d'entrar a la canal del Joc de l'Oca. Quedem força d'hora al bar Anna d'El Bruc per esmorzar, però sembla que massa d'hora per aquest bar i, finalment, acabem esmorçant a l'hotel que hi ha a tocar de la carretera.

Un cop ben alimentats, arribem a la masia de Can Jorba i fem la curta aproximació. Som els primers a arribar a peu de via i podem escollir la via que farem. D'una banda, ens agradaria fer la “Escabroni Escapullini” que van reequipar els nostres companys recentment. D'altra banda, també ens agradaria fer la "Bego-Miguel-Kush" per arribar al cim de l'Agulla de Can Jorba i fer una via el més llarga possible. Com que les dues primeres reunions d'ambdues vies coincideixen, ja anirem decidint sobre la marxa.

Ens equipem i l'Enrique, que es troba fort i valent, demana obrir el primer llarg. Dit i fet, comencem amb el primer llarg de l'Escabroni Escapullini. L'Enrique, amb tranquil·litat i anar mirant els passos, va progressant per la primera meitat del llarg que és la més dreta. Després de superar algun pas més finet, la dificultat va minvant i de seguida arriba a la reunió i l'Alfredo i jo el seguim.

L'Enrique obrint el primer llarg

El Trio 40 a la primera reunió

Quan ens reunim, l'Alfredo demana el segon llarg. Continuarem per la via Bego-Kush que, en aquest punt, creua l'Escabroni i continua a la dreta d'aquesta. L'Alfredo flanqueja a la dreta i de seguida s'enfila a buscar el pas clau del llarg, un ressalt amb una mica de panxa però amb molt bona pressa. El supera sense dificultat i continua cap a la reunió.

Un cop ens reunim tots tres, veiem per on van les vies. L'Escabroni puja recte amunt cap a sota del gran sostre. La Bego puja en diagonal a la dreta per anar a buscar un diedre a la dreta del sostre. En aquest punt, hem de decidir què farem. Finalment, ens decidim per fer la ruta més llarga i continuar per la Bego-Miguel-Kush. Doncs ara em toca a mi. Com que els meus mèrits per formar part del Trio 40 són molt recents m'han tocat els llargs més fàcils, cosa que ja m'està bé. Per poc que t'ho miris una mica sempre es troba bon canto per anar progressant sense massa problemes. Es podria dir que el pas més difícil va ser superar un arbret que deixa força poc espai per passar. La tercera reunió és molt còmode, cosa que aprofitem per menjar, beure (que bona falta feia) i descansar una mica els peus.

D'aquí cap a dalt ja es veu una mica més tombadet, però això fa que també hi hagi menys assegurances i que a l'Enrique, que obre el quart llarg, li costi veure per on va la via. Per fi, després de revisar el pany de paret pam a pam, de superar un petit moment de dubte i d'algun “aleje”, encertem el camí i veiem la quarta reunió.

L'Enrique buscant la quarta reunió

Continua l'Alfredo pel cinquè llarg que té una mica més de dificultat però va recte amunt sense pèrdua. L'Alfredo puja amb confiança i en tot moment va trobant bon canto. Arriba a la reunió i els altres dos ens hi afegim en un moment. A mi em queda el darrer llarg que és una fàcil grimpada que et porta fins al cim de l'Agulla de Can Jorba. Finalment, ens reunim tots tres i completem la via. Han estat uns bons 240 metres en sis llargs.

Cansats però contents al final de la via

La baixada no es veu evident. Segons unes ressenyes s'ha de pujar un ressalt que queda just darrera del cim on hem arribat i fer un ràpel d'uns 15 metres des d'un arbre. Però és molt més ràpid i còmode recollir el material i les cordes i rodejar aquest ressalt per l'esquerre amb una mica de compte. Des d'aquí es té una bona vista dels darrers trams del Joc de l'Oca. Ja només resta carenejar una mica fins a trobar un evident i dret camí de baixada cap a la canal. Quan arribem a aquesta, podem baixar-la amb els ràpels i les cordes fixes corresponents o, com vam fer nosaltres, remuntar-la per sortir a la dreta per anar a buscar el Camí dels Francesos que en menys d'una hora ens portarà a Can Jorba, on arribem gairebé a les vuit del vespre.

Pràcticament en tot el dia no vam veure ningú, cosa que no m'estranya amb la calor que feia. Però a la baixada vam tenir la simpàtica companyia, en algun moment molt propera, d'algunes cabres salvatges.

En resum, un agradable, complet i bonic dia d'escalada en molt bona companyia i en una via que permet gaudir de l'escalada sense problemes ni pors.