PUIGMAL AMB BTT 02-08-2009

Ruta: Dòrria-Puigmal- Nuria- Fontalba-Ribes de Freser
Començem el mes amb ganes de fer cim però d’una manera diferent a la que estem acostumats, deixem peus de gats, els mosquetons i les cordes a part i ens posem maillot, les botes i agafem els nostres caballs de ferrò (la bici) per pujar a la montanya més alta de la provincia Gironina, unes de les mes emblemàtiques del pirineu català situada entre França i Catalunya, el Puigmal. Una ruta mes que coneguda per la gent de Ridaura a la Garrotxa, el quals es van oferir a ser els nostres guies en aquesta preciosa ascensió.
Dissabte 1 d’agost, 5:30 de la matinada carregem bicicletes al meu cotxe i ens dirigim fins a Ribes de Freser, un cop alla el temps just per fer un talladet i canvi de vehicle, 3 furgonetes plenes de gent i bicicletes ens estaven esperant, deixò el meu cotxe a Ribes que es on s’acabara la ruta i ens dirigim amb les furgonetes fins el poblet de Dòrria a un 1.500 metres d’altitud, el que seria el nostre punt de partida, un cop aparcats ens equipem, revisem bicicletes i omplim bidons d’aigua. A les 8:30 del matí començem a rodar, primer per unes petites pistes forestals amb un desnivell no molt pronunciat envoltades de prats verds plens de vaques , la temperatura es de uns 18º C, res a veure amb la litoral, si estava de conya. La bona companyia i els temes de conversa amèns fan que ens desviem uns 3 quilometres de la ruta, això comporta que el grup quedi dividit en 2, els ultims no s’equivoquen i passen a ser el primers i el primers passen a ser els ultims por despistaoooss , ens prenen l’equivocació amb bon humor i baixem fins a trobar el camí correcte, un trencant a mà dreta perfectament visible, seguim per pista forestal fins a trobar un petit prat amb un desnivell bastant considerable, despres d’això una pista bastant predregosa i una forta pendent que ens fa baixar de la bici constantment, aquí es comença a medir la tècnica i la força de cadascu, finalment disminuiex el desnivell atravesem une valla de ferro i anem a buscar un camí paral·lel, intentem augmentar una mica el ritme per mirar d’enxampar el primer grup, finalment els divisem a l’horitzo, decidim fer us d’aquells estranys sons que a l’anunci de la fabada litoral semblaven tan efectius, els que servien comunicar-se amb la gent del poble, ieejejeiiiiiiii!!! ieejejeiiiiiiii!!! Funciona! curiosament ens van sentir, vam aprofitar aquest retrobament per recuperar forçes i esmorçar una mica amb unes vistes privilegiades de la vall i del poble de puigcerdà. Un cop hidratats i amb la panxa plena reprenen el camí, aquest ens portaria ara fins a les pistes d’esqui del Puigmal atravessarem els remuntadors i baixariem per un caminet molt pedregos on vaig punxar, sort que anem preparats, en un tres i no res camara nova i segueixo al grup, ara el Puigmal es presenta majestuos davant nostre, sense gens de neu, una cara del Puigmal que encara no coneixia, a partir d’aqui les pistes forestals és converteixen en petits camins plens de roques ens alguns lloc bastants complicats de superar, fins arribar a l’ultim “repexò”, deixem de pedalar, carregem les bicis a l’esquena, som concients que ara toca patir almenys durant uns 30 minuts. El nostre calçat no es va possar gens facil la pujada, semblava que per cada pas que feies en baixaves tres, curiosament vam ser el segon grup que havia tingut la brillant idea de fer el cim del Puigmal amb bicicleta, tant ells com nosaltres van quedar sorpresos de l’estranya coincidencia, ells ja baixavem per la cara que nosaltres haviem triat per pujar, vinga que ja queda poc anaven dien. Finalment divisem la creu, companys estem a punt de fer cim, una senyora ens dona anims en els ultims metres, suposo que ens veia la cara de patiment… tranquila senyora no pateixi, si realment estic aquí perque vull. jejeje
Finalment fem cim, la gent flipava amb nosaltres , les fotos de rigor una mica de menjar i una mica de beguda, mirem l’hora i comença el dilema, que fem? anem directament a Fontalba o baixem fins a Nuria per despres tornar a remontar fins a Fontalba, anem bé de temps… diuen alguns, cap a Nuria? Vinga som-hi, a diferencia de l’altre grup de ciclistes nosaltres estavem disposat a fer la baixada sobre de la bicicleta, sempre que el terreny ens ho permetes, aixi ho varem fer, sorra, pedras i rocs era el nostre malson, tots vam posar en “jaque” el nostre equilibri, les nostres forçes i perque no dir-ho els nostres collons, alguna caiguda si que va haver, però ningu va pendre mal. Despres d’una baixada on la gent i sobretot els mes petits no s’explicaven com 4 penjats eren capaços de baixar, si hem prou feienes o podien fer ells a peu varem arribar a Nuria. Vam omplir bidons i menjar alguna barreta energetica, encara ens quedava la recta final, l’ascensió fins a Fontalba, començaria l’itinerari menys ciclable de tota la ruta, forts i curts desnivells, moltissima pedra, però envoltats d’un paisatge màgic, aquí varem acabar d’esmicolar les nostres forçes carregant constantment amb la bici a l’esquena i pedalant poc, molt poc, la recta final va ser molt física, del primer de nosaltres fins a l’ultim es va crear un espai de temps de ni mes ni menys d’una hora de diferencia. A mesura que la gent anava arribant a Fontalba nomes feia que queixar-se de la duresa d’aquest ultim tram i de el poc que s’havia pedalat però quant descansaven 5 minuts tot eren riures i satisfacció, a mes teniem unes vistes de la vall genials, factor que feia oblidar tot el patiment. Un cop el grup va estar complet ja nomes ens quedava una baixada de 12 quilometres on no havies de pedalar practicament res, però això si, no podies deixar anar el manillar tenies sempre els braços amb tensió i això també cansa. Cap a les 6 de la tarda vam arribar a Ribes de Fresser, on agaferiem el meu cotxe amb 3 conductors i aniriem a buscar els altres vehicles a Dòrria.
Duració total de la ruta: amb parades i tot 9 hores.
Salutacions als amics de Ridaura, gracies i fins la propera.

Jordi Bladé