UNA VIA, UN CIM, ...UN DIA MOLT ESPECIAL

Fa gairebé un any que vaig començar a escalar, de fet 10 mesos, i el mateix temps aproximadament que vaig sentir a parlar d’una Vía que esdevindria per mi molt particular. Va ser motiu per mirar d’indagar si dins la meva família podía haver algun ascendent escalador, que tot i ser una troballa frustrada, va omplir de joia per un día algú que per mi ocupa un espai molt important del meu cor, el meu avi.
A més a més es tracta d’un cim molt especial segurament per molts de nosaltres, que ens identifiquem amb aquestes terres.
Hi ha vegades, experiències, que no saps molt be perquè tenen una màgia especial, inclús tenen un punt d’espiritualitat, difícil d’explicar. Per mi aquesta n’és molt, de difícil, tant que en el descens del cim, no podía parlar. Hi havia quelcom dins el meu pit que em feia palpitar amb força….
Fa ara 10 mesos que em vaig proposar fer aquesta Vía, el dia que n’estigues preparada. I aquest dia va arribar, just un dia abans del meu aniversari. Acompanyada de la mà del que va començar sent el meu monitor i a dia d’avui és per mi una gran cordada i millor amic. El seu regal: un dia que segurament no oblidaré mai.

El Cim: el Pedraforca, muntanya màgica
La Vía: la Homedes, que va a petar a dalt del Gat, aquell que ja varies vegades mirava amb ulls anel·lants.
El día: 12 de Juliol del 2009, vigílies d’aniversari.

L’aproximació, aproximadament 45 min, per un camí perfecte (tenint en compte la nostra última experiència a la cara Sud), empinadillu, però amb vistes que valen la pena, i molt entretingut entre conversa i rialles.
Arribem a peu de vía, amb un parell o tres de parades intermitges de rigor.

Amb la ja tradicional pregunta: “Pere la puc fer be, aquesta vía?” i la corresponent mirada d’assentiment-cansansi... s’inicia la següent pregunta: “Qui comença?” i la resposta, (que ja no és tan habitual, doncs m’agrada treure’m el regustet de iniciar la vía i si pot ser, acabar-la) en aquest cas “Pere, millor comença-la tu, que no em conec gens això i vull mirar a veure que tal”. En ho prenem amb calma, doncs ningú espera. Comecem la Vía:

Primer llarg:
Perfecte per escalfar (es clar que vaig de segona), i tastar la pedra. Inicies com en us especie de xemenia molt còmoda, on posarem un parell bitxitos. Amb tendència clarament a la dreta, i un únic parabolt a la meitat del llarg, abans de començar el flanqueig. Superat aquest clarament a l’esquerra i amunt. En aquest tram ja es poden tastar els efectes de les gelades en la roca. La dificultat en anar buscant poder posar assegurances alternatives. Segon llarg:
Ara em toca a mí: comença amb una sortida en A0, evidentment no m’ho penso, tiro de cinta i amunt. Passat aquest primer passet, entres en una xemenia entre un esperonet ple de “cantos d’espantu” i una parell lliseta a la dreta. Sense pujar sobre l’espero, vas resseguint tota la continuïtat d’aquesta escletxa. Representa que hi ha diversos pitons i només en vaig assegurar 2 (n’hi ha més però en mal estat). Arribes a la reunió ja entrat, cap a la dreta, en placa.
Tercer llarg:
En Pere, sense dificultats, excepte trobar el camí correcte, i poder assegurar amb bitxitos. Sempre amb tendència a la dreta. Quart llarg:
Jo, tornem a tenim una sortida en A0, ajudant-te d’un cordino, estratègicament posat. Següents passos una mica atlètics, però perfectament assequibles. La dificultat sempre és la mateixa: surt pràcticament a pel, sense assegurances. Busca que busca esquerdes per posar friens. Tendència sempre vertical. Sense pèrdua. Cinquè llarg:
Aquí comences a relaxar-te, passos de II-III, més entretingut que de dificultat. Tendència clarament a l’esquerra, cap a l’esperó, sense arribar-hi. Cura amb l’excés de confiança. En aquest llarg ens va acompanyar un seguit de garses, que entraven i sortien dels nius. Una zona ja, commovedora. El paisatge començava a ser impactant.

