Aquells ulls… Aquells ulls sense pestanyejar… Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena… Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena de 10 anys… Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena de 10 anys descalça deambulant per l’andana…
Els dos darrers dies a l’Índia vam decidir invertir-los en fer la visita al famós Taj Mahal a Agra. Així que una tarda de qualsevol dia ens trobàvem a l’andana de la gran estació de New Delhi esperant el nostre tren. Com sempre rodejats d’una gran multitud.
Sovint ens aturàvem i dedicàvem molt de temps a contemplar en silenci el gran espectacle de la gent que anava amunt i avall. Tot un món de persones amb tots els aspectes possibles i impossibles. Soles o en família. Un enorme bosc humà.
Va ser en aquell moment quan enmig d’aquell bosc va aparèixer ella.
Una nena sola. Aparentment aïllada de tot aquell món que bullia al seu voltant. Era com si no sentís les milers de veus que la rodejaven. Com si navegués perduda en un gran mar de silenci.
Caminava a poc a poc. Sense rumb. Esquivant centenars de cames que li barraven el pas. Rodejada de mirades indiferents. Ignorada per tothom. Sola.
Aquella petitona que caminava descalça duia un vestit groc fins als genolls. La pell ben morena i els llargs cabells negres recollits en una cua. Una cara ben bufona. Una petita preciositat índia.
I aquells ulls…. Recordo molt bé aquells bonics ulls ben oberts i que no tancava mai. Que no miraven. Que no veien. La nena de la mirada perduda…
Mentre s’acostava a nosaltres i en girar el cap van poder veure una horrible cicatriu que li creuava mitga cara fins arribar sota la galta. Terrible.
La nena sistemàticament es duia la mà dreta a la cara. Feia unes quantes passes i tornava a dur-se la mà a la cara. Canviava de rumb. Anava d’aquí allà. S’aturava. Es duia de nou la mà a la cara i canviava de direcció. Sense sentit. Sense tancar els ulls.
L’oceà de gent l’empenyia d’un cantó a l’altre a batzegades. Colpejant la seva fràgil figura infantil sense contemplacions. Les onades la van dur fins ben a prop nostre. Va passar per davant i va ser quan vam poder veure perquè es duia compulsivament la mà a la cara.
Duia una petita bossa de plàstic plena de cola que anava esnifant.
Aquella floreta anava pansint-se enverinada per la droga. Tan petita. Tan innocent. Com milers de criatures a tot el món…. Quina ràbia! Com poden passar aquestes coses?
Perdó, però aquell dia vaig veure clarament que Déu no existeix. Cap. De cap religió. Per què si existís algun Déu no permetria que aquella innocent nena patís aquella vida. Impossible.
Aquella petita figura va desaparèixer de nou entre el bosc humà que la rodejava i ens va deixar el cor glaçat.
Encara tremolo quan recordo la seva cara segada per la brutalitat del món on vivim. Encara s’en forma un nus a la gola quan penso en aquella nena i el seu futur. On deu parar ara? Que s’haurà fet?
I crido per dins. Un crit sord d’impotència. Un crit interior de ràbia. Quina injustícia!
Aquells ulls… Aquells ulls sense pestanyejar… Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena… Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena de 10 anys… Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena de 10 anys descalça deambulant per l’andana…
Dijous ... com sempre un privilegi poder-se escapar entre setmana per tocar roca i Céllecs ... per anar descobrint els seus raconets que sempre sorpenen. Tornem al sector de Roques Noves per anar fent les vies que ens queden pendents ... sempre estar clar les del nostre grau ... la resta pels immortals ... allà es queden.
(VIDEO RESUM)
En Diego cada día ens sorpren una mica més ... llàstima que hagi començat tant tard, bé com diuen mai és massa tard a descobrir aquest món de sargantanes, si no hagues estat així tindriem un Crhis Sharma català ... estic segur !!!
NOsaltres, en Muré i jo, tampoc ens podem queixar ... si més no disfrutem de valent !!!!
(via fisureta 6b)
(en Muré al estetic esperó, V+)
Així hem acabat el día coneguent una mica més aquest sector amb vies realment maques, fisures, de regletes, plaques i sostrets ... al nostre Céllecs.
