CALELLA ... SOL, AIGUA I ... ESCALADA !!!

(VIDEO RESUM)

Avui dijous la Cris ens ha fet una proposta diferent ... anar a escalar al rocòdrom de Callella situat al pont de la N-II a la entrada de Calella. No està malament, pendre una miqueta el sol, fer uns banyitos, uns gelats i com no ... escalar !!!

Per la ocasió ... la Cris, la Aina (amiga de la Cris i ... futura membre del GEAMM), en Ferran, en Carles, la Carla i en Jaume.

Quedem a les 16.00 i allà ens trobem sota un sol radiant i una mar fantàstica. Que fem ??? Fora les samarretes i ... a escalar !!!

(En Carles i la Cris)

En Carles i en Jaume es posen a obrir les primeres vies mentres la resta es decideixen per fer un banyito i pendre el sol, però tot seguit no poden aguantar la tracció del muro i s´enganxen amb nosaltres. Després d´unes quantes vies tornem a la sorra a peu de les vies i ... un altre banyito per relaxar-nos. A mida que va caient el sol l´espectacle és fantàstic ... varies cordades pujar per tot l´ample de la paret quan ... s´acosta un noi i ...

" ... vosaltres sou del GEAMM ??? ... és que us segueixo através del vostre blog ... felicitats !!!

" ... dons ... si !!!!"

La veritat és que cada vegada podem dir que estem molt orgullosos de pertanyer aquesta gran família que es diu GEAMM i de fet no fà encare un any que hem nascut.



(La Aina)

Després de fer una petita xarrada amb aquest company disfrutem de la nostra companyia fins última hora de la tarda. Segur que hi tornarem !!!

(En Carles)

SITUACIÓ: Calella

ACCÉS: Per la N-II de Barcelona a Girona avans d´arrivar a la poblacio de Calella sota mateix del Faro.

ORIENTACIÓ: Surest.

ALÇADA: 10 a 22 metres.

ROCA: Formigó amb cantos picats i presas artificials.

OBSERVACIONS: Posibilitat de fer pràctica de "artificial" i ... fer un banyito !!!

Reequipament de la Scabroni-Escapullini...

-

Antecedents i raonament de l’actuació

Les vies Sol Solet i Scabroni Scapullini són de les més freqüentades de Montserrat Sud (la primera sobre tot).
Cada cap de setmana un piló de cordades utilitzen el sistema de ràpels de la Scabroni Scapullini per baixar.
Les instal.lacions antigues obligaven a fer tres ràpels 45m + 30m + 40m sobre uns ancoratges clarament obsoletes: 2 spits amb cadena de l’any 1989 (gairebé 20 anys d’antiguitat).
La nostra primera intenció era renovar aquestes tres instal.lacions.
A petició de la Comissió d’Equipaments d’Escalada de la FEEC hem aprofitat per substituir totes les assegurances de la via, molt antigues (spits i burils) i força deteriorades per l’òxid, deixant la via completament actualitzada i segura.

Criteris tècnics

Com l’actuació ha estat subvencionada per la FEEC hem seguit el reglament establert per la Comissió d’Equipaments d’Escalada (el podeu consultar aquí).
Els materials que hem utilitzat per substituir ancoratges i instal·lacions son tots inoxidables.
Per a les assegurances de progressió de la via hem instal·lat parabolts Fixe M-10 inoxidables de 10 mm. de diàmetre per 12 cm. de longitud amb xapa FEEC també inoxidable.
Com les reunions també son els ràpels de baixada de la popular Sol-Solet (“reunions - ràpel”) hem fixat dos ancoratges Fixe M-12 de 12 mm. units per una cadena amb una anella, tot el conjunt també inoxidable.
Al costat del ràpel hem afegit un tercer ancoratge Fixe M-12 inoxidable amb anella, per refermar la instal·lació i facilitar les maniobres dels que pugen i dels que baixen.
S’ha eliminat i retirat de la paret tot el material obsolet (burils i spits).