Sisè llarg i setè llarg
Sense dificultat, però perdedor, Difícil trobar la reunió. Busca que buscaràs. Tendència dreta i l’últim pas a l’esquerra.

Vuitè llarg:
Deu ni dor... no trobava res de res. Puges amunt amb tendència a la dreta, resseguint el “barranc”, continues i veus clarament el pas de flanqueig, però no trobes el parabolt. Està just abans de començar el flanqueig. Aquest a la dreta baixant, quan sembla que hi hagi una esquerda per pujar, NO, continues a la dreta baixant i es veu clarament l’ascens i una reunió incomodíssima (fins ara totes perfectes), difícil o impossible per mí de reforçar.
Vaig trigar tant a trobar el parabolt i la reunió que ens van enxampar una cordada “veterana”.

Novè llarg:

Sortida del flanqueig, i tram pràcticament caminant, cap a l'esquerra.

Desè llarg:
Ja quan estàs relaxat i tranquil, “toma moreno”, el diedret de la via: una IV+, maco maco. Surts de la reunió cap a la dreta, arribes al díedre i tot recte cap amunt. Haig de dir, que és l’únic tram on jo vaig veure les marques de pintura vermella en tota la via.
30mts, amb un pitó, encastat. Molt atlètic (com a mínim per mí), i amb certa dificultat per posar els bitxos (friends), ja que a demés els vols posar be, per la possibilitat de caiguda. Be, vaig patir. Un cop arribo al pito, i dic “ Vale Pere ara em penjaré i descansaré”, vaig aposar la cinta i veig que allò es mou de mala manera “jo d’aquí no em pejo”, i vaig arribar a la reunió (amb sortida a l’esquerra, passada la última marca vermella), com un cohet! Per mí el llarg més complexa de tota la via, i variat. Molt satisfactori. (PD: EN PERE NO EM VA FER FOTOS)

Onzè llarg:
En Pere, disfruton, disfruton. Sortida recte amunt, primer una mica a l’esquerra i després clarament a la dreta fent un petit flanqueig. Hi ha algun passet que s’ha de mirar. Recordeu, “recolza l’esquena a la dret!, em deia en Pere..i tenia raó. Un pati de “luju”.

Dotzè i últim llarg:
La cordada de darrera ja ens havien advertit: “compte que de cada 3 preses una és bona”. I vaja si tenien raó. En Pere em deia “Esther, ara et toca fer passets de ballarina” i jo pensava “faré cim,... faré cim al Pedraforca”, mira inclús ara se’m posa la pell de gallina.
Tot amunt, fins que veus que ja estàs a l’alçada de les orelles del gat. “Pere, Pere! Estic fent cim!”.
La reunió està passat l’aresta del cim. És un pitó que es pot reforçar. AL CIM
Vaig trigar en preparar-ho tot, però vaig assegurar a en Pere des de la cresta del gat! I li vaig fer una abraçada que pretenia demostrar tot.
Vaig trucar al meu Avi, gairebé plorant. Torno a dir que no se molt bé perquè, però durant tota la via havia tingut aquells espècie d’emoció que et fa sentir....VIU.

Gràcies per aquest regal tan especial.

Vaig decidir, que algun dia intentaria re-equipar/ millorar les assegurances de la vía. Sería un bon projecte...no?

"MURITO" DE PREMIÀ

" ... hem desperto aquesta nit suan, un malsomni ha fet acte de presencia, hem tremolen les mans, la feina se´m tira al damunt ... esta clar que necesito la meva dosis d´escalada !!!"

(La Carla, en Ferran i en Jaume)

DIVENDRES, 10 de Juliol. Cauen gotes, que fem ?

La Carla i en Jaume han quedat per estirar una mica les articulacions, però com el temps no acompanya gaire i a sobre hem quedat força tard ens decidim per anar al rocòdrom de Premià de Mar però quan arrivem ... sorpresa !!! està tancat.

