dimarts, 29 de setembre del 2009

VIA FUNCIO CLOROFIL.LICA



Aprovechando que casi toda la gente del GEAMM esta con el curso de escalada!!!
(((pasan de nosotros))).......

pues....



Quedamos Enrique y yo para ir a Montserrat cara sur, al Clot de la Monica mas concretamente a la Pastereta...VIA FUNCIO CLOROFIL.LICA 120m.

Quedamos a las 7.30 en mi casa, por el camino paramos a desayunar,miramos algunas reseñas para ver la aproximacion, veo que lo mejor es cojer la pista principal que va de Can Jorba a Vinya Nova y llega a Collbato, al pasar la Vinya Nova a mano izquierda hay un camino, con manchas azules en 2 arboles, ese es el camino que nos lleva a la pastereta, es mejor dejar el coche en el parking de la pista principal porque el camino esta muy mal y hay muy poco sitio donde dejar el coche, este camino se acaba en un sendero que segimos, con marcas azules a unos 20 minutos tenemos que cojer otro sendero a mano derecha que ya se ve evidente que llega a la pastereta 10 minutos.

Estamos a pie de via, esta empieza en un fisura/diedro y ya se ve un chapa de la via(parabolts)estan medio pintadas de color rojo, como aleja un poco pillo a 1º chapa de la via vecina y sigo por la nuestra, es un V/45m pero facilon se separa del diedro y se va a la fisura sin meterse en ella, 2º largo IV/ 40m lo hace Enrique, sube vertical a buscar la reunion, sin problemas, ultimo largo IV+/35m, en este largo las 1ª chapas son de color rojo, pero despues no se verlas y creo que cambio de via,porque lego a una reunion de 2 parabolts de color azul(sera que soy daltonico)a 2 metros hay otra reunion que esta peparada para rapelar y por la que hacemos el 1º rapell 35m,



el 2º rapel lo tenemos que hacer en una runion intermedia la via Vilmambar, 30m,porque se nos liaron las cuerdas de una manera casi imposible, ultimo rapel de 55m,casi no llegan las cuerdas,pero fue todo muy bien.

A las 3.00 estabamos en casa comiendo

Afredo

Yosemite

Feia un parell d'anys que em rondava pel cap aquest viatge i un any per una història i l'altre any per una altra el vaig anar posposant.
Aquest any no va ser una excepció, fins dos mesos abans no tenia massa clar si podria anar-hi, el principal problema eren les vacances de la feina, que no em coincidien amb les dates que haviem triat amb els companys per fer-lo.
Finalment, desprès de batallar-hi uns quants dies, per no dir setmanes, i més d'una emprenyada, vaig aconseguir reunir dues setmanes de vacances, que tot i que no era lo aconsellable si que era suficient per coneixer la vall i fer quelcom interessant.

Tot i que sabiem amb què ens trobariem quan arribessim allà, plaques llises amb infinites fissures sense protegir, no vàrem fer una preparació especial, de fet tampoc en tenim en escreix d'aquest tipus d'escalada en el nostre país.
Si que vàrem anar a Cavallers, el Canigó, Les Bouilloses o Montserrat, per provar d'escalar fissures i algun offwitch però la majoria de vegades ens trobavem amb escalada en placa que no ens servia per gaire res.

Un cop allà, els meus somnis vàren quedar en un no res veient la immensitat dels paratges i de la natura que m'envoltava.
Un calfred recorria el meu cos mentre, bocabadat, mirava l'inacabable paret del "Capitan" o l'estètica figura del "Half Dome" sense despreciar les "Cathedral Rocks", el "Lost Arrow" o el "Centinel Rock".
Només una cosa em va deixar una mica trist, no poder disfrutar de les altissimes cascades que hi ha en qualsevol racó de la vall, que per culpa de la sequera no eren res mes que una minsa regalimada en la paret. I que en el seu estat normal haguèssin sigut un autèntic luxe per els nostres sentits.

Yosemite Valley

Una altra cosa que em va cridar l'atenció van ser la quantitat d'animalons que t'envolten en qualsevol lloc. Esquirols, picasoques, cervols, "mapatxes" i fins i tot ossos.