CÉLLECS, SECTOR ROQUES NOVES
(informació i resenyes recullida per en Josep Escoda, Mohawk)
APROXIMACIÓ: Deixem el cotxe a l´ermita de St. Bartomeu, d´on arrivarem desde la Roca del Valles i un cop allà agafar la carretera cap a ôrrius. En el moment que aquesta ocmença a baixar, surt una pista forestal a la nostra dreta que ens deixa en 100 metres a l´ermita.Un cop a la ermita comencem a pujar per una pista forestal barrada amb una cadena, després de tres pujades seguides arribem a unapla, i a la nostra esquerra surt una pista, que seguim sempre amunt, ignorant les dues cruilles amb camins cap a l´esquerra. El final de la pujada és per dins d´un torrent pedregós, ifns a l´ampla pista forestal que hem deixat anteriorment. Pwer anar a Roques Noves, cal seguir-la en pujada, farem una gran corba i a la part superior d´aquesta hi surt un camí a l´esquerra, que en 200 metres ens deixa sobre el sector. Uns 15 minuts.
ORIENTACIÓ: Sud i est.EQUIPAMENT: Totes les reunions han estat restaurades per parablolts amb anella o químics.ROCA: Granit, vies tècniques de regletes, amb alguna placa d´adherencia i algun desplom.ALÇADA: Entre 5 i 10 metres.
Situació i accessosL´Espai Natural Guilleries-Savassona té una extensió de 8.300 ha i es troba situat a la comarca d´Osona. Contacta amb el Collsacabra pel Nord, amb la plana de Vic per ponent, amb els contraforts del Montseny pel Sud i amb la comarca de la Selva per orient. Comprèn dos espais naturals inclosos en el PEIN: les Guilleries i Savassona que tenen la particularitat de trobar-se en la zona de transició de dues regions: el sistema transversal i el mediterrani.
(VIDEO RESUM)
(PLANELL SITUACIÓ)
(VISTES A SAVASSONA)
Ens dirigim a terres noves, direcció Vic i tot seguit agafem l´eix transversal direcció Girona per sortir a Roda de Ter. Allà ... direcció la població de Tabernoles. Comença la nostra excursió, deixem el cotxe i en poc menys de 10 minuts arrivem a la esplanada principal. Allà trobem blocs ... de mesures descomunals, estétics i d´una arenisca envejable per tot escalador !!!! Gaudim de tots ells i ens enfilem cap a la Ermita de S. Feliuet amb unes vistes, de debó ... que sorprenen a tots aquells que s´enfilen a ella.
(la Merijou ... la Samba, la Claudia i la Xuxe)
(ermita de S. Feliuet)
(la Claudia i la Merijou mirant les vistes)
Una vegada disfrutem de les vistes retornem pel darrera fins la esplanada principal i tot seguit anem a buscar el cotxe. Aprofitem i continuem una mica més per coneixer aquesta zona. Ens arribem fins a ... bé ... no se si és urbaniztació o poble ... es diu Fussimanya on també hi ha sectors d´escalada en bloc . Trobem un restaurant on farem un cafetó ... peró la sorpressa és quan entrem i veiem tota mena de fotos de gent amb renom ... Iniesta .. Luis Enrique ... Bisbal i tota mena d epersonatges de la presa rosa i esportiva i politica. Vaja !!! ... segur que es menja bé !!!!
Tot seguit ens enfilem fins el parador de Vic i allà ... una altre vegada toca disfrutar del paisatge ... i aquesta vegada del embassament de Sau que està a la seva màxima capacitat. Molt bona senyal !!
Aquest Diumenge quedem amb la familia Sanchez per tivar una miqueta ... si la calor ens ho permet. Dubtem la zona, la intenció era anar cap a Girona però al final ens decantem anar a Solius ... més aprop.
(L´Aina ... el futur de la escalada al GEAMM)
Una vegada arrivem ens decantem per la agulla de dalt si més no per la orientació que és oest. Trobem 3 vies que semblant bastant noves que no surtent resenyades a les resenyes dels fills de solius però després de consular una miqueta hi trobem els graus ... això si ... a l´endema següent i després de ficar-nos al tumtum sense saber el grau.