(VIDEO RESUM)

" ... anem al muret ??". Som´hi !!!

Per fer la sessió diferent ens equipem amb els arnesos, friends i fisurers i comencem a fer flanquejos de dreta a esquerra aprofitant tot forat i esquerda que trobem per anant ficant cacharriquis per així no tocar de peus a terra. Tot i així, no podem evitar la força de la gravetat i com no, acabem tocant de peus a terra. Evidente querido Whatson !!!

... però com no, per trencar tota regla, ens trobem a un veritable friki, en Ferran de Mataró, que amb tota finura es creua de esquerra a dreta part del murito amb una facilitat com aquell que es pren una cervesa en una tarda d´estiu a 40 graus a la ombra.

Aquesta nit segur que podré reconciliar el somni com cal !!!

SITUACIÓ: Premià de Dalt

ACCÉS: De l´ajuntament de Premià de Dalt (accesible des de la N-II a la 1ª sortida de Premià de Mar) seguim la riera asfaltada en direcció a la muntanya. La carretera s´enfila molt forta per la riera asfaltada i després d´un revolt molt fort a dretes, just avans de l´accés al jardí arqueològic de la Cadira del Bisbe, trobarem jà el gran mur que seguix per un carrer a la dreta. Podem deixar el cotxe al costat mateix. (200 metres més amunt seguint la carretera trobariam la zona de escalada de les Roques de l´Ignasi).

DESCRIPCIÓ: És una paret o mur de contenció a base de blocs de granit, d´una llargada considerable, pot fer més de 300 metres per una alçada d´uns 3 a 4 metres. Orientació Sud/SudOest o sigui que fantàstic per entrenar de cara a l´hivern.

ESCABRONI ESCAPULLINI (130 mts. V+)

VIA LLARGA…PER FI!!!
(TEXT: Ana / FOTOGRAFÍA: Jaume)

Avui era un dia especial. Després de diversos intents fallits de fer via llarga, quedo amb en Jaume per trencar la maledicció. Si algú pot fer-ho és ell. A més, en aquesta ocasió comptem amb la Merijou, que s’anima després de molt temps sense fer escalada clàssica. Per a ella també serà un dia especial.

(VIDEO RESUM)

Hem escollit la via “Scabroni-Escapullini”, a Can Jorba, a Montserrat. Aquesta via va ser reequipada pels nostres companys fa poc, i volem provar els nous i lluents parabolts.

Arribem els primers al parking, wow! Esmorzar ràpid i amunt cap a les vies. Ens costa una mica trobar el camí, però al final, ressenya en mà, ens plantem a peu de via. Comença l’aventura!

Primer llarg: 45m, IV+
Home, si només és un quart! Sí, sí, no em refio, en Carles em va dir que no era tan fàcil com semblava. En Jaume fa de primer, no s’ho pensa gaire i va tirant amunt. La Merijou i jo el seguim. El llarg, mmmm, interessant, t’ho has de mirar, passets petits i peus ben col.locats. Les mans i peus encara no han entrat en calor; no responen gaire bé a les ordres del cervell. Estem a l’ombra, de moment...Quan arribo a la R respiro alleujada.

Segon llarg: 40m, IV+
“Vols fer tu de primera?”. Vinga, va, ho puc fer. Les xapes allunyen i t’has de mirar cada pas. Cap dels 3 ha fet mai aquesta via; hem d’anar investigant sobre la marxa. Dreta, esquerra, no, ostres, rectifico, cap problema! La R em mira des de dalt, ja hi sóc! En Jaume i la Merijou pugen de seguida. Míra-la, ella, com escala!! Molt bé, Merijou!!

Tercer llarg: 20m, IV+
Buff, quin subidon, vull tornar a fer de primera!!! Dit i fet, tot vertical, amb les xapes noves brillant al sol. Incís: fa una calor de nassos, ens torturen els peus de gat i a mi ja se m’endevina una mica de “moreno paleta” a les cames. Però l’adrenalina no perdona, i els tres fem R sense problemes. Fotos i més fotos per omplir la piada.

