dilluns, 16 de febrer del 2009

Buscant el sol dominguero

Sàbiament, hi ha qui, quan se'n va a escalar per Catalunya, s'endú tota la biblioteca d'escalada a Catalunya per si de cas. I aquest "per si de cas" esdevé una rutina quan segueixes els pronòstics dels homes del temps.

El dissabte van pronosticar un sol radiant al mig de Catalunya, i nosaltres, innocents i confiats, el diumenge vam fer rumb cap al sol promès. La Sandra, la Cristina, en Pere i l'Anna des d'Argentona, i l'Antxi, l'Aspavil, la Lu i en Blai des de Pallejà, Barna i Monistrol.

Tots rumb cap al bell mig de Catalunya per gaudir del sol a la paret, com els llangardaixos!

Sortirem a les 8 del pàrquing i arribarem a les 10 al bar on vam esmorzar uns entrepans boníssims i baratos veient les quasi esmatxades d'en Rudi. Amb la panxa plena i preparats per cremar tots aquells hidrats de carboni, ens acostem cap al Mont Roig a fer la via Diedre Blanqueta.

Ja eren les 10:30 del matí i els núvols baixos encara estaven enganxats a la paret.

Al mateix temps, l’Aspavil&Co també es trobaven un mar de boira enganxat a la seva via d’Àger.
Sortim del cotxe i una rasca!!! Decidim fer temps i anar a veure l’ermita que hi havia més amunt.
Congelats de fred i com que els núvols no es mouen, decidim anar a Sant Llorenç de Montgai a veure si allí no fa tan de fred i apareix el sol.

Tampoc. Uns núvols amenaçadors es passegen per damunt dels nostres caps i el mapa del temps de Tv3 es dibuixa a les nostres ments enlluernant-nos de ple.

Truquem als altres i decidim anar a fer esportiva a Os de Balaguer, ja que porten ressenyes de la zona.

A les primeres preses quasi se’ns congelen les mans però, poc a poc, anem escalfant ditets i reversos. En Blai ens deixa bocabadats amb les seves madalenes i en Llorens celebra que ha pujat grau!!
L’Antxi s’enamora d’una pedra i la Lu ens demostra com et pots fer un 6ª sense deixar de riure!
Les nenes del Geamm (Sandra, Cris i jo) també fem els nostres pinitos sota l’atenta mirada del monitor superior Tutu, acompanyat del seu inseparable amic, Tànger.





Al final les parets d’Os aconsegueixen treure’ns el mono per uns dies i a mi em porten bells records de les meves primeres escalades.

Acabem al bar, como no!, fent uns beures i uns caraculos (típic joc de cartes dolomític).

Moraleja: quan vagis a escalar, enporta’t totes les ressenyes que puguis i omple el dipòsit del cotxe. Quants cops no m’he trobat igual, fent voltes per Catalunya fugint dels núvols, la pluja i el fred!

Anna.