Criteris ètics

Seguint el codi de muntanya de la UIAA (2001):
Sempre s’ha preservat el caràcter i esperit original de la via.
No s’alterat la línia del primer ascens.
No s´han incrementant el número de proteccions.
El reequimanent no ha modificat la dificultat de la ruta.
No s’han modificat els emplaçaments ni de les assegurances de progressió ni de les reunions.
No hem afegit assegurances per evitar possibles factors 2.
Es manté el mateix grau d’exposició original de la via.
Tot el material utilitzat compleix les normes de la UIAA i les normes Europees.

Resum de l’actuació

Reequipament realitzat per la Carla Ruiz, l’Esther Ariete i en Pere Tutusaus els dies 6 i 7 de juny del 2009.
En total unes 10 hores de feina.
El primer dia es van substituir les reunions primera, segona i tercera de la via i totes les assegurances de progressió del darrer llarg. Alhora es va eliminiar i netejar de la paret tots els antics ancoratges, spits i burils, la majoria en mal estat, d’aquestes reunions i de la darrera tirada.

El segon dia es va arranjar la quarta reunió i es van substituir totes les assegurances dels tres primers llargs. Igualment, es van eliminar la resta d’ancoratges antics. Cal remarcar que un dels spits de la R2 va “petar” simplement al ser descollat. La majoria dels tacs dels spits estaven força deteriorats. Les xapes i cargols molt oxidats.

Totes les xapes noves porten el logo de la FEEC. D’aquesta manera es poden distingir de les assegurances de la via Bego-Kush que creua l’Escabroni Escapullini en el primer i en el segon llarg.

Crítiques i polèmiques

Per tal d’evitar aixecar les clàssiques polèmiques inútils, hem volgut raonar i explicar detalladament l’actuació feta en reequipar la via. Com sempre, hem intentat fer-ho el millor que hem pogut i amb les més bones de les voluntats. Les crítiques positives sempre seran ben rebudes.
Esperem que la gaudiu tots.
Moltes mercès.

Carla, Esther i Pere.

Cresta de Peguera

Us passo una breu ressenya.

Aquest dissabte passat l’Anna Z. l’Arnau, l’Anna F. i jo (en Pere M.) vam anar a fer una sortida de “pràctiques” a la cresta de Peguera. La intenció inicial era anar a la cresta de Ferran, però vist el temps, i el poc rodatge que té el grup en crestes, vam fer un canvi de plans, a risc de que ens pillés el xafec.

Aquesta cresta, situada en el poble abandonat de Peguera, és ideal per fer una sortida matinal en un entorn bucòlic de prats i vaques.

Us deixo l’enllaç amb la ressenya de la feec per a més indicacions:

http://www.feec.org/Publicacions/fitxes_vertex/fitxa.php/121/

http://esgarrapacrestes.blogspot.com/2007/07/cresta-de-peguera.html

Com a últim comentari, afegir que, efectivament vam tenir xàfec a mitja cresta, però com que no té problemes per baixar, vam anar cap el cotxe, ens vam assecar, vam dinar i quan va tornar a brillar el sol la vam acabar amb un pim-pam. Com a nota curiosa, vam passar molt fred ja que tot i anar preparats pel mal temps, alguns moments estàvem per sota dels 9º!!

Pere M.

"ELS GRAUS DELS MATXOS"

L´escalada d´entre altres coses, ens permet descobrir racons de la nostra geografía maquíssims que d´una altre manera potser no arrivariem a conèixer.

Avui Dimecres escapant del nostre radi d´escalada del Maresme, ens apropem a la comarca d´Osona, a tocar del Montseny. Ens trobem a Aiguafreda a peu de les "Cingles del Bertí" on es troben forces escoles d´escalada (Sot del Bac ... ).

Però avui ens decantem per un sector nou, "els Graus dels Matxos", un sector recent i amb molt de futur.

... per la ocasió en Ferran i en Jaume i ... fisicament no hi és la Carla però com si sigues (baixa d´última hora).

Després d´accedir en mens de 5 minuts a peus de vies ens donem conta que estarem a la ombra tota la tarda, un privilegi !!!

