Els números formen part de la nostre vida, no es el mateix quedar el primer que el segon, tampoc té el mateix valor 40 que 50 euros, tu pots ser el 20 del teu departament i segur que ets completament diferent al 19. Les curses es guanyen per mil·lèsimes de segon i l'alçada, l'amplada, la llargada, la temperatura tot es medeix numèricament...en el nostre nou viatge a l'Atlas Marroquí els numero jugaven un paper important, l'objectiu, deixar enrere els 3000m i pujar l'esglaó cap als 4000m, però que en som de simples els humans, realment el números no signifiquen res quant estàs allà dalt, el que importa es que els teus amics i tu heu aconseguit un repte plegats i les experiencies son el que realment t'emportes d'aquests llocs.
Dimecres 28 de Maig, sortida de Mataró amb 6 companys, en Jaume, en Nogués, en Francesc, en Raul, en Manel i jo, quedem d'hora a les 11:45 per marxar cap a Reus d'on surt el nostre vol, aprofitant que anem sobrats de temps anem a dinar a un italià al centre de Reus, assaboríem cada mossegada d'aquella pizza com si fos la ultima, no sabríem que menjaríem els darrers dies.
El nostre vol es va enlairar a les 16:45 minuts molt puntual, potser es perquè era l'únic vol que tenia programat l'aeroport?? si si l'únic...començen els primer problemes. No se si ho sabeu però Ryanair les rates de l'aviació (aixi els vam batejar), permeten pujar com a equipatge de mà amb un màxim de 10kg (maleits números...) i les maletes per facturar no poden superar els 15kg, nosaltres portàvem 6 maletes de mà amb les mides i el pes reglamentari i dues maletes grans per facturar, Doncs les maletes per facturar hi portàvem una mica massa de pes, alguna voltava els 20kg aixi que vam haver de jugar al tetris una bona estona amb les nostres maletes de mà, finalment amb una mica més de pes a les nostres esquenes i les botes rígides calçades vaig embarcar dins l'avió...quina calor als peus.
Amb escasses dues hores de vol vam arribar a l’aeroport de Marrakech on ens esperava l’amic Hassan amb el típic retol que posava JAUME ARAGÓN, hola amigooo jo llevar a Imlil…aprofitem per canviar uns quants euros a la moneda d’allà el Dirham, no se si s'escriu així. Ara faltava veure el nostre vehicle... que serà... un panda... un mercedes destartalat... sorpresa!! un mini-bus collonut, apa maletes a dins, canviem botes per bambes i cap a Imlil el Poblet bereber a peu del Toubkal on passaríem la primera nit. Despres d'unes 2 hores de viatge ens plantem a Imlil, ens ve a rebre un altre Hassan, ara si, aquest es contacte real que en Jaume s'havia treballat desde casa. En Hassan molt atent ja ens tenia preparades dues mules de carga i ens va indicar el camí fins a casa seva...collons 15 minuts amb un desnivell que ens va deixar desfondats, sort de les mules.
Un cop arribats a la humil guarida ens va ensenyar les nostres habitacions, i ens va dir que en breu en possaria el sopar a taula, la nit va caure ràpidament i no enteníem gairebé quina hora era, 2 hores menys ens van dir, per tant devien ser aproximadament les 21h hora d'aquí i les 19h a Imlil, la veritat 4 companys havien estat a Marrakech i no recordaven aquest retrocés en el temps tan brusc, ells comentaven 1h menys, però no crec que en Hassan ens enganyes... En Nogués no va deixar de donar la tabarra amb el barça desde que vam arribar, jugava la tornada de quarts de final contra l'inter, no se com ens ho vam fer però de negociació amb negociació vam aconseguir anar a una casa veïna que tenia una parabòlica i TDT, i allà estàvem, 6 tius catalans en mitg d'un poble bereber sentats a casa d'uns desconeguts veien el barça, quant el partit va acabar (no fa falta que digui que va passar) vam tornar a casa d'en Hassan que ens tenia preparat el sopar a base de sopa, que tenia un gust peculiar i una cuscús de vedella que sinó fos pels pèls hauria estat bastant correcte, ben tips vam negociar el preu i la logística dels darrers dies i cap a dormir que hem de matinar.
