dimecres, 10 de novembre del 2010

PER TERRA DE DINOSAURES


Dissabte, 6/11/2010. Alguns dels nostres amics van a fer el friki per terres gironines. Però l'Alfredo vol fer via llarga, i el seu entusiasme és contagiós, així que decidim anar a Oliana a fer la Terra de Dinosaures:

http://escalatroncs.wordpress.com/2009/02/15/oliana-terra-dinosaures-paret-bucolica/

Arribem entre la boira, però a la paret fa sol. Dues cordades ens precedeixen, i dues més ens seguiran més tard. És que no hi ha més vies?


L1 (V, 30m): Començo la via nerviosa, per variar. Trobo que és un V molt ben posat, on t'has de fixar bé en els passos. A més, alguna pedra es mou, així que s'ha d'anar concentrat. Arribo a la R i espero al meu company. Ja estem en marxa!

L2 (V+/6a, 30m): Com diu la ressenya, el 1r tram té molt bones mans, però de seguida s'acaba lo bo i ve un tros més finet. Superat això, arribem a una R molt còmoda. Jo ara ja estic una mica cansada, així que li toca al meu company. Es mor de ganes de fer de primer!!



L3 (V+, 35m): L'Alfredo tira amb energia. Jo segueixo...Ostres, uff, aquí tampoc regalen res, a la fissura quasi em quedo...Com anava allò de les bavareses? Sí que m'he col.locat malament! L'Alfredo anima des de dalt, i jo surto d'allà com puc i continuo. Arribo més cansada del compte!

L4 (6a, 25m): L'Alfredo puja sense problemes, s'ho mira, va fent, poc a poc. Arriba el pas clau: tira per la dreta, agafa un canto i...amunt! Curiosament, jo acabo fent el pas per l'esquerra, no sé ni com. Ens trobem a la R i ens mirem l'últim llarg.


L5 (V+, 40m): Em toca, però veig el 1r parabolt una mica amunt i em fa por. Venga, mujer, tú puedes! Què dimonis, tiro, els passos són finets, bufo i rebufo. Com perdi la concentració me'n vaig a prendre pel...Uff, ja he xapat, i un altre pas finet. Llavors el tram final: lleig, descompost, amb la corda fregant i la comunicació impossible. Munto R en un arbre i l'Alfredo arriba quasi volant, amb un somriure "Profidén". Em recorda, orgullós, que no ens hem agafat de res ni ens hem penjat en cap moment.

La via? Malgrat el darrer llarg "raro", és xula i recomanable, amb unes vistes que omplen els pulmons i alliberen l'esperit.