Barranc de Fontanella (Organyà)

Us pensaveu que s’habien acabat els barrancs?? creieu que el fred ens pot aturar?? no hay dolor! encara tinc unes gélides piades barranqueres per explicar.
Us enrecodeu del “pastelos” anunci de televisió de Fontaneda? que estava acompanyat per el típic eslogan estupid que no et pots treure del cap… “Que buenas son las galletas Fontaneda” no us podeu imaginar l’impacte que té la publicitat sobre les nostres debils ments, fan amb nosaltres el que volen… total, que no se perque però la similitud de la marca de galetes i el nom del barranc van fer sortir la meva vena creativa i vaig improvitzar un nou eslogan que deia així… “Que buenas son las Gargantas Fontanella” si si…això es el que hem vaig dedicar a cantar durant tota l’aproximació del nostre nou barranc, si partim de la base que el barranc tenia una aproximació de 1h 30min, podreu compendre al meu company Nogués que hem va engegar a la merda reiteradament. ...I si, estic d’acord que a vegades el meu cap no lubrica el que hauria de lubricar… pero que miembro del GEAMM esta en todo su sano juicio?? Quien este libre de culpa que tire la primera piedra…que yo la rappelare.
Accés:
Just passat el poble d’Organyà en direcció a la Seu d’Urgell i avanç d’entrar al tunel aparcarem el cotxe a una esplanada que ens queda de la dreta. Aquest barranc que ens permet fer una combinació amb dos vehicles, si és així, 300m avanç de l’esplanada en direcció a Organya trobarem una pista no esfaltada que haurem de pujar fins trobar una cadena a la nostre dreta, aparcarem el vehicle on es deixi i seguirem el cami de la cadena fins a l’inici del barranc uns 10 min, sino diposem d’aquest segon vehicle, toca fer una bona passejada que és el que vam fer nosaltres.
Aproximació:
300m avanç d’on hem aparcat el cotxe direcció Organya surt una pista que ens porta fins a l’inici del barranc , es pot agafar de referencia una torre electrica que hi ha a la primera curva.
Despres de caminar 4,5 quilometres trobarem una cadena a la nostre dreta i seguirem per aquest cami, despres d’una curva molt tancada a mà dreta busqueu alguna fita, no ho sembla peró es l’inici del barranc, uns metres mes avall comença el primer rappel.
Un coñazo, i perdó per l’expresió, si no vas amb dos cotxes tens una patejada de 1h30min per una pista amb fort desnivell i alguns sotracs i pedres, no té res d’espectacular al contrari es fa pesada, potser l’únic destacable es que guanyes altura rapidament i que en algun revolt és pots apreciar la vall del Fontanella que va a morir al riu segre.
Descens:
Tot i ser un barranc amb aigua estancada però neta al primer tram i sec i engorjat al segon, es una petita joia, possiblement un dels mes bonics de la zona. Nosaltres vam triar fer-lo a l’octubre i la veritat, no podiem haber triat millor. És un barranc que es mante sec gairebe tot l’any, nomes en contades ocasions podem veure baixar aigua, es fàcil apreciar aquest fet, ja que el barranc està ple de vegetació, arbres i plantes pels voltants e inclus dins del caudal, això va comportar que la tardor decidis tenyir de marró, taronja i groc el camí del nostre descens.
El barranc comença amb una succesió de rappels i desgrimpades curtes amb aigua estancada, fins arribar a dos rappels de 10 metres el segon dels quals en guardava una petita sorpresa, una formació d’estalactites, que curios…Seguim endavant i veiem que el barranc es comença a engorjar, per variar ens comença a ploure factor habitual a les nostres sortides barranqueres, però aquest cop estavem tranquils, es practicament impossible que en un barranc sec és tranformi en una trampa mortal. Els rappels van agafant interes i es tornen més aeris, 20, 10, 12 metres fins arribar el que es considera la “cream de cream”, les pareds s’ajunten deixant poc més d'un metre d’amplada i uns cent metres d’alçada...i nosaltres allà, al vell mitg d’una gran fissura que dibuixa la muntanya. Les reunions començen a ser un pel més incomodes equipades amb algunes cadenes, la teva veu i la del company ressona per les pareds i el soroll del la pluja és torna més debil i agud. Arribem a un rappel de 20m amb una formació que recorda a un tobogan que desemboca a una marmita trampa de 3 metres seca i perfectament equipada per sortir, finalments fem l’ultim rappel de 27 metres, la pared dibuixa una extranya corba que et fa apreciar l’impacte que algun dia va tenir l’aigua sobre aquella inmensa Pedra.
Si tenim en compte que es un barranc sec, que no hi ha cap salt n’hi cap emoció adrenalinica considerable haig de dir al seu favor que es molt maco i engorjat, la part del final no us deixara indiferent.
Retorn:
Un cop arribat aquest ultim rappel prenen un camí que surt per la nostre esquerra i va paral·lel al barranc, uns cent o dos cents metres més endevant tornem entrar al barranc ara ja convertit en un petit rierol molt brut de vegetació i seguim les fites que ens porten fins a la carretera on hi ha el tunel i el nostre cotxe aparcat.
Aproximació: 1:30 amb un cotxe, 10 minuts amb 2 cotxes.
Descens: 2h
Retorn: 15 minuts