En el que escalada es refereix, la majoria de les vies passen per diedres i fussires d'autoprotecció, en que només trobarem alguna resta de material abandonat per alguna cordada anterior i algún pitó en algun tram dificil de protegir o en alguna reunió.
També trobarem parabolts en alguna placa, no sense el seu respectiu "aleje", o en algun dels molts pèndols que podem trobar en qualsevol via anat d'una fissura a una altra per poder seguir amb l'ascensió.

Fissures del primer llarg de la FreeBlast (El Capitan)

De les moltes vies que vaig fer em quedo amb la Regular Northwest Face al Half Dome.
Sobretot pel que representa aquesta muntanya però també per ser el meu primer Big Wall i el meu primer vivac a la paret, tot i que vaig disfrutar bastant més escalant l'East Butress de la Middle Cathedral Rock o el Central Pillar of Frenzy.

I que ara us explicaré:


Ressenya Regular Northwest Face al Half Dome

Desprès de preparar les coses (petate, sacs de dormir, menjar, tres jocs d'aliens, tres jocs de camalots C4 fins el 3, un 4, un 5 i un joc de tascons, jumars, politja, estreps i ampolles buides), agafem el bus que ens porta fins a Mirror Lake.
Aqui comença l'aproximació, que fins al cap de tres hores i mitja d'inacabable ascens mitjançant tarteres, cordes fixes i bosc arribem al peu del Half Dome totalment destrossats. Per sort a peu de paret hi ha un brollador d'aigua que tot i la sequera que hi ha a la vall segueix rajant.

Reomplim les ampolles i les buidem al mateix instant, el nostre cos engoleix tots els litres d'aigua que li oferim.
Un cop ens hem refet, enfilem paret amunt per tal de fixar els llargs que poguem i pujar els petates amb el que no necessitem per passar la nit i 10 litres d'aigua, i aixi estalviar-nos feina per l'endemà.
Quan el sol es pon baixem al peu de via, sopem i cap a dormir.
A trenc d'alba ens llevem, esmorzem i comencem l'escalda jumejant els quatre primers llargs i pujant petates, el nostre objectiu és arribar a la reunió 17 on segons la ressenya hi ha un "biby deluxe".
Les hores passen i nosaltres anem pujant ara un, ara el petate i ara l'altre.
Flanqueig cap a l'esquerra,
... posso l'alien blau,
... segueixo,
...Uff! no m'ha quedat gaire bé i tinc un passet,
... reculo i em penjo, suposo que aguantarà el meu pesi podré colocar algu més,
... clinc,
... estic volaaaaaaant,
... merda! repisa,
... el camalot del 4 m'ha salvat el tormell.

Seguim amunt, un altre flanqueig, un pèndol i comencen les xemeneies, es fan prou bé pero no es poden protegir massa, sort que hi ha algun tascó abandonat i algun pitó.
El sol ja està a l'horitzó, s'està fent fosc i ens falten quatre llargs, un de xemeneia que empalmo amb un de diedre ajagut, el petate s'ens enganxa, estem esgotats.
Ja amb el frontal, un diedre vertical i unes fissures d'uns 15 centimetres tallades amb radial. Faig correr el Camalot del 4 per tota la fissura i arribo a la reunio són les 23:30.

Una repisa d'uns 50 cm i 5 metres de llarg i un metre més amunt una de 2 metres. Aixó és un vivac de luxe? Mengem una mica i cap a dintre el sac.

Jo al Bivy Deluxe

Ens llevem amb l'albada i sant tornem-hi.
Ens venen els llargs més durs de la via, els zigzags, hi ha molt de material abandonat, pugem en artifo i anem a parar just sota d'un immens sostre.
Mirem a l'esquerra i allà comença la "Thanks Gods Ledge" una repisa de 20 cm i 20mts de llarg, comences caminant tranquilament de cara a la paret i de cop la paret et dira enrera, m'ajupo i em llenço al buit, m'agafo de la fisura que hi ha entre la repisa i la paret i segueixo tot talonejant fins arribar a una xemeneia que t'has de posar d'esquenes a la paret (quin cangueli) i agafar l'aresta per sortir.
Llavors una placa amb dos pendols on en Soepe vola dos cops d'un alien blau i un micro. I per acabar una fisura en forma de volta catalana i arribada al cim
Són les 5 de la tarda, els guiris ens tiren fotos, sóm l'espectacle del cim.