Després d´escalfar amb la primera via que trobem "Sense nom", 5+ a continuació fem "Dels cunyats" 6b i tot seguit "l´escarbat copulaire" 6b i tot seguit la estrella de la jornada ... "Piano piano" 6c+/7a. Una vegada en Ferran la deixa montada marxem a fer "Enderrocs" 6a+.

A continuació tornem enrera i en Ferran ... aconsegueix treure´s aquesta fantàstica via molt tècnica !!!

Fantàstica jornada, amb bon ambient, gent simpàtica i un indret superagradable per l´estiu !!! ... axiò sí ... et poses MATXO, MATXO, MATXO !!!

SITUACIÓ: Aiguafreda.
ACCÉS: Una vegada entrem dins Aiguadreda venin de la Garriga agafem la primera a mà esquerra direcció una altre vegada direcció Barcelona, però continuarem recta pel carrer principal direcció l´estació de tren. Deixem enrere la estació, tot recta fins al final del carrer on prenem a mà dreta una pista forestal, on sempre amunt, fins despres d´una bona pujada i després de dues curves forces pronunciades, el camí perd tota la seva pujada. Deixem el cotxe a ma esquerra o dreta, tornem enrera caminant i la curva pronunciada, a mà dreta surt un camí que ens durà a peu de vies.
ORIENTACIÓ: Est.
ALÇADA: 20/25 mts.
DIFICULTAT: Predominant els 6C i 7a (només un V+ i dos 6a+)
ROCA: Tipu arenisca, amb una mena de "enladrillado" a les parts superiors tota curiosa.
OBSERVACIONS: Les resenyes son situades a peu del sector principal. D´agrair pels equipadors.

Expedició GEAMM al Montblanc...

Avui surten l'Adrien i en Fred cap als Alps.
El seu objectiu és fer el cim del Montblanc (4.810m) per la ruta dels Tres Cims.
Des d'aquestes línies dessitjar-us tota la sort del món.
Tindreu l'empenta i la il.lusió de tot el GEAMM....
Força i Seny amic meu!

PERE

TASTET A L'ESCALADA CLÀSSICA A GORROS.

Una tarda tranquil.la a casa, avui no hi hagut sort, no sortiré a escalar, ara, demà sí! Demà per fí aniré a tocar roca !! Des del dilluns passsat, festiu per alguns afortunats, que no m’enfilo per enlloc, bé, això si pujar a dalt del cavall no és considera enfilar-se ! ... D’això m'en faig un fart !! J

I com que veig que ningú s’anima a explicar-vos el Tastet a l’escalada Clàssica a Montserrat, ho faré jo!

Dilluns 01 de juny, una molt bona manera de començar el mes que ens obra camí a l’esperat estiu, ens trobem al Monestir de Montserrat una bona colla del GEAMM, i aquest cop amb uns acompanyants especials;

En Marc!! Després d’impregnar-se duran més de 9 mesos de muntanyes, parets, vies i fotos moltes fotos d’escaladaors per part de la seva socia i amiga, s’ha decidit per batejar-se en el món de la via clàssica amb una gran cordada : Sergi i Esther i una bona via per iniciar-se: la Rataplan.

En Tito!! Després de tastar l’escalada fa menys d’un mes, les ganes el superen i tan amb les cordes per davant com per darrera la via Rataplan va caure als seus peus. Cordada: La Sandra, qui el va introduir en aquest món de sargantanes i l’Albert, muni de Granollers i esperem a partir d’ara company de multiples escalades.

La Montse!! Qui després de varis intents frustrats perquè vingués a escalar amb nosaltres i s’introduis de nou en aquest estil de vida, per fí es va decidir !! I vaig disfrutar de la seva companyia al llarg de l’ascenció al cim, on ens va confessar el seu petit secret; Enhorabona Xavi i Montse!!! Cap altre racó hagués estat un millor lloc. La via : "La qui hi faltaven spits". Cordada: jo!