Quart llarg: 25m, V+
El flanqueig a la dreta és obvi i inevitable. L’amenaça del sostre damunt els nostres caps no deixa lloc a dubtes. Som-hi, doncs! En Jaume de primer, inventant cintes increïblement llargues; sembla en Mc Gyver, aquest noi! Després ve la pujada pel sostret...poca broma! Si caus el pèndol pot ser espectacular. Jo segona, la Merijou tercera, uff, si paro crec que no seguiré...I ja està, els tres ens reunim de nou.

I per fi el millor moment...No, no el moment de fer cim, perquè hem triat baixar rapel.lant i no cal arribar a dalt. En realitat us confesso que el millor moment és quan ens treiem els maleïts peus de gat. I ara només queda muntar els ràpels, en total 3 de 45, 30 i 40m respectivament. Quina canya, i si el ràpel és volat doble diversió!!!

Satisfacció i molt bon sabor de boca en arribar al Bruc, on ens trobem amb els companys de Granollers i amb la súper escaladora Lu. No podem acabar millor el dia!!

SITUACIÓ: Montserrat (Can Jorba)

ACCÉS: Des de el pàrkin de Can Jorba anirem direcció al Jóc de l´Oca (marques de color groc). Una miqueta abans d´arribar a la esquerra, just a l´inici del Canal. Recentment reequipada pels membres del GEAMM.

ORIENTACIÓ: Sud.

DESCENS: Ràpel per la mateixa via. Saltar-se la 3ª reunío dons el primer ràpel és volat.OBSERVACIONS: Evitar díes a l´estiu de força calor.

Boí 2ª part "el pistacho asesino" i l'oportunitat aprofitada

Ja fa temps vaig conèixer un home inteligent, aprofitava totes les oportunitats que se li presentaven a la vida, em deia que les oportunitats són com mosques que et passen davant dels ulls, n'hi ha de grans i de petites, però sobretot les tens que veure i aprofitar, molta gent ni se n'adona d'algunes bones oportunitats que té a la vida i les deixa passar; jo he tingut una de bona i l'aprofitaré: agafaré 2 cordes, me les lligaré i a l'altre extrem tindré una molt bona companya de cordada...

"Carla, avui toca el pistacho asesino", màxim 6a.


Cap a Comalestorres, que lluny estan, i que aprop volem tenir-les. Sóm 3 cordades: xavi-eli, cisco-nuri ( amics de barna) i carla-ferran, la laura i en carles faran un altre via a la 3ª agulla de comalestorres.

Si fem el primer llarg, que és el més difícil, farem cim. Aquest primer llarg és lliiiisss, presa molt petitona i seguros una mica lluny. L'acabarem!!!

Al tercer llarg comença a fer vent i fred, xavi i eli s'en van , em tornen a abandonar com a la Dent d'Orlú, amb les ganes que tenia d'acabar la via amb ells, snif snif...

Nosaltres anirem pujant, com està semiequipada, ens divertim posant friends, dic divertint perque la carla puja cantant i cridant " que no estem a eurodisney", clar, ara ho entenc, porta el seu megacutresalchichero paravent que no transpira gens, i no li passa ni un gram d'aire, no té gens de fred, arrghh....!!!!

Després de fisures, plaques i algún petit sostret, arrivem al cim, ja no fa fred, ens hauriem quedat molta estona, sense cap necesitat ni de parlar, tot havia anat molt bé, el meu angelet particular ens havia cuidat molt bé durant tota la via i ens havia guardat aquest espai al cim. Com descriure el que veiem? ho sento però seré egoista, ho reservo pels meus ulls..

Hem de baixar aviat, cisco i nuria fà més d'una hora que ens esperen a baix i ens han deixat el rapel montat, un bon detall que ils hi agreeixo.

Ens han esperat, i a la muntanya això per mi té un gran valor, a la vida civil potser cal ser algunes vegades una mica egoista, una mica tauró, pero a la muntanya no val l'individualisme, solament si fas una pinya amb els amics, seras fort.