El Half Dome amb la seva aproximació

Quatre hores i mitja de baixada pel mateix cami de pujada, amb les cordes fixes, rapels i com no amb els frontal a tot drap.
Hi ha moments que sembla que no sapiguem caminar, ens entrebanquem amb qualsevol cosa.
Estem destrossats.
Dos dies d'agulletes a tot el cos.
Això del Big wall és molt dur.

Ja us dic jo que quan arribes al camping dius "això no està fet per mi" però al cap de dos dies ja tens ganes de tornar-te a penjar amb el petate per fer qualsevol cosa al Capitan, ("The Nose", La triple directa,...) però això haurà de ser en un altre viatge, que a mi se m'han acabat les vacances
i cap a casa i falta gent.

Si em permeteu us dono un consell

No deixeu que us ho expliquin i aneu a viure-ho en la vostre pell.
Ah! Si hi aneu! Aviseu-me! que jo també mi apunto.

By Xicu

divendres, 25 de setembre del 2009

SUBIDA AL CARLIT 2.921 M


La noche de antes le digo a luisa ¿qué hacemos mañana? Me dice lo que quieras, pues dicho y hecho, nos vamos subir al pico más alto de los pirineos orientales el Carlit.

Salimos a las 7.00 de la mañana de Premià de Dalt y nos ponemos dirección a Puigcerdà por la collada de Toses, dejamos Puigcerdà y nos dirigimos a Mont Louis (Francia) antes de llegar hay un rotonda que nos indica Lagos de las Bouillouses, no tiene perdida, nosotros al ser día entre semana pudimos subir hasta la misma presa, pero por lo visto algunos meses de verano y fines de semana no se puede subir y hay que dejar el coche a unos 7 Km. y te suben en autocar(pagando)quiero pensar que es por temas ecológicos.

Al llegar aparcamos junto a la presa de lago Bouillouses, 10.00h, la cruzamos a pie, pasamos por delante del hotel "Bones hores" y ya se ve un camino a la izquierda que en donde empieza la vuelta circular a los lagos y el del Carlit, el camino esta marcado con marcas amarillas (muchas marcas amarillas) en árboles, rocas y fitas.





El camino es precioso, se pasa por varios lagos(estany sec, estany llat, estany de la comassa) llegamos a un puente de madera, si se va la derecha es la vuelta circular a los lagos y siguen las marcas amarillas(este fue nuestro camino de vuelta)cruzamos el puente a la izquierda, ahora las marcas son puntos blancos(pocos) lo mejor es seguir la fitas(montón de piedras) que no llevan al pie del Carlit a partir de aquí se pueden seguir unan manchas rojas difíciles de ver por el color de las piedras o por intuición la pendiente es fuerte con tramos complicadillos, llegamos a un pequeño llano con una gran fita, que es donde la mayoría de la gente llega, porque lo que queda es lo mas complicado de recorrido yo diría que hay pasos de escalada de III pero nosotros llegamos a la cima, desde ella de ve todos los picos del pirineo oriental y del prepirineo.



La vuelta es por el mismo camino y si se quiere, es acabar la vuelta circular como hicimos nosotros (en el puente).

Merece mucho la pena esta caminata, porque no hace falta subir al Carlit, si no se quiere, haciendo el recorrido de los lagos ya es precioso.