(la Merijou i l´Aina ... el futur de la escalada )
Després probem la via del mig ... i mira que la Eli ens deia ... la de la esquerra sembla més fàcil ... però nosaltres ... a la del mig ... 7aaaa !!!
La calor comença a apretar i a fer acte de presencia i decidim retirar-nos ... poques vies però hem tibat de valent.
Material: Jocs complert de friends fins el 4 (el 5 tmb es pot posar), aliens, tascons (que no vem fer servir) i bagues.
Linko aquí una ressenya on s’explica perfectament la via, l’aproximació i el descens. Jo no la puc explicar millor, tan sols les percepcions.
Aquest dissabte he anat a escalar a Montserrat per primera vegada amb en Xicu!! Feia temps que mirava d’enganyar-lo perquè em treies a “passejar”, i per fi s’ha deixat enganyar!!! (si repeteix bona senyal....sino...).
La qüestió és que tota xula jo, vaig acceptar sense cap tipus de recança d’anar a fer la via que ell em proposava (ja que m’hi porta...no posarem traves, no?), em vaig mirar una mica la ressenya anteriorment linkada i tal. Però a mesura que parlava amb els companys i m’anaven donant les indicacions (inclús algunes “risilles burlones”, m’anava agafant més respecte. Però anava amb en Xicu, i ja feia dies que tenia bastantes ganes de posar-me en algun lloc amb compromís, i per equipar.
I com passa sovint estava anant a fer una via clàssica amb història pròpia, d’aquelles importants en el CV. I com sempre (d’això sempre en tinc molta sort), amb una companyia immillorable.
Aproximació
Bé, haig de dir que només en l’aproximació (que vem haver de caminar des del Monestir degut a l’esllevissada), ja deu ni dor la de cames que vaig fer (en Xicu és bastant més alt que jo i ja us puc dir que no està acostumat a anar amb pardis com jo, i es clar jo estava totalment disposada a donar la talla...). En agafar el camí de les Arrels i fer el desviament cap a per de via, a trossos era realment empinat i ja anava notant com feia cames i ....cul (eh Sandra!!!).
El peu de via.
És realment espectacular, un dels punts on entens que es tracti d’una de les vies menys Montserratines de Montserrat. Fa patxoca i alhora molt respecte està entre les roques.
Entens tan sols amb un cop d’ull que diguin que és força llisa la paret, no està sobada per pas d’escaladors, sinó perquè senzillament es tracta d’una canal per on baixa tota l’aigua quan plou.
Primer Llarg
Tothom diu que és el més dur de la via, i amb això (segurament només amb això) coincideixo amb en Xicu, que a mi no em va sembla el més difícil, tot i que es clar, jo anava de segona.
Es tracta d’un díedre durant el que vas fent oposició de díedre, també treballes en l’encastament i la paca esquerra. Un mica de tot. Es poden posar friends a tort i dret fins el 4, tot i que el 5 tmb cap en algun racó.
En Xicu se treu amb elegància. Una cosa que em va agradar molt i molt de la seva escalada és que, tot i ser una escalador de 7a’s, en cap moment va desmereixer cap llarg, tot ho feia a consciència (o això em va semblar), i la mateixa concentració. Guai!
Algun que altre empotrament de peu a la fissura i peuets que jo evidentment no vaig veure.
Per cert haig de dir que no em vaig tallar gaire en fer servir el “Acerando voy, acerando vengo engo”.
Un cop acabada la fissura va flaquejar a l’esquerra per superar el blog encastat.
Segon llarg.
Be, com ja m’havia deixat clar, jo no venia de princesa, així que amunt fitipaldi!! Amb molt i molt de respecte haiva de fer el primer llarg de la via, i marca 6a, així que vist que no regalen res, anava bastant acovardida. Ho vaig intentar. Començo la fissura en bavaressa on es pot equipar francament be, però on cada pas em canso. Vaig fent be fins a la sabina. Allà descanso i em miro el pas, que ufff. Bé el friend que hi ha encastat per assegurar el pas, jo el vaig usar més que per això.