Ens despertem molt d'hora cap a les 6 gràcies al kikiriki d'un gall, l'hora establerta amb en Hassan per esmorzar era a les 8, però en Hassan va deduir que teniem gana avanç d'hora aixi que cap a les 7 ja estàvem carregant piles a base de Melmelada, pa, llet, cafè i poca cosa més. Als voltants de les 8 ja estàvem esmorzats, pixats i alguns inclus cagats. Les mules ja tenien el nostre material carregat, disposàvem de tot el dia per superar un desnivell de 1700 fins al refugi de Mouflons a 3200m on passaríem la segona nit.
Bueno nois anem per feina, en Hassan ens va acompanyar fins a l'inici del camí i ens va donar els últims consells -Gràcies per tot Hassan ens veiem a la tornada-. El camí comença per un camí molt ampla on el cotxes hi poden circular, guanya altura ràpidament i ressegueix el caudal del riu per la dreta, gaudim d' unes vistes privilegiades de Imlil i d' altres poblets .
El camí canvia radicalment quant hem de creuar el caudal del riu, aquest no es molt ample però baixa alegre, finalment trobem un cartell que ens indica que estem entrant al parc Natural del Toubkal, aquí el cotxes ja no circulen el camí es abrupte rocós i de gran desnivell a l'inici, seguim resseguint el caudal del riu ara per la banda esquerra i les mules passen a ser l'unic mitja de transport de carrega per arribar al refugi.
Portàvem bastant de descontrol amb el temps, els nostres cosos sabien que era més tard però el nostre rellotge marcava molt d'hora, als volts de les 12 del matí ja érem al refugi, teníem tot un dia per endavant que vam decidir disfrutar-lo a base de dormir, menjar, prendre tè i fer probes i regulacions del material.
Desprès d'un bon sopar el millor tajin de pollastre que vam menjar en tot el viatge i d'una sopa més que assequible vam sortir per veure com la llum de la vall desapareixia lentament a l'horitzo i vam poder apreciar guineus que jugaven i buscaven menjar entre la neu, després de delaitar-nos amb tal espectacle era hora de descansar, ens espera un dia intens.
Molt d'hora sona el despertador cap als voltants de les 6, crec que som el grup menys matiner del refugi, però també el un dels més minoritaris, això no ens fa perdre gaire el temps i desprès d'un bon esmorzar, ens calcem els grampons, ens abriguem, obrim els bastons i cap al cim falta gent. Definitivament som els menys matiners, no hi ha ningú per la vall, nomes dues noies argentines que sembla que també se'ls hi han enganxat els llençols, ràpidament les passem però no les deixem gaire enrere, segueixen bastant bé el nostre ritme, la ruta comença per una gran pendent nevada on els grampons son de gran ajut, desprès arribem a una zona rocosa per tornar de nou a tocar neu, el camí va perdent desnivell a mesura que anem pujant, algun flanqueig ens ajuda a fer que els desnivell sigui uniforme, arribem al coll on tenim els dos toubkals a banda i banda, decidim primer anar al cim del Toubkal oest 4008m situat a la nostre dreta, no sembla que ningú s'hagi interessat per aquest cim, possiblement serem els primers del dia en trepitjar-lo, ara ja divisem tots els grups matiners, gairebé els em enxampat però tots van directes al Toubkal, en un 20 minuts fem cim al Toubkal oest, ja tenim el primer 4000,
el cim està pelat però les vistes de la vall son increïbles també s'observa perfectament la muntanya veïna plena de formiguetes intentant fer el cim. Fotos de rigor i som-hi el pic més alt de l'atlas marroquí ens espera, durant la baixada ens creuem uns companys del refugi que acaben de fer cim al Toubkal i van directes al Toubkal oest, serà veritat que em sigut els primers. Desprès d'una lleugera baixada i una pujadeta primer per camí evident desprès per grimpadeta e inclús no faltara una petita cresta que no es divisa fins que hi ets, ja el tenim a la saca, el cim més alt que cap dels integrants de la nostre petita aventura hagi conquerit fins a dia d'avui, i el segon 4000 del dia. Aquí si que ens vam fer un fotoreportatge.