Tiempo empleado desde las 10.00 a la 17.00 parando a comer y contemplar el paisaje

Al acabar la ruta nos fuimos a hacer Shopping a Pas de la Casa (Andorra)

Una tontería: el recorrido lo intentamos hacer con raquetas de nieve este invierno pasado...mucha mucha nieve, los lagos estaban helados y nevados estuvimos 4 horas el lo que esta vez sin nieve tardamos 1 hora.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Barranc Gorgonchón 11-09-09

Acces:
Hem d’anar a Huesca per la N-240 i despres agafar una desviació a la dreta, continuarem per la HU-332 direcció Bierge, al final d’aquest poble passarem per la presa de Bierge ( final del Barranc Peonera) i seguirem recte en direcció Morranoi Yaso, uns 200 metres avanç d’arribar al poble de Bastaras trobem una pista a mà esquerra, aquest camí sembla particular però rapidament veurem el cartell informatiu del barranc, alla podrem deixar el cotxe. Com podreu veure es exactament el mateix cami que el Formiga uns quilometres avanç, nosaltres vam optar per fer-los tots dos al mateix dia gracies a la seva proximitat. Mapa d'acces
Aproximació:
Nomes hem de seguir la pista que va baixant però s’ha de vigilar de no confondres amb unes fites que trobareu a mà dreta que et conviden a seguir un corriol fins a l’inici d’un petit torrent que curiosament esta equipat, nosaltres creiem que era l’inici del barranc però no, estava completament sec i el gorgochon sempre porta aigua. Hem de seguir la pista fins trobar una desviació a mà esquerra on es pot veure l’aigua, seguirem per un corriol que ens deixara a la part engonjada del barranc, una imatge increible.
Descens:
Aquest Barranc es una petita joia, dic petita perque el barranc nomes fa 200 metres de longitud, però per el contrari es un barranc molt físic, nosaltres vam entrar ja fent un saltet a la part engorjada però es pot posar el neopre a la part oberta del barranc i entrar per el caudal fins a la part encaixonada, els rappels son molt curts fan 5 i 7 metres respectivament però s’han de baixar fent oposició, el primer encara es podria baixar per mitg de l’aigua i no passaria res, sempre que el caudal no fos excesiu, però el segon es una trampa mortal ja que a mitja cascada hi ha un forat que si t’atrapa dificilment en podras sortir, aquest esta equipat amb un passamans que et condueix fins a una reunio que es troba allunyada de l’aigua i del perill, però nomes si pot arribar fent oposició i si tenim en compte que el barranc no fa n’hi un metre d’amplada doncs... en poques parraules prepareu-vos per suar. aconsellable portar nomes una motxilla amb la corda necesaria. Despres nomes ens queda disfrutar de la bellesa d’aquest barranc i anar superant passadisos estrets que es van obrint a mesura que arribem al final, per ultim trobarem un petit sifò, s'acaba en una petita presa envoltats de vegetació. No es un barranc per anar amb gent que s'inicia n’hi per a grans grups de persones.
Retorn:
Just a mà esquerra on hi ha la pressa sobre una pista que ens tornara fins a l’antic camí de l’aproximació, té bastant de desnivell i s’ha de vigilar, nosaltres ens vam colar i vam anar a parar a un camps de conreu, però no te perdua perque mai perds de vista el poble de Bastaras n’hi l’inici del barranc.
Aproximació: 20 minuts
Descens: 45 min (2 persones)
Retorn: 40 minuts