I ara la recompensa, anem amb els altres amics, victor-gemma, jose-mireia i oscar, sopem tots plegats entre furgos i aventuretes, no hi ha foguera com li agradaria al josep, pero molt bon rotllo i moltes rises...

pero encara falten 5, en carles, marc, cris, anna i bibi... apareixen al següent dia, vaja caminadeta van fer el dia anterior, no patiu, avui farem totxos i aixins estarem tots junts, 4 dies per no oblidar.

I ara preparat carla, t'esperen 9 dies d'escalada amb els 2 cuñaaaooosss ( francesc-ferran) que no et passi res!!!!

FERRANET

Pique-Longue 140m V

Aquest cap de setmana l’Esther i la Carla ens hem estrenat en la independència de l’escalada.

Les coincidències de la vida han fet que per motius físics i mentals el nostre estimat Pere no poguès acompanyar-nos a la via prevista per aquest diumenge, i que l’Esther i jo ens trobessim a les 8:00 del matí amb ganes boges (les normals de cada cap de setmana d’ençà el curs) per tocar roca. Trucada: - En Pere no pot venir, què fem ?? – La sensació de nuesa es va transmetre per tot el cos i el lleu pensament de seguir dormint pel cap .... - Vine’t cap a casa, estrenem la guia de Montserrat Nord i bosquem una bona via per fer juntes!!- I així ho vam fer.

A les 9:30h ja haviem esmorzat com reines i teniem la via triada: Pique-Longue 140m V, segons la nova guia de Montserrat Vertiente Norte. El següent pas era boscar piades a internet per acabar-nos d’informar de l’estat, les particularitats i consells sobre la via. I amb tot imprès i els trastos preparats: - Cap a Montserrat hi falta gent !!! -

Bé, independència 100% potser encara no... quan ja erem al cotxe per marxar, plim! - Ens falta una corda de via llarga !! - i el ràpel era de 60m per tan res d’utilitzar la d’esportiva. Trucadeta al nostre també estimat Sergi i entrebanc solucionat.

L’Esther i jo ens fem lloc entre la multitud de “ pelegrins “ que visitaven el Monastir de Montserrat en el dia del Senyor, direcció el camí del via Crucis, trenquem a la dreta per les escales i desprès de mirar-nos pam a pam tots els trams de paret de la zona varem trobar els spits de color verd que indicaven l’inici de la nostra via.

Una via molt assequible, graduada entre el IV i el V, molt ben assegurada, m’atreviria a dir ideal per a novells, i amb la possibilitat d’unir els dos primers llargs i el 4rt i 5è (amb la previsió d’utilitzar cintes llargues pel fregament, sinò pregunteu-li a l’Esther ) Un cop al 5è llarg hi ha l’opció de pujar per un 6a explosiu comparat amb la resta de la via, concentrat en 3 xapes, o bé caminar per la dreta fins a fer cim. On encara ens quedarà fer l’últim llarg de V, el més vertical de tota la via, amb una reunió penjada preparada per a rapelar que deixa molt que desitjar o almenys això em va semblar... - quin iuiu! - 15m i avall!.

Millor fer cim dalt del disfruton 6a on satisfetes de la feina feta varem contemplar embadalides el cel blau, el groc de les muntanyes i el verd de la vida; tal i com va dir l’Esther: - Estem rodejades de Montserrat !! -

Però no cantem victòria encara... ens queda rapelar. Bosquem la instal.lació preparada... metre i mig per sobre els nostres caps. Amb imaginació i tècnica arribem a l’alçada per poder passar les cordes per les anelles i l’Esther és la primera a rapelar, dificultosament s’endinsa per l’espessor de la canal fins arribar a terra i crida: - Lliure!!! - .

LA VALL DE BOI. Part I

Els dies tan esperats han quedat enrera, ha sigut un vist i no vist; - com pot passar el temps tan ràpid quan t’ho passes tan bé ?? –

El dia de Sant Joan, la Carla, jo, esperava impacient l’arribada d’en Ferranet. Ens quedava per davant un llarg viatge a terres molt llunyanes i per a mí desconegudes.

