15nov2009- Punt de trobada 8.30h benzinera de la Roca. La Marta arriba 5min tard però encara no hi ha ningú. En Víctor em truca per dir-me que en Jaume s’ha adormit, que no trigaran, ok. Ens trobem i decidim anar a esmorzar, hem d’esperar que el sol estigui més alt perquè sinó al primer llarg morirem de fred (avui que en principi farà calor…)
En comptes d’enfilar cap al Bruc, en Víctor ens du a un bar de St Agnès, un lloc d’aquests que fan esmorzar amb forquilla i ganivet, que està ple de ciclistes; ells ja han fet l’esforç i ara recuperen forçes, i nosaltres ni hem començat! ...però es que en Jaume es menja amb tanta gana el platet de cansalada …;P agafem entrepans per dinar i enfilem cap a Can Jorba. Bé, no sé ben bé cap a on vam enfilar però hi va haver ruta turística per Pallejà, oi? (per no pagar peatge).. i res, com que a mi m’havien dit que la sortida era Collbató, doncs això, sortim a Collbató, carrer dreta, carrer esquerra… aquí no és..sí, estem en una urbanització però aquí no és…girem dreta..res..en Víctor opta per preguntar, i vaja a quin un n’ha triat per a preguntar! Un vellet d’aquells de poble poble que mentre va fent l’explicació ... no puc parar de riure..bé millor que ho veieu jajaja Acabem a dins del poble, que, per qui ho vulgui saber, diumenge fan mercat. Després d’un intent fallit de preguntar a uns que no sabien ná de ná, un paio de l’ajuntament ens indica perfectament on és Vinya Nova i que d’allà cap a Can Jorba, per pista. Perfecte!
Tot s’ha de dir que jo no recordava que la pista fós tan llarga; i hi arribem gràcies a seguir a uns que anàven amb una furgo en busca del sector d’esportiva: mea culpa!
Hem arribat!!
Aproximació a la via:
Ens equipem i venga enfilem caminet amunt pel canal del Joc de l’Oca, que està bastant malament, jo diria que hi han caigut més roques…unes peazo grimpades. En Jaume i en Víctor van davant, arriba un moment que per la canal ja no podem seguir i ens posem enmig dels esbarzers perquè a mà dreta en Jaume ha vist una espècie de caminet..que ens porta directe a peu de paret, a la zona dels sostres. Seguim el camí i després d’una última grimpada davant nostra: la corda i la cadena que la Marta anava anunciant que trobaríem; i a mà esquerra el peu de via.
Peu de Via:
A peu de via hi ha un senyor que en principi no sembla ni agradable ni desagradable.. al final va resultar això últim. Una cordada de dos que farà la Bego-Kush i que ens tracten de pardillos quan demano que ens posem el casc (mentre a peu de via en Víctor i en Jaume escenifiquen com muntar una reunió i com assegurar al que puja de segon). Resulta que el mendas ens diu que ell s’ha deixat el casc i que escalarà sense. I clar jo li dic que jo no ho faria, (jo ja vaig tenir una experiència en escalar sense arnés, que no cal tornar a comentar) i clar ell em pregunta que si jo fa 30 anys escalava…obviament que no, doncs que ell escalava amb espardenyes, (en plan nena tanca la boca que faig el que vull)..doncs millor que no li caigui cap pedra al cap eh! I clar, allò que vas sentint la conversa que tenen.. que si han reequipat la via, que si hi ha més parabolts, que l’han cagat, que no us confongueu de via vosaltres eh..bla bla bla
“Primer llarg: sortim en lleugera tendència diagonal cap a l'esquerra, per continuar després recte per una placa amb la roca força polida. 30 m. IV, IV, IV+. 7 parabolts.”
Bueno, mirem la ressenya, en Jaume farà el primer llarg que el començem grimpant pel costat de l’arbre, bueno, literalment amb el peu a la branca de l’arbre per poder arribar al primer seguro situat a l’esquerra. De sobte un mig crit que em va fer aixecar la vista i vaig notar un cop al turmell, “Mosquetó!!!!” Cullons!! mira que podia haver caigut a terra, a la bossa, podia haver rebotat en una branca…doncs no, al turmell de la Marta. Sí, diguem que vaig renegar una mica, dient-li al Víctor que això no podia ser, com ho vaig dir: “que això no havia de passar”. "No, Jaume, no passa res, tu segueix (ja veuràs quan baixis jiji) "Crec que no li va resultar massa difícil arribar 30m amunt fins a la primera reunió.