dissabte, 19 de setembre del 2009

Barranc Formiga 11-09-2009

Acces:
Hem d’anar a Huesca per la N-240 i despres agafar una desviació a la dreta, continuarem per la HU-332 direcció Bierge, al final d’aquest poble passarem per la presa de Bierge ( final del Barranc Peonera) i seguirem recte en direcció Morrano, Yaso i Bastaras. Continuarem fins arribar al pont del riu Formiga, just passat aquest veurem el parquing a mà dreta on deixarem el cotxe. Mapa d’acces.
Aproximació:
Una pista molt clara situada al costat de l’aparcament, el camí ens portara fins a unes coves “Las Polvorosas” amb unes petites contruccions de pedra, poc despres arribarem a l’ultim tram on vas assegurat amb un cable d’acer com si es tractes d’una via ferrada. D’urant l’aproximació el barranc estará situat practicament tot el camí a mà Esquerra.
Descens:
Un cop arribat aquest punt hem de baixar fent un rappel, es pot obtar per un de 4 metres o un altre de 20 metres, aquest ultim està instal·lat en un arbre.
un cop superat això ens possem els neoprens i entrarem dins l’aigua que ja no ens abandonara fins al final del barranc. Petits resaltes, tobogans i salts fan d’aquest barranc un lloc ideal per portar a gent que s’inicia en aquest mòn, el paisatge es espectacular la formació de les pedres es molt curiosa, infinitat de forats i formacions rocosas en forma de tub fan que et sentis una autentica formiga quant el realitzes, tambe té un sal de 10 metres on as d’apuntar molt bé i un tobogan d’uns 6 o 7 molt divertit (No obligats) tot es pot rappelar, nosaltres nomes vam utilitzar la corda en dues ocasions, l’aigua era cristalina d’un verd turquesa, gens freda i amb poc caudal però amb badines plenes, molt recomanable.
Retorn:
Arribarem a una badina on agafarem el mateix cami de l’aproximació ara situat a mà esquerra.
Aproximació: 40 min
Descens: 1:30 o 2 hores
Retorn: 15 minuts

- VIDEO DEL BARRANC -

dimecres, 16 de setembre del 2009

L'Onze de Setembre al Pedraforca



En un cap de setmana tan senyalat com aquest, el GEAMM va decidir gaudir de la seva pròxima aventura a la emblemàtica muntanya del Pedraforca. L’organització va ser ràpida i poc estesa però al final vàrem sortir cap a les terres del Berguedà una bona colla.

L’Esther i la Carla vàrem començar l’aquaducte el mateix Dijous; els cama llargs i pinatells ens esperaven somrient sota les humides vesants de Gòsol. Quina boletada a l’hora de sopar!!

En Pere, la Sandra i en Tito van llevar-se abans que el sol, “ El Gran Diedre” ens esperava impacient i la tempesta de la tarda també. Així doncs desprès de muntar tendes al Càmpig de Gòsol, l’Esther, la Carla, la Sandra i el Tito vam aprendre ràpid què significa fer una gran clàssica a la cara Nord del Pedra; Mans glaçades, via compromesa i una bella escalada. Sort del nostre gran ( en sentit figuratiu ) Instructor que tot arreu ens acompanya i de la seva experiència ens ensenya.

La Família Muntasell no van ser tant matiners i junt amb la família Pérez van arribar a Sant Julià de Cerdanyola ja tocades les dues. Una bona tarda d’esportiva amb passets per a tots els gustos; vies de IV, V i fins i tot 6é van anar caient.

A la nit el millor, tots reunits a taula per a sopar, rialles i bon “ jalar” - Com ens cuida la Luísa !!! – Gràcies de nou!.

L’andemà desprès d’un esmorzar tranquil, l’Anna, en Pere Muntasell, l’Esther i la Carla, varem encaminar-nos cap a la cara Nord-oest del Pedra, - farem la Cívis Genís - li vàrem dir al del refu. Desprès d’una curta tartera amunt i una llarga recerca de l’arbre “mort” que ens havia de senyalar el peu de via, vàrem escalar el primer llarg. Els trons i llamps ens amaneçaven sorollosament i en concens de les tres noies vàrem decidir deixar per un altre dia els següents llargs, que des de la primera reunió tant divertits semblaven.


L’aventura de l’Alfredo, la Luísa i el seu fill Jose va ser una altra. Van disfrutar d’una bella caminada fins al Pollegó inferior del Pedraforca, descobrint nous camins mai trepitjats abans ... L’Alfredo els va conduir fins el cim, - Enhorabona companys!! -. El sol que va brillar al llarg de tot el matí va desaparèixer a l’hora de dinar. Va caura aigua, pedra i més aigua. La família Pérez van baixar la tartera de l’enforcadura del Pedra i xops però amb un somriure varen arribar a Gòsol.

I tots cap a casa. - Però aquí no s’acaba! -

En Pere Muntasell, l’Anna, la Carla, en Ferranet, en Pere Tutussaus i la Bàrbara ens vàrem reunir a casa l’Eva, on vàrem celebrar tot sopant el seu Aniversari.

