UNA VIA, UN CIM, ...UN DIA MOLT ESPECIAL

Fa gairebé un any que vaig començar a escalar, de fet 10 mesos, i el mateix temps aproximadament que vaig sentir a parlar d’una Vía que esdevindria per mi molt particular. Va ser motiu per mirar d’indagar si dins la meva família podía haver algun ascendent escalador, que tot i ser una troballa frustrada, va omplir de joia per un día algú que per mi ocupa un espai molt important del meu cor, el meu avi.
A més a més es tracta d’un cim molt especial segurament per molts de nosaltres, que ens identifiquem amb aquestes terres.
Hi ha vegades, experiències, que no saps molt be perquè tenen una màgia especial, inclús tenen un punt d’espiritualitat, difícil d’explicar. Per mi aquesta n’és molt, de difícil, tant que en el descens del cim, no podía parlar. Hi havia quelcom dins el meu pit que em feia palpitar amb força….
Fa ara 10 mesos que em vaig proposar fer aquesta Vía, el dia que n’estigues preparada. I aquest dia va arribar, just un dia abans del meu aniversari. Acompanyada de la mà del que va començar sent el meu monitor i a dia d’avui és per mi una gran cordada i millor amic. El seu regal: un dia que segurament no oblidaré mai.

El Cim: el Pedraforca, muntanya màgica
La Vía: la Homedes, que va a petar a dalt del Gat, aquell que ja varies vegades mirava amb ulls anel·lants.
El día: 12 de Juliol del 2009, vigílies d’aniversari.

L’aproximació, aproximadament 45 min, per un camí perfecte (tenint en compte la nostra última experiència a la cara Sud), empinadillu, però amb vistes que valen la pena, i molt entretingut entre conversa i rialles.
Arribem a peu de vía, amb un parell o tres de parades intermitges de rigor.

Amb la ja tradicional pregunta: “Pere la puc fer be, aquesta vía?” i la corresponent mirada d’assentiment-cansansi... s’inicia la següent pregunta: “Qui comença?” i la resposta, (que ja no és tan habitual, doncs m’agrada treure’m el regustet de iniciar la vía i si pot ser, acabar-la) en aquest cas “Pere, millor comença-la tu, que no em conec gens això i vull mirar a veure que tal”. En ho prenem amb calma, doncs ningú espera. Comecem la Vía:

Primer llarg:
Perfecte per escalfar (es clar que vaig de segona), i tastar la pedra. Inicies com en us especie de xemenia molt còmoda, on posarem un parell bitxitos. Amb tendència clarament a la dreta, i un únic parabolt a la meitat del llarg, abans de començar el flanqueig. Superat aquest clarament a l’esquerra i amunt. En aquest tram ja es poden tastar els efectes de les gelades en la roca. La dificultat en anar buscant poder posar assegurances alternatives. Segon llarg:
Ara em toca a mí: comença amb una sortida en A0, evidentment no m’ho penso, tiro de cinta i amunt. Passat aquest primer passet, entres en una xemenia entre un esperonet ple de “cantos d’espantu” i una parell lliseta a la dreta. Sense pujar sobre l’espero, vas resseguint tota la continuïtat d’aquesta escletxa. Representa que hi ha diversos pitons i només en vaig assegurar 2 (n’hi ha més però en mal estat). Arribes a la reunió ja entrat, cap a la dreta, en placa.
Tercer llarg:
En Pere, sense dificultats, excepte trobar el camí correcte, i poder assegurar amb bitxitos. Sempre amb tendència a la dreta. Quart llarg:
Jo, tornem a tenim una sortida en A0, ajudant-te d’un cordino, estratègicament posat. Següents passos una mica atlètics, però perfectament assequibles. La dificultat sempre és la mateixa: surt pràcticament a pel, sense assegurances. Busca que busca esquerdes per posar friens. Tendència sempre vertical. Sense pèrdua. Cinquè llarg:
Aquí comences a relaxar-te, passos de II-III, més entretingut que de dificultat. Tendència clarament a l’esquerra, cap a l’esperó, sense arribar-hi. Cura amb l’excés de confiança. En aquest llarg ens va acompanyar un seguit de garses, que entraven i sortien dels nius. Una zona ja, commovedora. El paisatge començava a ser impactant.

Sisè llarg i setè llarg
Sense dificultat, però perdedor, Difícil trobar la reunió. Busca que buscaràs. Tendència dreta i l’últim pas a l’esquerra.

Vuitè llarg:
Deu ni dor... no trobava res de res. Puges amunt amb tendència a la dreta, resseguint el “barranc”, continues i veus clarament el pas de flanqueig, però no trobes el parabolt. Està just abans de començar el flanqueig. Aquest a la dreta baixant, quan sembla que hi hagi una esquerda per pujar, NO, continues a la dreta baixant i es veu clarament l’ascens i una reunió incomodíssima (fins ara totes perfectes), difícil o impossible per mí de reforçar.
Vaig trigar tant a trobar el parabolt i la reunió que ens van enxampar una cordada “veterana”.

Novè llarg:

Sortida del flanqueig, i tram pràcticament caminant, cap a l'esquerra.

Desè llarg:
Ja quan estàs relaxat i tranquil, “toma moreno”, el diedret de la via: una IV+, maco maco. Surts de la reunió cap a la dreta, arribes al díedre i tot recte cap amunt. Haig de dir, que és l’únic tram on jo vaig veure les marques de pintura vermella en tota la via.
30mts, amb un pitó, encastat. Molt atlètic (com a mínim per mí), i amb certa dificultat per posar els bitxos (friends), ja que a demés els vols posar be, per la possibilitat de caiguda. Be, vaig patir. Un cop arribo al pito, i dic “ Vale Pere ara em penjaré i descansaré”, vaig aposar la cinta i veig que allò es mou de mala manera “jo d’aquí no em pejo”, i vaig arribar a la reunió (amb sortida a l’esquerra, passada la última marca vermella), com un cohet! Per mí el llarg més complexa de tota la via, i variat. Molt satisfactori. (PD: EN PERE NO EM VA FER FOTOS)

Onzè llarg:
En Pere, disfruton, disfruton. Sortida recte amunt, primer una mica a l’esquerra i després clarament a la dreta fent un petit flanqueig. Hi ha algun passet que s’ha de mirar. Recordeu, “recolza l’esquena a la dret!, em deia en Pere..i tenia raó. Un pati de “luju”.

Dotzè i últim llarg:
La cordada de darrera ja ens havien advertit: “compte que de cada 3 preses una és bona”. I vaja si tenien raó. En Pere em deia “Esther, ara et toca fer passets de ballarina” i jo pensava “faré cim,... faré cim al Pedraforca”, mira inclús ara se’m posa la pell de gallina.
Tot amunt, fins que veus que ja estàs a l’alçada de les orelles del gat. “Pere, Pere! Estic fent cim!”.
La reunió està passat l’aresta del cim. És un pitó que es pot reforçar. AL CIM
Vaig trigar en preparar-ho tot, però vaig assegurar a en Pere des de la cresta del gat! I li vaig fer una abraçada que pretenia demostrar tot.
Vaig trucar al meu Avi, gairebé plorant. Torno a dir que no se molt bé perquè, però durant tota la via havia tingut aquells espècie d’emoció que et fa sentir....VIU.

Gràcies per aquest regal tan especial.

Vaig decidir, que algun dia intentaria re-equipar/ millorar les assegurances de la vía. Sería un bon projecte...no?