Mas Brullet al Serrat del Moro

Data: 25/09/2010

Data obertura: 1960

Dificultat: 6c – V+/A1 obligat

Llargada: 290ml

Exposició: Alta

Material: Jocs complert de friends fins el 4 (el 5 tmb es pot posar), aliens, tascons (que no vem fer servir) i bagues.

Linko aquí una ressenya on s’explica perfectament la via, l’aproximació i el descens. Jo no la puc explicar millor, tan sols les percepcions.

Aquest dissabte he anat a escalar a Montserrat per primera vegada amb en Xicu!! Feia temps que mirava d’enganyar-lo perquè em treies a “passejar”, i per fi s’ha deixat enganyar!!! (si repeteix bona senyal....sino...).

La qüestió és que tota xula jo, vaig acceptar sense cap tipus de recança d’anar a fer la via que ell em proposava (ja que m’hi porta...no posarem traves, no?), em vaig mirar una mica la ressenya anteriorment linkada i tal. Però a mesura que parlava amb els companys i m’anaven donant les indicacions (inclús algunes “risilles burlones”, m’anava agafant més respecte. Però anava amb en Xicu, i ja feia dies que tenia bastantes ganes de posar-me en algun lloc amb compromís, i per equipar.

I com passa sovint estava anant a fer una via clàssica amb història pròpia, d’aquelles importants en el CV. I com sempre (d’això sempre en tinc molta sort), amb una companyia immillorable.

Aproximació

Bé, haig de dir que només en l’aproximació (que vem haver de caminar des del Monestir degut a l’esllevissada), ja deu ni dor la de cames que vaig fer (en Xicu és bastant més alt que jo i ja us puc dir que no està acostumat a anar amb pardis com jo, i es clar jo estava totalment disposada a donar la talla...). En agafar el camí de les Arrels i fer el desviament cap a per de via, a trossos era realment empinat i ja anava notant com feia cames i ....cul (eh Sandra!!!).

El peu de via.

És realment espectacular, un dels punts on entens que es tracti d’una de les vies menys Montserratines de Montserrat. Fa patxoca i alhora molt respecte està entre les roques.

Entens tan sols amb un cop d’ull que diguin que és força llisa la paret, no està sobada per pas d’escaladors, sinó perquè senzillament es tracta d’una canal per on baixa tota l’aigua quan plou.

Primer Llarg

Tothom diu que és el més dur de la via, i amb això (segurament només amb això) coincideixo amb en Xicu, que a mi no em va sembla el més difícil, tot i que es clar, jo anava de segona.

Es tracta d’un díedre durant el que vas fent oposició de díedre, també treballes en l’encastament i la paca esquerra. Un mica de tot. Es poden posar friends a tort i dret fins el 4, tot i que el 5 tmb cap en algun racó.

En Xicu se treu amb elegància. Una cosa que em va agradar molt i molt de la seva escalada és que, tot i ser una escalador de 7a’s, en cap moment va desmereixer cap llarg, tot ho feia a consciència (o això em va semblar), i la mateixa concentració. Guai!

Algun que altre empotrament de peu a la fissura i peuets que jo evidentment no vaig veure.

Per cert haig de dir que no em vaig tallar gaire en fer servir el “Acerando voy, acerando vengo engo”.

Un cop acabada la fissura va flaquejar a l’esquerra per superar el blog encastat.

Segon llarg.

Be, com ja m’havia deixat clar, jo no venia de princesa, així que amunt fitipaldi!! Amb molt i molt de respecte haiva de fer el primer llarg de la via, i marca 6a, així que vist que no regalen res, anava bastant acovardida. Ho vaig intentar. Començo la fissura en bavaressa on es pot equipar francament be, però on cada pas em canso. Vaig fent be fins a la sabina. Allà descanso i em miro el pas, que ufff. Bé el friend que hi ha encastat per assegurar el pas, jo el vaig usar més que per això.

La resta del llarg és un diedre per autoprotegir que es deixa fer. El següent pas clau és on hi ha els dos únics pitons de tot el llarg, entre els quals hi ha 2cm de distància. Aquest pas és molt divertit de debò.

Un cop fet es troba la reunió a l’esquerra.

Tercer llarg.

Aquest és el 6b en la primera placa. Veient a en Xicu pensava que no seria super difícil resseguir els seus passos, veia clar on posava els peus i les mans. Tot i així no em vaig tallar a dir-li que poses cintes llargues (cosa que no va fer...). Us podeu imaginar com el vaig fer...acerando. Després ve un bosquet una mica emprenyador que dona pas a un nou diedre xulíssim, amb algun peu puntual humit.

Quart llarg.

L’inici del caos. Em toca. La sortida de quart és fineta fins a la feixa. Aquí vaig començar a dubtar, el que tenia davant no era un quart, però la ressenya marcava diagonal a la dreta. Vaig començar a flanquejar a veure que veia, un següent diedre que em semblava més evident. De sobte un buril a la dreta que em fa seguir anar a la dreta.