- Felicitats Eva !! -


By Carla :-)

diumenge, 13 de setembre del 2009

Barranc Fenollet Est (Lleida-Organyà)



Divendres once de setembre 2009, sortida de les crestes de nargó, i conjuntament el descens del barranc de Fenollet Est. Desde Organyà, agfarem un desvio a l'esquerra on indica Cabó i

Montanisell, i seguirem direcció montanisell, passarem per una zona de picnic i la font bordonera, i arribarem a un desviament que possa Fenollet, seguim a la dreta i deixarem el cotxe en el revolt de la dreta, una corva tancada de 180º a l'esquerra. Veurem marques blaves i grogues, però no les seguirem, ja que són del camí de tornada. Mapa d'accés. Seguirem caminant per la carretera, a mà esquerra veurem la casa Fenollet i una petita balsa, seguirem caminant i a pocs metres a mà dreta trobarem un camí, que puja fins troba una balsa més gran, seguirem la tuberia negre de l'esquerra, i anirem seguint-la fins trobar fites de pedres, el camí puja amb força pendent. Un cop arribar al cim, en un plà, veurem que hi ha un camí que va tiranta la dreta i amb desnivell descendent. Aquest ens farà arribar a la capçalera del barranc.

Un rajolí d'aigua ens acompanya desdel principi, però a mesura que avancem, aquest deapareix, dins de la roca calcària. L'equipament és bó en general. El vam realitzar amb banyador, degut a l'estat en que estava. L'últim ràpel deixa un bon sabor de boca, per la dura aproximació que té.


Horaris:
Aproximació: 45 minuts.
Descens 1-1:30
retorn: 5 minuts (temps per a dues persones)

Ressenya:

dimarts, 8 de setembre del 2009

Primer Open d’escalada de Portals de Montserrat



El proper dissabte 19 de Setembre a les 10.00 h. se celebrarà a la Pista poliesportiva de Collbató
el Primer Open d’escalada de Portals de Montserrat.

Es tracta d’una jornada on tant joves com grans podran gaudir de la practica de l’escalada indiferentment del seu nivell, ja que l’activitat està adaptada a tots els nivells.
Han creat una pagina web on podreu trobar tota la informació de l’open: http://openportals.wordpress.com/

dilluns, 7 de setembre del 2009

Francesc Casanovas i Pera 180 ( V+ / 6a )

Varem iniciar la caminada pel camí dels Francesos, deixant el cotxe aprop de can Jorba. Desprès d’ aventurar-nos per un traçat alternatiu de varies grimpades fem “cim” dalt d’un coll d’on veiem perfectament els plecs del llibre. El dia era caloròs i la caminada no pas curta però tan sols haver pujat fins allà ja valia la pena l’esforç. Ara venia baixada, seguint les marques blanques cap al Torrent de Migdia i trencant a l’esquerra per una canal força pronunciada, aquest cop les marques eren grogues i no n’hi havien pas poques.

En Pere passada la panxeta de V+

Un cop a peu de via, sortegem, com ja és costum, qui inicia el 1er llarg; -L’hi ha tocat en Pere !- Uns primers metres de III i un tram de IV fins arribar a la reunió. A mi em toca el passet finet de 6a en placa al segon llarg, a ell el del 5é llarg caracteritzat per la sensació aèria de l’esperó del tram final i també una panxeta Montserratina graduada en V+ del 3er llarg que va superar com si res, i on a mi, se’m va escapar un “ai!” d’exclamació al veure que em separava de la roca i marxava avall uns centímetres, - tornem-hi i cap a munt!! -.

El 4rt llarg

L'últim llarg, per l'esperó

La cordada Sandra-Tito ens seguien d’aprop. Les semarretes taronges del GEAMM ensenyaven a tot observador per on anava la via.

La Sandra i en Tito en el 2nd llarg i les samarretes GEAMM

Un cop al Cim la feina encara no estava feta, l’ambició de l’escalador de via clàssica ens va fer voler arribar més lluny; al cap de munt del Mont Gros.