La resta del llarg és un diedre per autoprotegir que es deixa fer. El següent pas clau és on hi ha els dos únics pitons de tot el llarg, entre els quals hi ha 2cm de distància. Aquest pas és molt divertit de debò.
Un cop fet es troba la reunió a l’esquerra.
Tercer llarg.
Aquest és el 6b en la primera placa. Veient a en Xicu pensava que no seria super difícil resseguir els seus passos, veia clar on posava els peus i les mans. Tot i així no em vaig tallar a dir-li que poses cintes llargues (cosa que no va fer...). Us podeu imaginar com el vaig fer...acerando. Després ve un bosquet una mica emprenyador que dona pas a un nou diedre xulíssim, amb algun peu puntual humit.
Quart llarg.
L’inici del caos. Em toca. La sortida de quart és fineta fins a la feixa. Aquí vaig començar a dubtar, el que tenia davant no era un quart, però la ressenya marcava diagonal a la dreta. Vaig començar a flanquejar a veure que veia, un següent diedre que em semblava més evident. De sobte un buril a la dreta que em fa seguir anar a la dreta.
Aquí l’instint ja em diu que potser m’estic equivocant amb tant de flanquejar (com llegireu a la piada linkada encara havia de continuar més a la dreta), i començo a tirar amunt per un següent diedre brut i que m’estava dient a crits que estava fora de la via.
Poso un alien, el passo i quan el tinc a l’alaçada de la cintura, tal com crido “Ara tinc clar que estic fora de la via”, segueixo cridant “caaaaaic!”. Se’m va trencar la presa de la mà esquerra. Per sort l’alien estava ben posat i la fiexa era herbosa. Sense pensar-m’ho tiro amunt per la placa del costat menys trencada. En arribat a la següent sabina veig queno puc continuar per la tensió de les cordes. Mont reunió pensant que encara em queda un tros de llarg i faig pujar a en Xicu.
Cinquè llarg
Continua en Xicu tot i que ens pensem que encara ens falta un tros de llarg. Surt per l’esquerra per un tram molt fàcil però de mala protecció, fins a trobar un diedre evident, que evidentment no era un IV, sinó més aviat un V+ amb algun pas (l’últim pitó) que creiem que es pot marcar com a 6a. És a dir estava fent el 5è llarg, i per tant la reunió no l’havia fet del tot malament.
Sisè llarg.
Aquí començo a percebre els efectes de la meva caiguda anterior. Surto de la reunió molt dubtosa. En Xicu m’indica que vagi a buscar l’albre de la dreta, però jo ho veig més evident sortint de la reunió endavant. Hi ha un parell de fissures que es deixen protegir molt bé. La part divertida arriba ara, haig de saltar del diedre on sóc a la placa de la dreta amb un pas de bloc realment estètic, però que vaig fer amb l’adrenalina sortint-me per les orelles. Després tenia dues motos per cames. La reunió és d’un parabolt però que es protegeix molt i molt bé, amb el friend fel 3 i el vermell.
Però com sempre, sempre que arribo a la reunió em sento super satisfeta de superar la por després d’una caiguda.
Setè llarg.
De V+ o més. Un llarg xulíssim, o no et regalen ni la suor. Un fissura, on hi empotrarem tmb algun que altre peu, per autoprotegir. En el primer spit faig un super A0. En aquest llarg m’en adono que el repartiment dels llargs ha estat rodó. Aquest segurament m’hauria quedat gros per anar de primera. Tot i que no dubto gaire a fer A1 i demés. En Xicu perfecte.
Vuitè llarg.
Continua el caos. Llarg de IV a pelo!! Flaquejo directament cap a l’esquerra i m’enfilo en el petit esperó on veig una antiga reunió de burils, i penso que és bona idea xapa. Bé, xapo, inicio per una placa amb bon cantell per la mà esquerra sobre un bloc que tot i sospitós sembla suficientment gran per estar ben subjectat. No posar una mica de pes a sobre cedeix.....a sota era tot fang mullat. CAIGUDA 2 (4 totals en 2 anys, 2 en un mateix dia...un bon promig). Sobra la feixa. Però aquesta vegada no m’aixeco com si res, ja que el blog m’ha caigut a sobre la cama esquerra. M’he fet una mica de mal. Ara sí que tremolo. El llarg és molt molt fàcil, però les cames em fan figa. Dubto de tot el que toco. Arribo a la reunió anat per la dreta i assegurant ales sabines.