En Víctor es posa els peus de gat, farà de segon, i comença a pujar. Va força bé. De sobte, m’adono que en Jaume xerra amb algú. Osti tu!, estan rappelant per la nostra via i jo ja estic amunt…lo bo es que el tio, tan panxa, tira les cordes i me’n cau una al cap. “Eiii!!! Aquest que tira les cordes sense avisar!!, quins cullons eh” el tio no diu res…més li val. Pos clar, m’autoasseguro perquè el tio a més a més no sé com s’ho fa va tirant pedretes…m’espero que hagi passat i continuo. No va dir res, mut. Continuo pujant i joer, la noia que anava amb ell ja baixa, mira, vam fer petar la xerrada de tant a poc a poc que anava a baixar, tenia por. Total arribo a la primera reunió CREUADÍSIMA.. una passada. Vam parlar del mosquetó, dels tios del rappel, i n’hi hauria hagut d’haver prou però no… ara ja sé perquè estava de mala òstia (jiji).
(ho sento eh nois).
Segon llarg: seguim recte per una bonica tirada sobre placa amb roca molt fiable. 25 m. IV, IV, IV. 5 parabolts.
Em toca a mi pujar el segon llarg, un intent, un altre…nono, que no puc! (és una frase famosissima de la Marta mentre escala) torno a baixar a la reunió, bé amb prou feines n’havia sortit, en Víctor i en Jaume aprofiten per veure aigua, menjar galetes i com no fer-me riure..i ho aconsegueixen, quatre acudits, tonteries, no sé què d’un video que en Jaume diu que es tapa les orelles… i la Marta amunt amunt i fóra.
(sip, podiem haver fer el primer llarg i el segon junts perquè el segon és bastant curt, 25m, però era qüestió de practicar reunions). Els dos perles pujen de seguida.
Tercer llarg: sortim amb tendència cap a la dreta uns pocs metres, per enfilar després recte i desviar-se novament cap a l'esquerra. 35 m. IV, IV+, IV. 11 parabolts.
El tercer llarg el torna a fer en Jaume, que ens crida un parell de cops perquè les giragonzes que fa la via no les veu lògiques…jo tampoc però és el que posa la ressenya.
No recordo més.
Quart llarg: comencem amb un petit flanqueig cap a la dreta per anar a buscar el començament d'un petit esperó, el qual seguirem per acabar, amb tendència cap a l'esquerra, en una reunió molt còmoda. 20 m. II, IV, IV. 5 parabolts.
El flanqueig cap a la dreta si que hi era, i l’esperó també, però això de seguir-lo amb tendència cap a l’esquerra ja no ho vaig veure tant clar..perquè jo només veia parabolts a la dreta i per poder-hi arribar havia de flanquejar una panxeta on, o tens el cap molt clar o no pots; i clar després de buscar i rebuscar parabolts a l’esquerra, sense èxit, em vaig aventurar (després de cridar a en Víctor uns quants cops que estigues alerta) a posar el peu en un a espècie de pedra marronosa d’aquelles que es veuen tan ben posades, que surten tant que si t’hi arrapenjes cauen, doncs no va caure i em va permetre trobar una mà esquerra bastant bona per a canviar i pujar posició. Jo ho vaig trobar complicat, aquest i els dos paràbols següents. Ara, si que és veritat, una reunió còmode còmode.
Aquí, els aviso que a mi no m’ha semblat fàcil i en Jaume i en Víctor pujen quasi plegats. El moment del flanqueig és delicat i els porto molt tibats..però carai després d’un esforç per part de’n Víctor, segueix la via com si res, igual que en Jaume que practicament arriba igual que ell. Sens dubte, el tros més macu!!!
Olé, tenim sobre nostre el sostre i només queda l’últim llarg, el farà en Jaume.
Cinquè llarg: sortim recte fins a la base del sostre i l'evitem per l'esquerra. Un cop superat, anem a buscar la darrera reunió amb tendència cap a la dreta. 20 m. III, III. 3 parabolts. Variant: des de la base del sostre, l'ataquem directament. 15 m. 4 parabolts.