Cim prèvi al Mont Gros. Mont Gros al fons

Segons ressenya es trectava de dos llargs més de IV i III...però desprès d’un bon inici van desaparèixer les assegurances no trobant la trassa de la via i fent reunió a una sabineta d’aquelles “ai probretes”... o millor dit: “ai pobre de mi!”... Ho vàrem realitzar amb tres llargs i vàrem fer cim, ara sí! Dalt de tot! On poques muntanyes de Montserrat sens ressistien a l’açada arribada, l’esquena de l’Aeri, els Gorros, Agulles, el mirador de Sant Jeroni, buf! I més que me’n falten!

Tots 4 contents, comentàvem la grandesa de la via, molt molt recomenable!.

No ens relaxem encara !! Ara ve la llarga baixada. Desgrimpant cap a l’esquerra trobem un caminet de marques blaves que ens allunya de la via, baixem, baixem i seguim baixant, amb set i cansament acumulat... Apareixen unes noves marques taronges que ens porten directament cap els barrancs de can Jorba, triem el del Joc de l’Oca, menys ràpels i més curtets. Rebuts per una lleu pluja a l ‘últim tram, arribem al cotxe prop les 9 de la nit. Sí senyor, un dia complert en la immensitat de les parets de Montserrat!!.

Observacions:

Puc haver intercanviat algun color de les marques que senyalitzen els diferents camins, s’agreeix qualsevol comentari que ho ractifiqui.

Per evitar fer el barranc del Joc de l’Oca també es pot passar de llarg i anar a trobar el camí dels Francesos novament.

Per on coi van els dos llargs de la via que fa cim al Mont Gros ??

dissabte, 5 de setembre del 2009

Escalada clàssica a les Agulles d'Amitges

El cap de setmana del 15 i 16 d'agost, l'Anna, la Carla, la Marina, la Marta, el Pere M., el Pere T. i el Ramon ens vam acostar al refugi d'Amitges amb la intenció d'escalar algunes vies a les Agulles d'Amitges en un entorn d'alta muntanya.

Agulles d'Amitges

Tots plegats ens vam trobar a Espot el divendres i a les vuit del vespre vam iniciar la pujada al refugi. Com que era molt tard, vam fer una excepció i vam optar per pujar en taxi. Déu n'hi dó per on pugen aquests vehicles tot-terreny! Arribada al refugi, sopar ràpid i just quan el gruix de l'equip buscava un bon emplaçament per al vivac va caure un xàfec que els va fer optar per quedar-se al porxo del refugi.

Dissabte, 15 d'agost: Via del Diedre (IV+) a l'Agulla Gran

Ens aixequem d'hora, esmorzem i iniciem l'evident aproximació fins a la canal que en la seva cara est separa les dues agulles. El nostre objectiu és la via del Diedre a l'Agulla Gran d'Amitges.

Preparats per sortir

Acabant l'aproximació

Serem dues cordades. D'una banda en Pere T., la Carla i la Marta, i de l'altra en Pere M., l'Anna i el Ramon. Ens equipem i estudiem l'inici de la ruta. La primera cordada inicia l'escalada, però un cop ens trobem tots a la primera reunió, ens adonem que no estem a la via correcta. Rapel·lem i tornem a començar més a l'esquerra, on un senzill llarg de III ens porta a la primera reunió. Aquí el terreny ja es posa més vertical (IV), però es troben uns quants pitons que protegeixen els passos més delicats. La segona reunió està situada en un molt còmode balconet que dóna inici al llarg diedre que dóna nom a la via (IV+). Aquest llarg cal equipar-lo completament, però el terreny ofereix forces possibilitats d'autoprotecció. El diedre té molt bona roca i bastant canto. Els passos més difícils són els metres inicials i en un estretament a mig diedre que es pot superar per la seva cara esquerra. Superat aquest pas, hi ha una reunió bastant penjada a la dreta que no cal muntar ja que es pot seguir fins la següent sense massa problemes de fregament de les cordes. Nosaltres, però, la vam utilitzar per la segona cordada per tal de guanyar una mica de temps, ja que el cel s'havia anat ennuvolant poc a poc i, de lluny, es començava a sentir la remor dels primers trons.