Evidentment, i com ja molts m’havieu dit, la planificació inicial ( blog ), no es va complir...

Dimecres 24 de Juny i desprès d’una bona revetlla de Sant Joan:

Cordada Ferranet-Carla: preparats, llestos, JA !! a Sopeira falta gent !! i allà ens hi esperen la cordada Laura-Carles, prop del riu i amb la seva equipada cali. ( quina enveja ). Un bon soparet amb els frontals oberts i un llit al ras, amb mosquits, petards i 4 granotes satisfetes amb el seu rau rau... En breu, diluvi universal, tormenta de llams i trons i ventada d’agafa’t fort! I a les 6 del matí el que havia començat com una nit tranquil.la a la llum de la lluna ara era un “ despertar “ sota el porxo del poble i dalt d’un banc!!.

Davant els nostres ulls, la gegantina paret del Pic de Sant Cugat, situada elegantment rera la rústica població de Sopeira. La via escollida: “Calçotets “ 320m, 6c ( V+ oligat ). 8 llargs de bona pedra calcària i ben assegurats principalment en els llargs de més grau. Un 6b de fisura i un altre de placa, finet finet, sumant un 6c de ... bé per a mi de A0, ups!. Tots tres llargs oberts per en Ferranet - Quin Crack !- i la Laura, - quina campiona!- Havent d’abandonar just abans del 6c per uns trons molt sorollosos i no gaire llunyants...

Tots 4 varem disfrutar com nens petits, gaudint en tot moment de l’escalada i la bona companyia, tot allò que ens envoltava!. Això sí! Quina calor !!. Per tant, per acabar, un ràpida capbussada a les fredes aigues del riu Noguera – Ribagorzana.

Dijous 25 de Juny i desprès d’una nit de pluja intensa, aquest cop dins la tenda d’en Ferranet:

Mandrosos i cofois ens aixequem tots 4 sota la inmensa presa de Cavallers, un pausat esmorzar i cap a escalar ( 13:00 h ) , però tres metres més enllà... 1,2,3 gotes ...10,20 gotes més! La pluja ens torna a visitar. Retirada i cap avall, enfilem els trastos al cotxe i ens dirigim a Escales a boscar el bon temps. Sota un sol castigador, decidim la nova via, “Sobaos Paseigos” 105m 6a ( V+ obligat ) . En Carles obra la via, llarg de V+ amb un passet en panxa i poca presa, una bona col.locació i amunt! La Laura es treballa el llarg de 6a en placa i arriba al Cim la primera. Des d’on disfrutem d’una vista a la presa espectacular.

Pel descens un parell de tunels construits a l’època de Franco i unes escales sense manteiment des de llavors, quina avenura baixar per allà!. Aquest cop el bany al riu és més light i la tornada al campament base ( Presa de Cavallers ) tot un sumum d’anècdotes i rialles que transmetien la nostra felicitat.

By Carla :-)

Via “Bego-Miguel-Kush” a l'Agulla de Can Jorba

El passat diumenge 28 de juny l'Alfredo, l'Enrique i el Ramon (cordada batejada per l'Alfredo amb l'inequívoc nom de Trio 40) vam anar a la zona de Can Jorba de Montserrat per fer alguna de les vies llargues de dificultat moderada i ben assegurades que hi ha just abans d'entrar a la canal del Joc de l'Oca. Quedem força d'hora al bar Anna d'El Bruc per esmorzar, però sembla que massa d'hora per aquest bar i, finalment, acabem esmorçant a l'hotel que hi ha a tocar de la carretera.

Un cop ben alimentats, arribem a la masia de Can Jorba i fem la curta aproximació. Som els primers a arribar a peu de via i podem escollir la via que farem. D'una banda, ens agradaria fer la “Escabroni Escapullini” que van reequipar els nostres companys recentment. D'altra banda, també ens agradaria fer la "Bego-Miguel-Kush" per arribar al cim de l'Agulla de Can Jorba i fer una via el més llarga possible. Com que les dues primeres reunions d'ambdues vies coincideixen, ja anirem decidint sobre la marxa.