En Ramon i l’Enrique: En Ramon ja fidel a les nostres últimes sortides, no s'en perd ni una !! i l’Enrique qui després d’un temps lesionat i amb el tema via clàssica una mica oxidat van fer cim per la via "Benson" i van gaudir de la simpatia, paciència i didàctica del nostre estimat Ferranet.

Així doncs, varem rodejar la Magdalena Inferior i la varem escalar suaument fins a fer CIM junts, per a gaudir una vegada més de les meravalloses vistes de Montserrat ( ara ja, les agulles, parets i racons tenen nom propi ), gaudint de la sensació d’inmensitat, bellesa, satisfacció i companyerisme.

L’Amàlia!!: L’Amàlia no ens esperava al CIM, però sí al banc del Cremallera prenent el sol i amb llibre en mà, el nostre campament base, la nostre fidel aliada sortida rera sortida, la nostre excusa perfecte per a descarregar-nos de les cordes tan a la baixada com a la pujada ( 1000 escales sòn moltes!, però 1000 escales amb corda, sòn una bogeria !! ) .

Esperem repetir aviat amb tots vosaltres i compartir moments tan especials com el del dilluns!!. Qui proposa la propera data ??

By Carla :-)

UN COP MÉS US HEU SUPERAT!!!!

Un altre divendres cansats de la feina, la setmana, la rutina...però ja entusiasmats perquè demà comença el I Curs monogràfic d’autorescat en roca que ofereix el CIM.

Com cada cap de setmana des que ens hem aficionat a l’escalada, ens llevem ben d’hora. Avui és dissabte i cap a Mataró s’ha dit (bé, aquest cop és a Canet). Allà ja ens esperen un munt de “munis” ben uniformats i amb ganes d’ensenyar i passar-ho bé amb els “cursetistes pardillus”.

-

Una introducció magnífica i cap a la feina. Han distribuït 6 tallers per tot un rocòdrom ple de vies, on cada “muni” s’ha especialitzat en una tècnica d’autorescat: desbloquejos, transferències de pes, ràpels diversos, politges...

Els cursetistes anem passant d’un lloc a l’altre amb un seguiment minuciós del “capo” amb el seu cronòmetre en ma. Molta informació i moltes hores practicant, i cada cop els nostres caps més atapeïts (“crec que no recordaré res” es una de les frases més repetides). Cansament generalitzat però amb ganes de tornar-hi demà (som massoques?, potser...).

Després de dormir unes horetes, “sant torne-m’hi”. Avui toca Banyadores (zona de Cabrera). Avui és la pràctica i l’aplicació real del que vam practicar. Parelles de cursetistes i un “muni” per nosaltres solets (quina meravella i quina bona organització).

Ara el supòsits són reals: el meu company està ferit!!!!!ufffff quin estrés!!!!!Nus de mula, doble vuit, mariner...remunto...”hola company”...arnés de pit...rapel compensat...que m’hauré oblidat????? Si realment el meu company està ferit, millor serà trucar al 112!!!!!!

-

Però passem un diumenge tots junts, a la muntanya, divertint-nos i aprenent moltes coses que esperem no haver de portar a la pràctica mai, però que si ho haguéssim de fer, estem segurs que tots els conceptes treballats ressorgirien dels nostres cervellets i ho faríem prou bé.

-

El curs s’acaba al bar (on si no?) i després d’una entrega de diplomes que ens emociona molt, el temps que fins aquell precís moment havia estat radiant, es converteix en el diluvi universal i tothom corrent cap a casa.

Tots els cursetistes us agraïm a tots els “munis” la vostra feina, paciència i professionalitat en tots i cada un dels moments; i sobretot el bon rotllo que feu que es respiri estant a prop vostre.

MOLTES GRÀCIES.
Redacció:Sandra
Fotografia: Alberto

-

Fotos: http://picasaweb.google.es/geammataro/CursDAutorescat#

La Carla, en Pere, en Sànchez i en Martínez a la Paret de Diables…

“Uffff…”, “uffff….”, “No hi arribo…”. Renego i penso.