Aquí l’instint ja em diu que potser m’estic equivocant amb tant de flanquejar (com llegireu a la piada linkada encara havia de continuar més a la dreta), i començo a tirar amunt per un següent diedre brut i que m’estava dient a crits que estava fora de la via.

Poso un alien, el passo i quan el tinc a l’alaçada de la cintura, tal com crido “Ara tinc clar que estic fora de la via”, segueixo cridant “caaaaaic!”. Se’m va trencar la presa de la mà esquerra. Per sort l’alien estava ben posat i la fiexa era herbosa. Sense pensar-m’ho tiro amunt per la placa del costat menys trencada. En arribat a la següent sabina veig queno puc continuar per la tensió de les cordes. Mont reunió pensant que encara em queda un tros de llarg i faig pujar a en Xicu.

Cinquè llarg

Continua en Xicu tot i que ens pensem que encara ens falta un tros de llarg. Surt per l’esquerra per un tram molt fàcil però de mala protecció, fins a trobar un diedre evident, que evidentment no era un IV, sinó més aviat un V+ amb algun pas (l’últim pitó) que creiem que es pot marcar com a 6a. És a dir estava fent el 5è llarg, i per tant la reunió no l’havia fet del tot malament.

Sisè llarg.

Aquí començo a percebre els efectes de la meva caiguda anterior. Surto de la reunió molt dubtosa. En Xicu m’indica que vagi a buscar l’albre de la dreta, però jo ho veig més evident sortint de la reunió endavant. Hi ha un parell de fissures que es deixen protegir molt bé. La part divertida arriba ara, haig de saltar del diedre on sóc a la placa de la dreta amb un pas de bloc realment estètic, però que vaig fer amb l’adrenalina sortint-me per les orelles. Després tenia dues motos per cames. La reunió és d’un parabolt però que es protegeix molt i molt bé, amb el friend fel 3 i el vermell.

Però com sempre, sempre que arribo a la reunió em sento super satisfeta de superar la por després d’una caiguda.

Setè llarg.

De V+ o més. Un llarg xulíssim, o no et regalen ni la suor. Un fissura, on hi empotrarem tmb algun que altre peu, per autoprotegir. En el primer spit faig un super A0. En aquest llarg m’en adono que el repartiment dels llargs ha estat rodó. Aquest segurament m’hauria quedat gros per anar de primera. Tot i que no dubto gaire a fer A1 i demés. En Xicu perfecte.

Vuitè llarg.

Continua el caos. Llarg de IV a pelo!! Flaquejo directament cap a l’esquerra i m’enfilo en el petit esperó on veig una antiga reunió de burils, i penso que és bona idea xapa. Bé, xapo, inicio per una placa amb bon cantell per la mà esquerra sobre un bloc que tot i sospitós sembla suficientment gran per estar ben subjectat. No posar una mica de pes a sobre cedeix.....a sota era tot fang mullat. CAIGUDA 2 (4 totals en 2 anys, 2 en un mateix dia...un bon promig). Sobra la feixa. Però aquesta vegada no m’aixeco com si res, ja que el blog m’ha caigut a sobre la cama esquerra. M’he fet una mica de mal. Ara sí que tremolo. El llarg és molt molt fàcil, però les cames em fan figa. Dubto de tot el que toco. Arribo a la reunió anat per la dreta i assegurant ales sabines.

En Xicu, no corre...vola fins a estar al meu costat. I quan veu el blog a terra diu...”osti deu ni dor”.

Novè llarg.

Aquí l’artista inicia el llarg en lliure, on per llàstima no li podia fer cap fotografia, passant el primer blog, amb unes figures impressionants. Amb empotrament a la fissura i no mirant massa les assegurances oxidades i els cordinos pringosos.

És ara que em toca a mí i trec les escaletes per fer-ho en artificial, on realment veig allò de...”aquest noi no va a escalar mai amb pringuis com jo”. Totes les cintes són curtes i jo sóc de tallat petita. Així que cada pas era un gran esforç inclús amb escaletes.

Al mig de l’esquerda hi ha un blog que ni escales ni res, estira’t com puguis fins els següent buril.

Desè llarg.

Ara em toca treure a en Xicu fins el cim. Estic acollonida, no tinc ganes de tornar a caure, i cada pressa que agafo tinc la sensació que pot saltar. Per sort veus que hi ha un parabolt i em decideixo a fer el pas. Sort, a mesura que pujava anava estant millor.

Arribo al cim. Estic super contenta. Ja tinc ganes del següent projecte, que crec serà aquest diumenge al Cavall Bernat!!!!

És aquest esforç, la superació personal i els reptes que et fan seguir tenir ganes de repetir i repetir. Quan tens un roc a punt de caure, o un pas que no saps com punyeta fer, la resta de la teva vida s’atura, s’esvaeix fins a arribar de nou al cotxe. Sortir per dalt és durant aquell dia una prioritat màxima, disfrutar, compartir, inclús passar por i superar-la.

De nou, un gran dia!! Llàstima dels rocs.

Ther i Xicu.