En Xicu, no corre...vola fins a estar al meu costat. I quan veu el blog a terra diu...”osti deu ni dor”.
Novè llarg.
Aquí l’artista inicia el llarg en lliure, on per llàstima no li podia fer cap fotografia, passant el primer blog, amb unes figures impressionants. Amb empotrament a la fissura i no mirant massa les assegurances oxidades i els cordinos pringosos.
És ara que em toca a mí i trec les escaletes per fer-ho en artificial, on realment veig allò de...”aquest noi no va a escalar mai amb pringuis com jo”. Totes les cintes són curtes i jo sóc de tallat petita. Així que cada pas era un gran esforç inclús amb escaletes.
Al mig de l’esquerda hi ha un blog que ni escales ni res, estira’t com puguis fins els següent buril.
Desè llarg.
Ara em toca treure a en Xicu fins el cim. Estic acollonida, no tinc ganes de tornar a caure, i cada pressa que agafo tinc la sensació que pot saltar. Per sort veus que hi ha un parabolt i em decideixo a fer el pas. Sort, a mesura que pujava anava estant millor.
Arribo al cim. Estic super contenta. Ja tinc ganes del següent projecte, que crec serà aquest diumenge al Cavall Bernat!!!!
És aquest esforç, la superació personal i els reptes que et fan seguir tenir ganes de repetir i repetir. Quan tens un roc a punt de caure, o un pas que no saps com punyeta fer, la resta de la teva vida s’atura, s’esvaeix fins a arribar de nou al cotxe. Sortir per dalt és durant aquell dia una prioritat màxima, disfrutar, compartir,inclús passar por i superar-la.
Una escapadeta d´un parell de dies per la zona de Montsant amb en Diego i la excusa perfecte per coneixer aquesta fantàstica zona on celebrarem el segón aniversari del GEAMM ... d´aquesta manera aprofitarem i farem un ullada a un parell de cases i escalarem, ferratagarem,caminarem ... i vistarem !!!!! i tot en dos dies.
FERRATA DE LA TRONA
(VIDEO RESUM)
Aquesta ferrata ja la coneixem un quants del GEAMM quan varem fer la sortida multiaventura a la serra de Prades i com ens venia de camí la anem a fer en un no res amb en Diego. Mai ... encare que hagis fet una via, una ferrata, mai hi ha una repetició igual, per la companyia, per que la trobas diferent ... per que descobreixes reconets nous ...
LA MUSSARA
Una vegada fem la ferrada, ens acostem al poble abandonat de la Mussara, amb vistes increíbles a Tarragona i a tots els pobles veins. Dir que estan fent una feina bona en recuperar aquest espai amb planells informatius per tot el poble.
AVENÇ DE LA FEBRÓ
Aquest llóc ... també visitat pel GEAMM l´any passat és un llóc diferent, que impresiona quan arrivas ... no t´ho esperas ... impresiona la primera vegada, la segona i vagis les vegades que vagis. Una visita que la pots fer en una hora o ... perdre´t pels seus passadisos durant hores.
SIURANA
Després de visitar també la població de Prades ... arrivem a Siurana. Deprés d´una visita curta pels seus carrerons i amb vistes al pantà de Siurana ens dirigim algun dels seus sectors per escalar en aquesta escola de ... frikis !!!!
Allà coneixem a una parella d´alemanys i ens recomanant alguna de les vies més maques dels sector que visitem.
FERRATA MORERA DE MONTSANT
(VIDEO RESUM)
Dijosu al matí ... ens costa llevar-nos però ens espera la ferrata del Montsant ... en un entorn privilegiat no ens la podem perdre i aixó ho fem.
I de fet ... ens sorpren de valent ... tant per la seva situació com l´itienrari que buscar els racons més macos de la paret i sens dubte on agafa protagonisme el seu pont que creua d´una agullo a la paret.
... i així acaba la nostra escapada d´un parell de dies per aquestes terres del Priorat !!!! Bye.
(en Muré al estetic esperó, V+)