Troba dos parabols i ja és a peu de sostre. « Jaume cap a l’esquerra, la ressenya diu cap a l’esquerra » « No veig res » “Posa cordinos ,…mira que hi ha de ser” Sentim que ja és dalt perquè la veu li ressona. “si no hi ha res, improvitza, busca una sabina, una creu, monta reunió que pujem”. Puja en Víctor. Puja la Marta buscant la reunió que ens hem passat… just un cop flanquejat el sostre per l’esquerra veig un parabolt que no han vist, han pujat encara més a l’esquerra per una espècie de caminet, segueixo pujant et voilà… dues anelles a mà dreta; i els dos perlitas uns cinc metres més amunt davant meu!
El cim
Uéeee, hem arribat a dalt!! Però osti, ni un minut per decansar, en Jaume em diu que baixem. Joer són les 17h!! Sí, en part té raó, es farà fosc d’aquí poc. Ni menjar ni res! Una mica d’aigua i m’asseguren perquè tiri avall fins a les anelles, cosa que volia fer a lo loco, sense assegurar ni res.
Descens: amb tres ràpels equipats per la via Escabroni-Escapullini, el primer d'ells volat. En cas de dur una única corda es pot rappelar de dues reunions intermèdies una mica precàries.
Ara arriba en Víctor i finalment en Jaume. Preparem el rappel, ei noiets, portem frontal? En portem dos! Millor això que res! Tranquils, és un rappel volat però no passa res. Quan no trobeu peus, us assenteu, i tranquils rappeleu normal avall, que és molt xulo. Em sembla que no els convenço però no tenen altre remei. En Jaume baixa primer, a tres metres ja no el veiem. En Víctor i jo ens mirem amb una cara rara.. “Jaume: estàs bé?” “Jaume?” “si vaig fent”…jaja ara li toca a en Víctor, la mateixa operació, tot apunt, no les té totes… però desapareix davant meu. Quan un crida i no contesta a vegades es pot entendre perfectament perquè. Em van fer un crit quan van deixar les cordes lliures i vinga la marteta fent el volat. La veritat és que quan vaig deixar de trobar paret, osti tu, també vaig tenir una mica de cague, però lo pitjor va ser quan la corda em va fer fer un gir de 360º sobre mi mateixa…”ei : pilleu la corda perquè no em giri..però no estireu eh, que sino no baixo”…joer, ara que hi penso vaig estar criticona criticona.
Primer rappel superat! A pel segon! El que va passar en aquest va ser que es feia fosc, i ens vam afanyar a baixar. Cap problema en Jaume amb un frontal, en Víctor amb un altra, i la Marta sense cap però contemplant la posta de sol; i quina posta més xula, d’un color acarbassat sobre un fons blau-fosc de les muntanyes.
2on rappel superat.
Estirem cordes. No baixen. Segur que era aquesta ? Sí. Mirem amunt per acte reflex perquè amunt no es veia res. Nono, no baixen. De sobte veig que no tiben d’amunt sinó que tiben d’avall, o sigui que la corda que sobrava ha caigut avall i s’ha enganxat. Joer, ni amunt ni avall. I ara què? En Jaume és el que reacciona més ràpid, (crec que no li agradava gaire la idea de baixar negre nit), baixo jo. Ok, l’assegurem i ell baixa. “Jaume compte que no sabem on és l’embolic de cordes i que a més no sabem quanta corda queda, la blava té un nus, ojo eh) uns 8 o 9 metres avall ja el veiem que té un embolic de cordes a les mans, en uns minutets tot solucionat i sense temps per res puja per la corda com un spiderman, tot un campió.
Preparem el rappel i baixem; ara amb un afegit, ja és negre nit, no sé si us en vau adonar però el cel era ple d’estrelles i no se sentia res, només nosaltres. Aquest cop el que baixa sense frontal serà en Víctor, perquè obviament sense llum les maniobres no es veuen. En Jaume i jo fem de focus ell mirant amunt i jo avall, la veritat és que sembla una funció de teatre, “vinga Víctor que ja queda poc!!”. Baixo amb els típics problemes de quan no t’hi veus, de sobte hi ha un flanqueig i toques amb el genoll on no hauries i “Ai”…arribo a terra! Per fi! No tenim temps, ells ja tenen les bambes posades i pleguen cordes. Acordem tira avall i anar al bar a menjar algo, “osti, si no hem menjat res!”, només me n’adono quan la meva panxa comença a fer un ruc ruc.