By Bladé

VIA ARESTA DEL VIOLI -110 m V ---MIRANDA DE SANT BENET

DIA 16/ 01/ 10

Quedamos a las 7.30 de la mañana.

Repetimos cordada, Jose Alfredo, Enrique y un servidor.

Nos ponemos en marcha, vamos a Montserrat, via Aresta del Moli, segun las reseñas un -V, ya os contare!!

Desayunamos en Monistrol, aparcamos el coche en el aparcamiento del Monasterio, cojemos direccion St. Benet, al pasar el refujio a unos 10 minutos nos topamos con una roca a mano derecha, que nos lleva a una canal, ya se ve donde empieza la via, os podeis creer... ya teniamos delante a una cordada de tres, nos toca esperar...tanto madrugar!!

Empieza el 1º largo, Enrique poco a poco va subiendo, empieza con un IV y se va poniendo a un -V, yo voy subiendo junto a Jose y el paso clave le pongo una escalerita(regalo de reyes).2º largo IV+ lo hago yo, muy facilon..manos pies de todo, monto la reunion en un arbol, 4 pasitos y empieza el 3º largo segun la reseña, un IV+ de eso nada, a unos 10 metros por encima de la reunion, la montaña se pone vertical con un par de pasos guapos guapos, y con un punto!!, hay un pequeño franqueo a la izquierda, ese paso y los 6/8 metros siguientes para mi en V o V+ ,como vi que era jodidillo, les puse la escalera, "de maravilla", el ultimo largo es de tramite para llegar al cim /II.

Ufff que viento, pero que vistas!! estamos enfrente de la Prenyada, del Elefant, la Monia/Monieta.

La via es recomendable, limpia y disfrutona.

Para ser la 3º via larga de Jose, esta vez se ha superado, con Enrique ya llevo algunas mas ya nos conocemos.

El descenso se baja desde el cim, entre la panxa del Bisbe y la Miranda de Sant Benet que nos deja en el camino de Sant Jeroni, 30 minutos.

Otro dia de escalada, la proxima intentaremos dejar Montserrat de lado y que Jose, cate otro tipo de roca que ya le toca!!

Cuidaros

DERSU UZALA 230m V+. MOTSERRAT SUR

" el dia dels incrèduls, 19.12.09"