Ens equipem i l'Enrique, que es troba fort i valent, demana obrir el primer llarg. Dit i fet, comencem amb el primer llarg de l'Escabroni Escapullini. L'Enrique, amb tranquil·litat i anar mirant els passos, va progressant per la primera meitat del llarg que és la més dreta. Després de superar algun pas més finet, la dificultat va minvant i de seguida arriba a la reunió i l'Alfredo i jo el seguim.

L'Enrique obrint el primer llarg

El Trio 40 a la primera reunió

Quan ens reunim, l'Alfredo demana el segon llarg. Continuarem per la via Bego-Kush que, en aquest punt, creua l'Escabroni i continua a la dreta d'aquesta. L'Alfredo flanqueja a la dreta i de seguida s'enfila a buscar el pas clau del llarg, un ressalt amb una mica de panxa però amb molt bona pressa. El supera sense dificultat i continua cap a la reunió.

Un cop ens reunim tots tres, veiem per on van les vies. L'Escabroni puja recte amunt cap a sota del gran sostre. La Bego puja en diagonal a la dreta per anar a buscar un diedre a la dreta del sostre. En aquest punt, hem de decidir què farem. Finalment, ens decidim per fer la ruta més llarga i continuar per la Bego-Miguel-Kush. Doncs ara em toca a mi. Com que els meus mèrits per formar part del Trio 40 són molt recents m'han tocat els llargs més fàcils, cosa que ja m'està bé. Per poc que t'ho miris una mica sempre es troba bon canto per anar progressant sense massa problemes. Es podria dir que el pas més difícil va ser superar un arbret que deixa força poc espai per passar. La tercera reunió és molt còmode, cosa que aprofitem per menjar, beure (que bona falta feia) i descansar una mica els peus.

D'aquí cap a dalt ja es veu una mica més tombadet, però això fa que també hi hagi menys assegurances i que a l'Enrique, que obre el quart llarg, li costi veure per on va la via. Per fi, després de revisar el pany de paret pam a pam, de superar un petit moment de dubte i d'algun “aleje”, encertem el camí i veiem la quarta reunió.

L'Enrique buscant la quarta reunió

Continua l'Alfredo pel cinquè llarg que té una mica més de dificultat però va recte amunt sense pèrdua. L'Alfredo puja amb confiança i en tot moment va trobant bon canto. Arriba a la reunió i els altres dos ens hi afegim en un moment. A mi em queda el darrer llarg que és una fàcil grimpada que et porta fins al cim de l'Agulla de Can Jorba. Finalment, ens reunim tots tres i completem la via. Han estat uns bons 240 metres en sis llargs.

Cansats però contents al final de la via

La baixada no es veu evident. Segons unes ressenyes s'ha de pujar un ressalt que queda just darrera del cim on hem arribat i fer un ràpel d'uns 15 metres des d'un arbre. Però és molt més ràpid i còmode recollir el material i les cordes i rodejar aquest ressalt per l'esquerre amb una mica de compte. Des d'aquí es té una bona vista dels darrers trams del Joc de l'Oca. Ja només resta carenejar una mica fins a trobar un evident i dret camí de baixada cap a la canal. Quan arribem a aquesta, podem baixar-la amb els ràpels i les cordes fixes corresponents o, com vam fer nosaltres, remuntar-la per sortir a la dreta per anar a buscar el Camí dels Francesos que en menys d'una hora ens portarà a Can Jorba, on arribem gairebé a les vuit del vespre.

Pràcticament en tot el dia no vam veure ningú, cosa que no m'estranya amb la calor que feia. Però a la baixada vam tenir la simpàtica companyia, en algun moment molt propera, d'algunes cabres salvatges.

En resum, un agradable, complet i bonic dia d'escalada en molt bona companyia i en una via que permet gaudir de l'escalada sense problemes ni pors.