Vam aprofitar per dinar si es que es pot dir dinar a les 11:30 del matí, el cim es va buidar de gent poc desprès d'arribar nosaltres, això ens va acabar de confirmar que anàvem tard, però molts d'aquets grups tornaran a Imlil aquell mateix dia, nosaltres disposàvem d'una nit més al refugi fet que ens fa prendre'ns les coses amb una certa calma i l'opció d'ampliar el nostre recorregut. Ara si, pel contrari que tothom, nosaltres vam agafar la vall veina per baixar i anar a buscar dos cims més, la baixada es una petita des-grimpada molt guapa i assequible, el camí no es tant evident i el fet de no tenir ningú fent la nostre ruta d'ona un al·licient d'aventura al nostre recorregut,
tenim dubtes del nostre nou cim l'Imozzer, però gràcies al GPS de l'Aragon ens situem ràpidament, baixem a una vall oberta on hi ha la traçada d'un cami, a l'esquerra el nostre nou objectiu, un del integrants del grup decideix quedar-se al camí i menjar una alguna cosa, els altres anem directes al cim, ja ho diuen que es la conquista de lo inútil, però aquí ens tens 5 tius a per el nostre tercer quatre mil del dia, un cop a dalt no ho veiem clar, una cresta un pel exposada ens fa veure que el cim està un pel mes endavant, cada u l'afronta com pot n'hi ha que no se la juguen i decideixen quedar-se a escassos metres. l'Aragon i jo tirem pel dret fins a trobar-nos amb l'ultima dificultat, de cop un tallat d'uns 10 metres de profunditat i 6 o 7 d'ample ens deixa a escassos metres del cim, no tenim material per superar això, mirem el GPS i efectivament estem a 3997m l'imozzer fa uns 4020, ens mirem... enlairem el GPS tot el que vam poder i vam dir quatre mil!!! jejeje ja tenim el tercer. Contents tornem a buscar el nostre company que està tranquil·lament prenen el sol, inclús ens vam marcar uns dancings!! a 4000 metres al mes pur estil PIM...PAM...TOMA LACASITOS!!! uffff quin mareig.
Ja nomes ens en queda un cim i donarem per finalitzada la ruta, d'aquest en desconec el nom però per nosaltres es el cim de l'avio estavellat, potser el cim mes inútil dels 4 però el més curiós, si mireu les fotos podreu veure com encara es conserven intactes els motors de l'avio,
perquè us feu una idea vam trobar peces de l'avio durant tot el descens, una porta aquis, un tros de fuselatge allà... Acabat això iniciem els descens sense grampons, amb clapes de neu i pedra, baixem molt ràpid fent el burru, la neu ja transformada per el sol ens deixa xops, finalment divisem al fons de la vall el camí de retorn a Imlil, alguns decidim tornar per camí ferm i flanquejant fins a creuar el riu, altres segueixen disfrutant d'un descens pronunciat i ple de neu relliscant varis metres.
Un cop al refugi satisfets demanem coca-coles i té per tots, ho hem aconseguit els nostres primers quatre mils, estem cansat i tenim gana quina hora deu ser?...que?? les 14:30!! osti tu si que dona de si el dia i ara que fem fins l'endemà?? ja us podeu imaginar, comentar la jugada, una siesta interminable, unes reflexions personals, mirar les fotos... i aixi va anar passant el dia. Demà hi haurà canvi d'aires, a diferencia de mi i en Siscu, tots els altres havien estat a
Marrakech, passarem d'un extrem a un altre, de la muntanya a la ciutat i de la calma a la bogeria.
Es desperta un nou dia, ara si dormim fins tard, als voltants de les 7 decidim obrir els sacs tot i estar desperts de molt avanç, ens prenem l'esmorzar tranquil·lament mentre esperem que el nostre mitja de transport de mercaderies arribi al refugi, les mules!!
cap als voltants de les 9 iniciem el descens a en Nogués i a mi s'ens acudeix fer la ultima bogeria per despedir-nos dels 3200 metres, fer la baixada corren, i aixi o vam fer, vam acabar destroçats de cames, encara no se com en alguna corba no vaig sortir disparat barranc avall. Els altres companys, perque no dir-ho... molt més coherents... van decidir baixar caminant i assaborir amb pau i tranquil·litat aquells paratges.
Una hora o hora i mitja desprès de la nostre arribada a Imlil els companys arriben al bar on nosaltres disfrutavem de la segona coca-cola del dia, en Hassan ens ve a rebre i ens explica que ja tenim el transport preparat per la baixada a Marrakech, sense gaires preàmbuls ens despedim, estem molt contents de l'organització, tot a sortit collonudament bé, l'hi agreim els serveis rebuts, pugem a una monovolum de 7 places i en poc més de dues hores ens plantem a Marrakech, quin caos senyors...però té el seu encant..iniciem la busqueda i captura del nostre Riad(hotel) per camins estrets i laberíntics, sort que 4 persones ja hi havien estat, jo m'hauria perdut a la primera cruïlla.