Estic penjat d’un clau en el 7è llarg de la via. Un pitó rovellat, mig falcat i què mira cap avall. El següent pas és arribar a un buril amb la xapa trencada del que penja un cordill de sabata.

“Aiiiii….”, “uffff….”, “estira’t home”. Continuo renegant i pensant.

És el segon llarg que flanqueja els enormes sostres de la Paret de Diables a la cara nord de Montserrat. Estic a uns 250 metres del terra. Hi ha una pati de collons!. La darrera assegurança “bona” que he xapat és un spit i el tinc a 6 metres.

La Carla que m’assegura està lluny, a uns 35 metres, molt avall. La veig petita a la meva esquerra. Les cordes, recollides a la R li pengen sense “tocar” la paret.

L’abisme s’obre als nostres peus.

Bufa una suau brisa… l’ambient és espectacular. Allà estem la meva companya de cordada i jo….Bé, nosaltres dos i el”puto” buril amb la xapa trencada a uns dos metres, a la meva dreta…

“Nen, si peta el pitó fotaràs un pèndol de mil parells d’ous”, penso mentre atanso el buril rovellat amb l‘índex de la mà dreta…. “ Ja el toques…. estira’t!.... va!”

I en aquell precís moment de tensió, em passa de nou un fet increïble i que s’ha repetit al llarg de la via….

Es fa un silenci total. Cap so. Tan sols la meva respiració i el batec del meu cor.

“Bum- bum , bum-bum, bum-bum…”

Miro avall. Tot està quiet. Res es mou. Com si el temps s’hagués aturat. Com si visqués en una fotografia. Els ocells parats enmig del cel. Dos cotxes i un autocar creuant-se aturats enmig de la carretera. El cremallera sortint d’un revol no es mou. I la Carla mirant-me somrient completament quieta.

“Què cony passa….?” “L’únic que es mou sóc jo?”

Miro amunt. Miro avall. Res. Ni un moviment. Ni un soroll. Només sento els mosquetons picant entre ells penjats del meu arnés… i el meu cor.

“Bum- bum , bum-bum, bum-bum…”.

El món s’aturat? I jo encara no he xapat el buril…!?

De sobte sento unes veus a la meva dreta: “Noi, no anem bé…”

Em giro. No potser!. Veig dos homes de mitjana edat assentats sobre la paret. Hi ha un timba per morir-se i ells dos estan allà com si res!. Amb les cames plegades sobre el pit i els braços rodejant els genolls.

Tanco i torno a obrir els ulls varies vegades. Me’ls refrego amb la mà. Forço la vista per enfocar el què encara no em crec que estic veient.

Són dos personatges vestits com els anys 70. Porten pantalons de pana, botes i mitjons de llana. Camisa de màniga llarga a quadros i barret també de pana amb una petita visera davantera.

Duen una corda de cànem cadascú plegada i penjada com a bandolera. Un piló de tacs de fusta i pitonises els hi pengen del que crec que és un arnés.

Un d’ells dur bigotet i l’altre ulleres de montura gruixuda i fosques. Tots dos amb unes patilles ben llargues. L’un està fumant un cigar. L’altre s’està menjant un entrepà. Parlen entre ells.

“Amic Martínez: creus que ho aconseguirà el nano?” comenta el que fuma.
“Bé, no ho veig clar amic Sànchez, No ho veig clar.” Li contesta el que menga l’entrepà.

“No pot ser. No pot ser” Em dic a mi mateix. “Un altre vegada aquests dos!”................

Tot va començar fa un parell d’anys. Quan vaig fer el meu primer intent a aquesta via. La famosa Sànchez-Martínez a la Paret de Diables de Montserrat. En aquella ocasió els companys eren en Jordi i la Núria. Vam aconseguir arribar fins a la R5. Però jo no tenia el dia així que vam abandonar la via rapelant.

Des d’aquell moment dos sentiments m’envaïen el cos quan pensava en la via: un les ganes d’acabar-la i l’altre la por a no poder-la acabar…

Fins la setmana passada guanyava la por. La por al compromís que representa passar de la R5, quan comences a flanquejar tots els sostres en escalada artificial combinada amb alguna sortida en lliure. Sabent que d’allà no es pot sortir rapelant…. Sostres a sobre i sostres a sota que fan francament difícil l’escapatòria.