El diedre des de baix

El diedre des de dalt, amb la reunió intermitja

El darrer llarg de la via torna a ser més fàcil (III) i ràpidament arribem al cim de l'agulla.

La primera cordada al cim

No ens entretenim gaire perquè la tempesta està cada cop més a prop i, gairebé sense temps per gaudir de les vistes del cim, encarem els dos ràpels de 45 metres cadascun.

El segon dels llargs i verticals ràpels del descens

Una desgrimpadeta per la canal i ja som a peu de via. Recollim ràpid i cap al refugi falta gent. Encara que al final no vam poder evitar la pluja per poc, tots vam estar força satisfets d'haver assolit el cim.

Un cop al refugi, el xef Pere Tutusaus ens va obsequiar amb un suculent arròs per recuperar forces, en un dinar-berenar-sopar acompanyat de vi i amb cafè per acabar. Què més es pot demanar!!??. Després, unes entretingudes partides de dòmino, triar via per l'endemà i cap a dormir.

Diumenge, 16 d'agost: Via Giraud a l'Agulla Petita

Com que diumenge hem de baixar fins a Espot i tornar cap a casa, triem una via curta que, sobre el paper, té com a grau màxim IV+: la via Giraud a l'Agulla Petita. La via comença amb una xemeneia entre la paret i una mena de llastra molt gran. El llarg és força espectacular però es puja bé en oposició. El tram més delicat és la sortida de la xemeneia un cop sobre la llastra, però el pas està ben protegit amb un espit.

La Marta acabant el primer llarg

El segon llarg comença amb un pas on una llastra ajuda a progressar i on trobarem un clau.

En Pere T iniciant el segon llarg

Superat aquest pas s'arriba a una repisa on, almenys la segona cordada, muntem reunió intermitja. D'aquesta repisa surt una fissura curta però força vertical que porta a una altra repisa on hi ha la reunió del segon llarg. En la meva modesta opinió, aquest pas és de més grau que IV+, però en pocs metres trobarem un pont de roca i dos claus que donaran confiança als que puguin pujar en lliure i ofereixen la possibilitat de fer A0s als que no ho podem fer. La via continua baixant pocs metres per entrar de seguida a una canal a la dreta. És molt recomanable, encara que per pocs metres, tornar a muntar reunió a la canal de pujada, just sota un gran bloc encastat. Altrament, les cordes fregarien molt i es faria difícil mantenir la comunicació amb el company. Situats sota el bloc esmentat, un espit ens indica que cal superar-lo per l'esquerra (i també ens permetrà als menys hàbils superar el pas). Superats aquests tres metres més difícils, la continuació és una grimpada més fàcil entre grans blocs fins a la tercera reunió. A partir d'aquí caldrà flanquejar el cim de l'agulla per l'esquerra en un parell de llargs de puja i baixa més espectaculars que difícils.

La Carla al cim de l'Agulla Petita

Flanquejant el cim

Arribarem a la instal·lació des d'on un parell de ràpels ens portaran al peu de la canal que separa les dues agulles en la seva cara est. Com el dia anterior, no tenim massa temps d'encantar-nos perquè la tempesta de la tarda arriba puntual a la cita. De tornada al refugi, ens tornem a remullar, però tampoc avui això pot evitar que baixem amb la satisfacció d'haver assolit el nostre objectiu. Encara que aquesta via, sobre el paper era més curta i fàcil que la de dissabte, la veritat és que em va semblar més difícil i menys evident que la via del Diedre.

Arribem, al refugi, fem un mos ràpid, recollim les coses i baixem cap a Espot.

En definitiva, tots plegats vam disfrutar d'un gran cap de setmana en un entorn preciós, gaudint d'un tipus d'escalada diferent per a molts de nosaltres: en granit, a equipar i en terreny d'alta muntanya. Una gran experiència! Ademés, aquells de nosaltres menys avesats a aquestes rutes vam tenir la sort de poder aprendre de l'experiència, els coneixements i els consells dels dos Peres. Gràcies per la vostra paciència!