Lo millor d'aquest món és ser un ignorant feliç, tot et va bé, i a sobre aquesta ignorància de regal et dona confiança i seguretat; i que millor que anar a escalar un día que a les 9 del matí el termómetro marca -5º C a la carretera d'òrrius. La cordada d'atrevits ignorants sóm l'Alfredo i en Ferran, això sí, tinc una queixa però li perdono, em va prometre qque portaría els seus pantalonets curts "mimetas-gays" i no ho va fer, amb les ganes que tenía de veure aquelles cames tan "femenines" que té... Farem la Dersu Uzala, tan criticada a internet, a nosaltres ens ha agradat, i jo reconec que al haver estat oberta per un amic meu, en Jan Peña, li he trobat un encant especial. Els únics amics que ens han acompanyat: en Xavi i l'Eli, pero ells han decidit fer esportiva, pero quin esmorçar que hem fet junts, eh!!!!Dels 6 llargs de la via, el primer té una fisura en diagonal neta de proteccions, molt facilment protegible, això si, les presses plenes de sorra, això li dona una mica més d'aventurilla. El tercer llarg també és una fisura tota desequipada ( aquest cop ben neta), amb un sol parabolt a uns 4 metres abans de la reunió, potser és el millor llarg.I el quart llarg un flanqueix molt curiós, intentarem no caure que sino tocarem les campanades abans de cap d'any. Segons el cotxe temperatura de 2 graus, bona temperatura segons Wolfgang Gullich, segons ell l'idonea era uns 0ºC, bé, excentricitats dels que van tan sobrats!!Això sí, com lluia molt el sol, al cim ens vem quedar una estona disfrutant dels vols que feia constantment un helicopter dels bombers, era un petit regal per haver fet la via." todo bien eh Alfredo, y los demás en casa haciendo ganchillo, jeje.." Era la primera vegada que escalavem junts, el tret de sortida a següents vies que arribaran amb el temps, estavem motivats, i aquesta motivació ens ha fet pujar ben amunt, segons alguns l'escalada és " la conquista de lo inútil" , per mi l'escalada és en cert grau "la força de la vida".. i quina vida!!!! I ara pels esceptics, ateus, agnòstics i incrèduls... No ens torneu a abandonar!! snif snif... cada escalada és una aventura diferent, un sol llarg amb un amic ja és un éxit, i s'ha d'aprofitar. Quin dia!! i de nit ens esperan tots els amics del geamm per fer un bon sopar " Brindem-brindola..."Ferranet

Nadal a Marroc

Salamaleicum!
Després d'altres nadals frustrats amb intents de viatjar al nord d'Àfrica, per fi aquest 2009-2010 ha estat possible. Setmanes de preparació: la ruta, el billet, l'equipatge, el material, la furgo, els papers, la organització, el planning....

El resultat ha estat 8 dies visquent una experiencia inolvidable, un viatge de molta proximitat a la gent i un regal de paisatges de muntanyes, palmeres, oasis, dunes, cels estrellats, nits de lluna plena i matins de sol lluminòs i radiant.

Vam sortir el dia 27 al migdia amb vaixell des de BCN fins a Tànger.

28/12/09: arribada a Tànger. Nit a l'alçada de Casablanca en un càmping amb bones instal·lacions, proper a la costa (Càmping Siad aprop d'un complex turístic anomenat Skoura)

29/12/09: Marrakech. Dinar en un riad típic de la medina i passeig per la plaça Djema el Fna, el zoco, la medina, els curtidors de pell... L'ambient és d'una activitat constant, gent amunt i avall, motos, ases, bicis, peatons, nens, turistes... A la nit la plaça s'omple de restaurants a l'aire llire i l'espectacle comença, hi ha música en directe, venedors ambulants... Abandonem la ciutat i creuem fins pasada la mitjanit el port de l'Atles, passant la nit en una població de pas en un aparcament de camions. Com sempre hi ha algú que fa de vigilant nocturn per una modesta propina.

30/12/09: continuem carretera a Ourzazate per veure la kashba i fent via per arribar a les Gorges de Dades on dormim en un càmping-hotel més sols que uns mussols. El paisatge és molt espectacular, les muntanyes rocoses de color vermell, palmeres, rius...

31/12/09: avancem cap a les Gorges de Todra, evidentment no ens podíem perdre aquesta ansiada visita. Arribem ben d'hora, hi ha pocs escaladors a les parets. En Sofian que feia dit a l'entrada a la vall, ens mostra en un plis plas els sectors més famosos: el pilar de Couchant, els jardins, l'elefant, les gorges petites... Quedem fascinats de les roques tant vermelles, del riu, de la verdor del fons de la vall, de la temperatura... Ens volem quedar a viure! Mica en mica les partes es van omplint d'escaladors: la roca púrpura del todra, la via clàssica al pilar... Oh! quina enveja! Nosaltres si volem passar en cap d'any al desert només podem fer una via! I dit i fet, pim pam fem una via de 40 metres de calcari fascinant de color vermell i ple de bústies i fissures... Res més, enfilem de nou la vall per anar cap a Merzuga, al desert de Erg Chebbi.
Quilòmetres i quilòmetres d'asfalt per arribar a aquest racó de Marroc que casi fa frontera amb Argèlia. Tot just arribem a la gran duna, es posa el sol i apareix la lluna. Quin espectacle de colors! Coneixem en Barakt que ens ofereix una nit de cap d'any molt especial: excursió nocturna en dromedari, sopar a la llum de la lluna plena, foguera, música i dormir en haimes. Uafff!!! quin plan! sense dubte, la mirada d'aquell noi era sincera i el plan era perfecte. Cap allà que hi anem!
I quina nit més especial de cap d'any... No tinc paraules.