Por al famós pas d’A1 del 6è llarg on un estimat amic ja va fer una bona “volada”.

Però la il.lusió pot més i sent el 22 un divendres festiu a Granollers, quedo amb la Carla i l’Adrien per anar a fer-la. Una combinació d’experiència (Adrien) amb entusiasme (Carla) que garanteix l’èxit.

Les coses però es torcen el dia abans. L’Adrien va ofegat de feina i no ens podrà acompanyar, així que la Carla i jo serem els protagonistes del dia.

-----

L’aproximació fins a la Paret de Diables es d’aquelles ben boniques. Des de Santa Cecília s’agafa el Camí de l’Arrel que ressegueix tot el peu de la muralla de nord de Montserrat. La paret de l’Aeri, la paret de Diables, el Cavall…. Tot impressionant!

Arribem a peu de via sense problemes. “Qui comença?” em diu la Carla. “Com tu vulguis, no tinc problema” li contesto. “Ok, comences tu…” em diu.

El primer llarg de la via.
En teoria les ressenyes el marquen V+/A0 o 6a en lliure. Ben assegurat amb parabolts. Els primers metres els trobo força relliscosos. Quan la cosa ja pinta una mica més xunga tiro d’A0 i amunt. De seguida salto a la canal que et dur al peu de la xemeneia. Aquí no hi han assegurances i has d’anar en conte. He llegit que la R1 ha volat i cal utilitzar l’antiga reunió (3 burils rovellats).
La Carla em segueix i es treu el llarg en lliure sense molts problemes.

Segon llarg de la via.
Iniciem l’escalada de la xemeneia. Cap assegurança a la vista. La Carla va fent. Les xemeneies no és el seu fort però va avançant. Jo mentre em miro la R: “Si hem de rapelar d’aquí…. tres burils rovellats….xungo…” Vaig pensant.

La Carla cada vegada s’endinsa més en la penombra de la xemeneia.
“Si hem de rapelar d’aquí... potser podem aprofitar l’arbre de més avall…. O potser arribem a terra des de la R2… o…..” Continuo donant-li voltes i més voltes….

Quan de sobte em quedo garratibat.
Sento una veu que em diu “Noi! Vols parar de donar-li tantes voltes!” i un altre que respon: “home, és normal què pateixi el nano…”

Collons! Merda! Que cony….

Miro a l’esquerra. Miro a la dreta. Ningú. Miro dalt…la Carla. La Carla? Què estrany, fa estona que no es mou d’aquell pas. I no em diu res. De fet no sento res. Ni un soroll. Com si tot s’hagués aturat…

“Ei,ei!...que estem aquí abaix!”
Miro cap avall i veig dos homes recolzats sobre l’arbre que tinc als meus peus, a uns 5 metres. Estem a uns 50 metres del terra i els “tios” tan “panxus”!
“No pot ser Pere… centra’t” em dic.
“Sí, sí centra’t perquè no anem bé, oi Sànchez?”. “Home Martínez, sigues positiu, segur que els nanos acaban la via….”

“Carlaaaaaaaaaa!” crido desesperat. Però quan torno a mira cap avall no hi ha ningú. “Queeeè?” em contesta la meva companya. “Res, va tot bé per aquí dalt? … “Sí, vaig fent”.

Tanco els ulls i bec una mica d’aigua. “Val Pere, no passa res, et deus haver adormit” em dic a mi mateix.

Tercer llarg.
Fem el canvi de cap de cordada. Les assegurances brillen per la seva “absència”. En el llarg de la Carla un parabolt. En el meu un altre. Vaig posant algun friend. Aquest tercera tirada és curta i et deixa a una gran feixa-cova. La Carla es reuneix amb mi en un plis. Tot tranquil. Però jo no paro de mirar amunt i avall. A la dreta i a l’esquerra.
“Estàs bé?” em pregunta ella. “Sí, sí…. Es que tinc una mica de tortícolis” li responc mentre dissimulo tot refregant-me el coll amb la mà dreta.

