dimecres, 25 de febrer de 2009

Café, copa i Puro. Una via Llarga, llarga.

Trucades, mails, missatges, per deixar-ho tot apunt. Estava decidit, aquest Diumenge sí. Feríem el llarg viatge a la monumental muntanya de Roca Narieda i la pujaríem fins dalt a través de la via; Cafè, copa i puro. Gran repte per 3 de nosaltres, ja que mai havíem trepat fins tant amunt! 435 metres d’ascensió serpentinosa, amb una dificultat màxima de 6a, V+ obligat.

Varem sortir puntuals d’Argentona, més de 2 hores de camí, boira i baixes temperatures, parada al bar de carretera per fer una mossegada ràpida i una visita al senyor roca...i a les 9:59 ja érem a l’esplanada a punt per iniciar l’aproximació. Ja la veiem! La grisa paret vertical ens cridava somrient. Desprès de 40 minuts de lleu pendent els nostres rostres brillaven lluents i això que el sol, encara mandrós a aquelles hores, no ens havia vingut a saludar. Entre l’Esther i en Tutu ens van portar a peu de via, serien la primera cordada, i la Carla i en Jose la segona. Tot calculat i estudiat, 30 minuts per reunió, uniríem un parell de llargs, res d’ imprevistos, havíem d’anar per feina, eren molts metres i els dies d’hivern encara són curts.


Al llarg de tota la via trobem nombroses bagues i cordinos a ponts de roca i savines, pitons i algun espit, que fan de la via una via diferent. Hi trobem també tot tipus d’escalada; un parell de plaques ven divertides, un flanqueig de 5+, trams amb molt bon canto, jardinets, reunions còmodes i de penjades. El pas més compromès de tota la via va ser l’ últim llarg R12, un 6a amb bavaresa ben assegurada i una posterior placa fina amb la possible alternativa de passar per un tram molt vertical de molt bon canto però amb una preocupant sensació de inestabilitat de les roques.


Un cop acabat aquest últim llarg, 200m més per arribar al clímax de la via, el cim; 360 graus de vistes indescriptibles, muntanyes pelades, verdes i nevades, el pentà d’Oliana sota una boirina tímida de última hora, tot il·luminat per la tènue claror del sol baix apunt de dir-nos adéu.


Havíem estat més de 7 hores escalant non-stop, i encara ens quedava el més dur ( almenys per a mi ) la baixada d’hora i mitja ( per mi eterna ) per tarteres amb pronunciada pendent, trams d’ espinosos boscos i punyeteres desgrimpades. A les 19:00 h en punt divisàvem el cotxe davant els nostres ulls, - just a temps!! Ja era fosc.


Gràcies per aquest Diumenge tan especial !

8 comentaris:

Ujamaors ha dit...

Això si que és fer via llarga !!!
Molacaracola !!!

Gatsaule ha dit...

Maca la via, no?

Vau trobar al boig de la feixa?

Alfredo ha dit...

Que guay,uffff!!!pedazo de via y de bajada,ya tengo ganas de hacer una de estas..aysss¡¡¡

Ther ha dit...

Gran dia i Gran Piada!!! Ja tinc ganes de repetir!!!! Però tot no són flors senyor...he passat dos dies que caminar em feia mal!!!! ufff. Moltes gràcies a en Pere T, Jose i Charlie per la super paciència que veu tenir en el 6a...quina por!!!

Carla ha dit...

Vull agrair al meu company de cordada les llargues explicacions per fer-me entendre d'on venia aquella meravellosa pedra calcària, en Tutu per la conducció a aquelles hores qn tots i jo molt! estàvem rebentats i l'Esther per ser com és. Gràcies a tots un cop més per aquest Diumenge tan especial.

PERE T. ha dit...

Molt bona escalada!
Ei Joan....el boig estava rera una alzina a peu de via...je je je
Una abraçada a tots (en gatsaule... un morreig!)

Ana ha dit...

Fins avui no he llegit la piada, però m'ha semblat molt xula. No sé si jo hagués pogut fer tants metres, però així explicat tot té bona pinta, la veritat. Ens veiem!

Mingo ha dit...

Enhorabona a tota la Penya, per la via. Pere que tal? se't veu molt be a les fotos, vui dir que fas bona cara. Un peto, però als morros no m'atreveixo,...