1/01/10: Refem la carretera, aquest cop acompanyats per en Mohamed fins Erfoud. De les dues màgiques passem al llac Srji, a pocs quilòmetres del desert. Fem carretera cap Ar-Rachidia i avacem fins Midelt, de nou travessant valls rocoses ambientades per oasis de palmeres i rius abundants (Gorges de Ziz). Dormim a Azrou, que és una població que ben podria ser Àustria o Suïssa, doncs hi ha un majestuós bosc de cedres i cims nevats amb algunes pistes d'esquí.

2/01/10: visitem els micos autòctons que hi ha en els boscos d'Azrou, que estan farts de cacahuets i galetes de xocolata però que són divertits. Cansats de fer el paperina amb el micos, de nou pillem carretera i arribem a Fes. Ja hi tornem a ser: cotxes, claxons, motos, bicis, peatons, burros carregats amb persones i aliments... Quin yuyu amb la furgo! Decidim quedar-nos a la part nova de la ciutat, dormir en un hotel baratet i aparcar la furgo just al davant per tenir controlat tot l'equipatge. Agafem un taxi i visita de tarda-vespre amb un noiet que es diu Abdel i el seu amic Si Mohamed. Fes és una ciutat que et trasllada segles al passat, les portes d'accés a la medina és un batibull de persones, taxis, fums, motos... Sorolls, olors, colors... Realment desordenat i brut, però autèntic i fascinant alhora. Veiem les mesquites de Karaiouan, Al Andalus, els curtidors de pell, una "madraza", un museu d'instruments i música tradicional, la panoràmica nocturna de la ciutat... Passegem per la medina de la mà d'un nen molt eixerit i del seu amic que estan encantats d'explicar-nos coses i mostrar la seva ciutat als estrangers. Prenem uns tes a la menta i mengem el millor entrepà que he provat mai, en un xiringuito de carrer, només encantats per la màgia del carrer i el moviment de la gent amunt i avall.

3/01/10: visita del nostre veí Hassan a Fes. Quedem en una avinguda principal i fem una immersió total amb el seu cosí que viu a la cuitat i el seu germà, en Si Mohamed (deu ser un nom típic d'allà, no és el primer). La henna, la xilaba, el xai, els banys termals, la sopa "harira"... Tot un dia acompanyats d'aquesta gent que van fer de la trobada un inici d'una relació molt especial.

4/01/10: carretera a Chefchauen, al cor del Rif. Un dia únic de pluja que escollim per fer-nos un massatge després de tan estrés jejejjeje. Aquest poble és molt peculiar perquè les parets i les portes dels carrers estan pintadets de color blau per espantar els mosquits (diuen) i també pots fer-te un fart de fumar "quif"... A la nit retorn a Tànger per agafar el vaixell camí a BCN. Ens esperem moltes hores de mar i mar... Sort tenim de la amable companyia d'en Hassan i en Si Mohamed que també estan de retorn a casa, tots cap a Palautordera.

En resum: un viatge exòtic i farcit d'autenticitat que ens ha deixat amb bon gust de boca per tornar amb ganes d'explorar al màxim les seves parets i les seves muntanyes i com no gaudir del seu menjar i de la seva gent.
Inshala sigui possible!

Inshala amb companys dels SEDEG i del GEAMM!!!

Inshala mantinguem en el record per sempre aquesta experiència tant fantàstica!
Records a tots els que us hem conegut en aquest viatge i sucram per la vostra amabilitat.

by Montse i Sergi :)

Anglada-Guillamon a la CADIRETA 160m Ae3

Ja estem al 2010 i ja hem fet la primera escalada de l’any !! Com descriure-ho ?

Ha sigut una via de les que no et deixen indiferent... un dia que recordaré sempre... i una companyia inmillorable a tots nivells; experiència, optimisme i amistat.

Dilluns 4 de Gener, sota baixes temperatures i risc de pluges anunciades marxem plegats cap a a la zona d’Agulles, Montserrat. La via només té 4 llargs i tal com deia en Pere; - si plou no ens “mullarem” – per què ? Doncs els 3 primers llargs estan protegits i caracteritzats per un impresionant sostre totalment horitzontal de més de 10 metres . El dia era enúvolat i gris, però no ens importava, estavem encegats pel repte que ens havíem proposat.