Quart llarg.
Fissura atlètica protegida amb tacs de fusta i cordinos. Mala pinta. La Carla però ho xapa tot sense immutar-se i en pocs segons la perdo de vista.
“Per Déu que no caigui perquè no vull saber quin cordino podrit la pot aguantar” penso.
“Posa algun friend!” li crido.
“Friend? Què és un friend Martínez?”. “Ni idea Sànchez, ni idea…”
Ja els tinc aquí de nou! Per Déu! M’estic tornant “locu”?
“Has pensat en abandonar xicotet?, ara és fàcil” em diu en Martínez. “No li facis cas i tira amunt, avui l’acabeu segur…” Li replica en Sànchez.
“Voleu callar!” els hi crido. “No sento a la Carla!”.
“Reunioooooooó!” em diu la companya. “Lliureeeeeeeeeeeee” li contesto jo.
En Sànchez i en Martínez tornen a desaparèixer.


Cinquè llarg.
Fissura ample a protegir fins arribar a un parabolt. Cap assegurança més fins arribar a la placa d’Ae que et deixa a la R5.
Ara em toca a mi.
Encasto tot el braç dins l’ample fissura. “Com caiguis aquí et fotaràs mal…” em diu en Martínez assentat sobre una llastra 6 metres per sobre meu, balancejant els dos peus com si estigues en un gronxador. “Va noi, un pas més i ja xapes el buril” m’anima en Sànchez assentat al costat del primer liant-se una cigarreta.
“Que no és un buril, que és un parabolt!” els hi dic. “Un para….què?” em contesten tots dos alhora. “És igual, deixo-ho córrer!” els crido.

Sisè llarg
La Carla comença el primer flanqueig ascendent resseguint els sostres. Arriba al pas d’A1. Posa un alien. Es penja. “Això aguanta de puta mare” em diu. “M’agrada i tot”.
A la noia "li agrada i tot" quina crac!
Poc a poc la perdo de vista…
“Bé, això si que no té sortida. O ara o mai” em xiuxiueja en Martínez a l’orella. “Saps que no podeu rapelar? Ji ji ji…”
Serà cabron. “Vols deixar-me en pau!”

Setè llarg
Ara em toca a mi. El llarg es combina V/Ae. Però els Aes son d’assegurances de tot tipus. Algunes de l’any de la castanya. Ja porto un parell de burils escanyats amb tascons. I arribo al pitó posat a la fissura mirant cap avall. I veig el buril amb xapa trencada a la meva dreta.
Sé que no tardaran gaire en aparèixer els meus dos nous amics.

“Collons Sànchez! Aquest xicot està penjat d’un pitó que vaig posar jo fa 40 anys. Quins pebrots!” comenta en Martínez tot acariciant-se els bigotis.
“Segur que li peta.” Li contesta en Sànchez amb un escuradents entre els llavis.

Trec un tascó i escanyo la xapa trencada del buril. L’encaixo amb tota la força que em queda. Poso una cinta i provo. “Aguanta!” criden tots dos alhora i riuen.
“Ja ho veig” els hi contesto. “Som-hi”
Acabo el llarg esgotat I arribo a la R7.
En Sànchez en fa uns copets a l’esquena. En Martínez es dedica a mirar a la Carla. “És guapetona aquesta mossa…”

Vuitè llarg.
La Carla tira com pot. Hem d’arribar al cim ja. Es fa tard. Munta una R intermitja per equivocació. Ens reunim i segueix fins a la R8 bona.
Aquell parell han desaparegut.

Novè llarg.
Encaro la placa final que arriba a l’avant-cim. Faig A0 descarat en el pas de 6a i a prou fet arribo a la R9. No m’ho puc creure. Ja arriba l’aire calent que mena del cim…

Desè llarg.
Darrera grimpada de III fins dalt. La Carla es “lia” i munta una R uns 5 metres sota la berruga final. Ens reunim. Finalment seré jo qui tingui el goig d’arribar primer dalt.