Desprès de deixar les maletes estem afamats, decidim sortir a la jungla i buscar quelcom per dinar. As partir d'aquí invertim les nostres darreres hores a visitar cada racó ocult del Zoco Marroquí, on centenars de botiguers exposen els seus productes, el regateig es l'arma més poderosa del turista, un joc on tots estem disposats a jugar. La gent sembla molt humil però feliç, qui ho diria que a les afores de la ciutat es troba un dels llocs mes selectes del país.
La nit cau, la gana apreta, decidir menjar enmig de la plaça, on el fregits son l'ordre del dia, no recordo molt bé però crec que hi ha més de 200 parades de menjar, imagineu el volum de gent?? jo no se si quant mossegava em menjava el meu tros de xai o el del veí, desprès de sopar alguns vam optar per un suc de taronja i altres es van atrevir amb un té picant, es nota que era el final del viatge, crec que si havíem de rebentar rebentaríem a casa al nostre estimat WC. Per cert si en teniu l'ocasió no deixeu de tastar la xocolata de la zona, bonissima 100% de cacau, si en voleu heu d'anar pels carrers més estrets i foscos de la ciutat i uns nois molt amables us les vendran per un mòdic preu, ve embolicada en paper de albal perquè es artesana... ehhh!! ;-)
Desprès d'una nit que podria haver estat genial si no hagués sigut per les oracions de les 3 o 4 de la matinada, el matí es deperta clar i caluros, quin esmorzar...Mmmm...ja quedava poc de viatge, però encara ens va passar una ultima cosa que ens va fer ficar-nos les mans al cap, als voltants de la una i just avanç de dinar ens vam trobar els companys del refugi que també avien vingut amb nosaltres al mateix avio, ens van dir que aquella mateixa nit avien adelantat l'hora i que ara ja no eren dues hores de diferencia amb espanya, sinó una, per tant no era la una del mig dia sinó les dues, cagun deu!! sort d'ells, corrents a dinar alguna cosa i cap a l'aeroport, no pots badar n'hi un moment, vam estar a les portes de perdre l'avio i nosaltres tan happys. Finalment tot va sortir collonut i amb els companys vam estar fent festa i xerinola dins l'avio.
No m'enrollo més nomes dir que val la pena, que hi ha infinitat d'activitats per fer, tot depèn de l'epoca de l'any... gel, corredors, alpinisme, escalada... i si voleu que la cosa surti rodona feu-me cas, contracteu el meu amic Jaume Aragón, tiu t'ho vas currar un munt, ja pots estar preparant la pròxima sempre i quant no demanis comissió.
La Ruta
Distància del recorregut: 11,55 quilòmetres
Altitud min: 1.732 metres, Max: 3.212 metres
Desnivell acum. pujada: 1.759 metres, baixant: 312 metres
Grau de dificultat: Moderat
Temps estimat: 5h
Distància del recorregut: 9,27 quilòmetres
Altitud min: 3.129 metres, Max: 4.183 metres
Desnivell acum. pujada: 1.394 metres, baixant: 1.400 metres
Grau de dificultat: Moderat
Temps estimat: 8h
Ruta circular.Bladé
ellos vas hacer otra via, no me pregunteis el nombre, ya me conoceis,vamos juntos, ya que la aproximacion es la misma, hasta llegar al paso de la Portella, (no si antes pedirme unas expres, porque van hacer una via de artificial y mecesitan muchas)les hago que me firmen un recibo y se las dejo, no son muy defiar estos dos...jejejeeje un besazo pareja, en este lugar es donde ellos se quedan y nosotros seguimos por las marcas rojas, que despues de pasar un tramo con cuerdas fijas, nos dejan a pie de via. 
3º largo. franqueo en diagonal a la derecha, se llega a una llastra que hay que remontar y para la reunion(largo guapo guapo)IV+/V- 
El camino de regreso es por el mismo sitio que el de ida, vemos a Sandra y a Tito que se estan preparando para rapelar su via, un grito ieeee ieeeee y una fotiki, pasamos por delante de su via, pero no los vimos, pensamos.. que rapidos no veas..al llegar al aparcamiento vimos que no, que los rapidos eramos nosotros, jejeje, ellos no habian llegado.