Els 2 primers llargs transcorren en vertical sota el sostre, una sortida de IV+ una mica expo o bé simplement no és de IV+, ja que carregats amb 24 cintes exprés, dos estreps, un parell de polars i una roca suvada fa que t’ho miris tot molt. A la segona xapa ja comença l’artificial que no abandonarem fins a meitat del 4rt i últim llarg.

Parabolts, espits i burils conviuen plegats, diferents dècades reflexades en una emblemàtica via de la cara Nord. La proximitat de xapa a xapa et fa agafar la confiança que ràpidament desapareix quan davant teu es presenta una placa de spit trencada ... on cal penjar-se d’un cordinillo dels fins per puguer seguir progressant... uf! Quin iuiu!! I també et fa creuar els dits al pròxim buril o spit de l'època per tal que la seva placa aguanti una cordada més.

A partir del 3er llarg comença la festa. En Pere flanqueja a la dreta fins arribar al primer parabolt del sostre, dansa i harmonia i una bona dosi de tècnica per progressar en horitzontal i sense oblidar el buit que hi ha sota els seus peus; el camí des d’on uns pocs caminadors miren amunt sorpresos i saluden. Una manera d’escalar molt diferent al que estem habituats; fifi, mariner, estreps, postures de contractura assegurada ... de cop desapareix als meus ulls per afrontar una ascensió menys horitzontal arribant finalment a la tercera reunió. L’escalada al llarg del sostre com a segona de cordada no deixa de ser igualment impresionant!.

El 4rt i últim llarg l’afrontem sota una boira pixanera i un aire fred que talla la cara. 4 passos d’artificial en burils de millor no mirar-tel’s gaire i sortida de III en lliure, molt poques xapes fan que el camí no sigui gaire clar i el pes de les cordes també dificulta l’últim tram de l’ascenció a l’enboirat cim.

Això sí, unes reunions de campionat ! Tant d’equipació, parabolt i anelles, com per repiseta ampla i còmode, on no ens varem oblidar de contemplar el pati i vistes enboirades del nostre voltant.

Fred ? Polars, guants i bambes van ajudar però l’emoció i adrenalina és el que realment ens van mantenir calents durant les llargues i estàtiques esperes a les reunions.

Gràcies Pere per haver tingut la confiança en mi de portar-me a fer una via com l’Anglada – Guillamon a la CADIRETA d’Agulles. Espero que aquest 2010 ens porti reptes com aquest i els poguem superar plegats.

By Carla :-)

L’última escalada de l’any a Terra de Dinosaures

31 de desembre del 2009, el dia que tanca tot un any... Què millor que passar-lo disfrutant d’allò que més m’agrada , el que més l’ha representat; un bon dia d’escalada!!

La via ; Terra de Dinosaures 160 m, 6a.

Els protas; En Bladé, company de cordada en els últims mesos, l’Esther, amb qui sempre trobem un dia per escapar-nos plegades i jo, amb ganes bojes per a tocar roca de nou!

La pluja ens acompanya fins passades les parets de Montserrat. No tenim molt clar el que ens espera més endavant...

Passat el poble d’Oliana, contem 3 túenls i ens desviem a la carratera antiga, des de l’aparcament ja contamplem la via, està claríssima! I més quan portes tres ressenyes de diferents autors i totes tres amb fotografies de la paret. Enfilem recte amunt seguint les fites.

Està la paret molla ?? Fa un dia enovulat i a la pàgina del meteocat anunciava pluges a tot el territori Català.

Darrera nostre una cordada de Ponts, esperen impacients a peu de via, l’Anna i l’Ivan, molt trempats ells!.

Per seguir la tradició fins l’últim dia de l’any l’Esther inicia la via i tasta per primera vegada la roca de la paret Bucòlica. Sembla prou seca...diu. Llarg per a disfrutar sense deixar de banda un parell de passets ( V ). El meu torn, un llarg que vaig gaudir de valent, cada pas era un petit repte, equilibri i força en un, placa de cantos de roca calcària. Satisfacció màxima al finalitzar-l’ho ( 6a ). El tercer llarg, comença molt disfrutón fins que arriba a una bavaresa on cal trobar els bons cantos per que no sembli més complicat del que és, tots tres ens vam mirar el passet ( V+). Torn d’en Bladé, sense pensar-s’ho enfila amunt, sortida explosiva en bavaresa i seguidament més assequible, pas clau el tenim inundat per una fina cascadeta d’aigua que regalima, cal flanquejar-lo cap a la dreta i passar-hi per sobra, superat i amunt! I amunt i amunt...

massa i tot, es passa la reunió i n’improvitza una amb un parabolt i sabina ( 6a ). L’inici de l’últim llarg és un V+ finet, on passada la feixa es converteix en un IV o III “ campo a través”, fet per l’Esther amb molt d’art i estil fins arribar a un arbre per a tota una senyora reunió!.