Baixem seguint la canal, un tros de caminet, i més canal, es fa difícl la baixada amb dos frontals. Uns saltets d’aquests com de barrancs i ens trobem al llit del riu. En Jaume té bona orientació i no ha de faltar massa per arribar al cotxe, de sobte una sombra a mà dreta de color blanc ens fa adonar que hem arribat a l’esplanada de cotxes del costat de la masia. Uéeeeeeeeeeee!!!!
Jo, la primera en treurem l’arnés, tirar les coses, agafar un tros de paper de wc, i nengs, una pixada com deu mana, segur que sabeu de què parlo…una cara de satisfacció impressionant (encara que a mi se m’havia promès una altra cosa en arribar abaix…eh noiets!! ;P).
Pujem al cotxe i cap al Bruc! En Víctor ens pregunta que si de camí cap al cotxe hem sentit sorolls…”sorolls de què?”…”hi havia senglars, no he dit res perquè no agafessiu por”…”au va home”…I just davant el cotxe treuren el morro d’un revolt dos senglars que s’aturen mentre els enfoquem i jo no tinc temps de treure la càmara… impressionant! Osti!
Després d’un intent al bar de l’Ana que ja tancaven vam anar a parar al Casal. Ja us vaig avisar que era tot un personatge!!! Mira es veu que tenia ganes de xerrar i ja ens hem enterat de tota la seva vida, que si les juergues ara que torna a ser solter, que si vaig arribar borratxo, vaig haver de gatejar, …tot això amb un to molt més que graciós que va fer que tota la situació que acabavem de patir (perquè és un patiment) s’esfumés durant uns 10 minuts que crec que ens vam passar rient jajaja….i apareixés a les nostres cares, després d’un bon mos, un somriure de nen petit..i quin somriure nen!
Quan en Jaume va fer el primer tancament d’ulls amb una careta de cansament impressionant sobre la taula, va ser l’hora en què vam decidir marxar.
Un viatge de tornada tranquil…eh noiets jajaja només em va faltar dir la famosa frase dels Perles : “Què FOTS?”
PE. Com podreu entendre no tenim més fotos degut a que era fosc i teniem pressa i no em demaneu que en faci un resum perquè no puc.
By Martulinaa
a amb una part bastant engorjada on el raigs solars no eren gaire benvinguts. La veritat es que les primeres dues hores de descencs van ser un patiment, cada vegada que tocavem l'aigua aviem de sortir disparats, no notavem ni les mans n'hi el peus i avegades erem incapaços de montar i demontar els rappels. No va ser fins a la part final que era molt mes oberta i amb el sol just el davant on vam començar a disfrutar com a nens petits. Llastima que era el final. Una experiencia que ens va deixar glaçats.
ncaixonada on predomina la roca, es bastant acuatic i té una succesió de rappels dentre 10 i 20 metres. La segona a diferencia de la primera es molt mes oberta i alpina, plena de vegetació, mes concretament d'avets on el rappels començen a ser menys tecnics però mes alts, d'entre 30 i 35 metres. Es un barranc que té de tot, salts, tobogans... però cal estar al lloro, demana un previ estudi de caudal i coneixement de la zona per poder fer segons quines coses. Totes les ressenyes remarquen molt una marmita trampa d'uns 4 metres, nosaltres la vam trobar plena tot i que el caudal era bastant escas, cap complicació. No cal que digui que es molt fred, ideal per fer a l'estiu.
porta fins al pont de pedra que creua el riu, per cert pels que no n'hagin tingut prou es pot fer un saltironet des del pont.
el funicular tens que passar el Gorro Frigi i uns 30 metres desprès hem trobat un camí que comença per pendent, a l’esquerra assenyalat amb una fita, després hi ha una baixada i hem vist Lo Tio Gos, volíem fer El Gruñon, però com hem vist bé aquesta via l’hem fet. Quan estàvem preparant per escalar venia un home, que es deia Salva, i com escalava sol, l
jant la muntanya, primer es puja i desprès es baixa, però rellisca molt, allà el Salva es va anar. Vam sortir desprès del Gorro, segons Sant Jeroni, vam passat el Gorro i al cap de poc trobes un camí a la dreta, el més curt. Vam arribar a l’encreuament y vam anar fins al cotxe i vam tornar. Aquesta via és facileta, però m’ha agradat perquè ha sigut la meva primera via llarga