Darrer llarg.
Faig els darrers metres a pel i arribo dalt de la Paret de Diables. Fixo la R i crido a la Carla.
Increïble. Ho hem aconseguit!
Mentre la Carla no arriba apareixen els meus dos companys de cordada.
Tots dos somriuen.

“Què? Maca la via oi?” em pregunta en Sànchez. “Brutal” li contesto “m’agradat molt”

“Amb qui parles?” em diu la Carla quan arriba al cim. “Amb aquest dos…..” li contesto tan fluix que no em sent. “Res, parlo jo sol, je je je”. Els meus amics ja no hi son.

Recollim i enfilem la baixada.

Ja és capvespre. El sol poc a poc es va amagant. Preciós capvespre. Una brisa suau i càlida ens acaricia les cares.

Just abans d’entrar al frondós bosc de la Canal dels Avellaners veig que la Carla es gira per fer un darrer cop d’ull al cim.

“Ei!” em diu. “Es veu que hi havia una cordada darrera nostre, mira…”

Em giro i veig dues figures perfilades al cim abraçades una al costat de l’altre dient-nos adéu amb les mans.

“Óstia, tens rao!”.

La Carla i jo entrem a la Canal i perdem de vista als nostres amics.

Potser un dia d’aquest els tornem a veure o potser sou vosaltres que els trobeu. Qui sap!

PERE


PD 1
Amb aquest petit relat de ficció vull rendir homenatge aquest dos grans escaladors: el senyor Sànchez i el senyor Martínez. Tots els meus respectes.

PD 2

Agraïr molt a la Carla el fet d'acompanyar-me i compartir amb mi aquesta aventura. Un petonet.

Via Punsola-Reniu al Cavall Bernat

La Falconera

Quedamos Ana F y un servidor para ir a escalar a Sant Llorenç del Munt (la Falconera) 23/05/09.

Miramos varias reseñas....nos quedamos con una facilita via TIM un V- y completamente equipada,es un diedro/chimenea,tres largos mas una pequeña grimpada.

Desayunamos en el pueblo de Mura,a eso de las 10.45 aparcamos el coche en una curva del coll de Estenalles.

Para llegar a pie de vía hay que bajar por un torrente ahora seco, con cuerdas y con nudos (no esta mal para entrar en calor)del coche a pie de via 10/15 minutos.

Encontramos nuestra via,...empiezo yo,no se ve nada de seguros,a eso de unos 4 metros pongo un cordino en una raiz de un arbol,sigo....sin ver nada a unos 15 metros pongo otro cordino en otra raiz,cada vez se va estrechando mas la chimenea y sin ver ni un seguro...me quito la mochila porque no paso por el hueco que queda...ni sin la mochila,nada que no paso!!....y a los lejos veo un parabolt...a más de 15 metros,doy marcha atrás y dejo a Ana que suba para a ver si ella es capaz de ver algo más que yo...se pone en marcha,llega donde yo me habia quedado y mas de los mismo,que no, que no, que por aqui no se coje!! y encima ni un seguro cercano,que hacemos??

pues nada como no lo vemos claro,decidimos hacer otro via "la que faltava" 6a+,sabiamos que no la acabariamos porque yo tenia que estar alas 15.30 en casa,asi que decidimos ver dónde llegamos...
Me pongo a las 1ª chapas V+,me costo lo mio porque la 1ª chapa estaba lejos lejos...coloco 2 exprés y bajo...le dejo el turno a Ana....no veas como sube, coloca 2 exprés más.... con una elegancia que no veas...se queda con ganas de más, pero tenemos que dejarlo,ya es tarde yo estaba nervioso..porque tenia que estar en casa porque mi hijo tenia su primer partido de tenis y no podia faltar.Volveremos.
Solo una pregunta???? porque pone via equipada,si en realidad en 30 metros nada de nada,aunque sea un IV..y por el diedro/chimenea quien coje???
En fin la aventura es la aventura.....!!!