Ja som dalt !! No ha plogut i tot ha sortit bé, hem disfrutat d’una bona roca, una magnífica via i genial companyia, rodejats de naturalesa i amb vistes al pantà d’Oliana, el sol apunt d’amagar-se darrera la paret, és hora de baixar ...

Què més podem demanar ? Una fotografia de cim per inmortalitzar aquell moment, aquell dia, l’últim de l’any.

By Carla :-)

VIDEO PRIMER ANIVERSARI GEAMM

Aquest és el regal que ha cagat el tió pel GEAMM !!!!! ... ara només toca disfrutar-ho amb gent especial ... com sou tots vosaltres !!!


(Gràcies Xavi per penjar-los)

Malanyeu,via Francesc Sunyol 22/11/2009

Malanyeu: Francesc Sunyol
Via totalment equipada amb parabolts.
Tres llargs (V, IV+, 6a) 85 metres d’alcada, totes les reunions rapelables.

Desprès d’aprendre que la climatologia i l’orientació de la via pot dificultar la pràctica de l’escalada, que les hores de llum són un factor clau a l’hora d’escollir la via, i moltes altres experiències útils a l’hora de practicar el noble art de l’escalada, anava a fer el meu tercer intent de culminar una via amb èxit,.... a la tercera va la vençuda; i aquest cop per que no hi haguessin motius que hem fessin desistir en l’intent, vaig col•locar dins la motxilla quelcom especial que faria imprescindible culminar el cim amb èxit.

Buscant quin seria l’objectiu vaig descobrir Malanyeu, un indret fantàstic del Berguedà amb una calcaria formidable, a una hora i mitja de Mataró i amb unes bones cares sud, al final l’escollida va ser la via Francesc Sunyol a la paret del Devessó, tres llargs i 85 metres d’alçada; per assolir-la es van prestar el fabulós sir Bladé i la sempre somrient srta. Anna.

Per arribar-hi agafarem la C16 fins al desviament de Malanyeu, una carretera estreta i plena de corbes que ens endinsa en la muntanya fins que l’entorn s’obre al arribar al poble de Malanyeu, però primer trobem Ca l’Anglada, on ens aturem per a fer un bon esmorzar escalfats pel foc i amb la companyia d’una velleta treta directament del tradicionari català, feia fred i el dia semblava que no acompanyava, de fet mentre passàvem per Montserrat plovia,.... a veure si aquest cop també hauríem d’abandonar, quelcom a dins de la meva motxilla es va sacsejar i va allunyar aquest pensament.

Aproximació: (20 minuts) aparquem al petit poble de Malanyeu, i anem caminant pel camí que deixa el cementiri a la nostra esquerra, fins arribar a una casa aïllada del poble i prenem el caminet que a ens duu a la paret del Devessó, de fet la via i la paret son visibles des del poble, la passejada és agradable, els arbres s’han vestit de taronja i roig, deixant el terra cobert per una estora de fullaraca humida encara per la rosada del mati, la vall és fantàstica i aïllada, és de fet un altre món, el Ferran ens ho havia dit però no m’ho havia imaginat pas.

Primer llarg (V 30 metres):
Tinc l’honor d’estrenar la via, el temps ha canviat completament des que havíem sortit d’esmorzar, i ara un solet d’allò més agradable ens escalfa, de fet hem suat una mica durant l’aproximació.
La paret és plena de foradets i sortints que maregen inclús a l’hora de buscar quin és el millor peu i la millor mà, de tota manera, a mi hem va fer l’afecte que a mesura que més pujava més petits es feien, i m’anava cansant més de braços, vaig decidir avançar menys ràpid i mirar-me més la posició dels peus, la reunió amb dos parabolts units per una cadena i anella és a la paret, molt incòmode i la veritat és que és una mica frustrant veure que a l’esquerra mateix tens una enorme terrassa amb gespa i tot! Però l’hi dóna personalitat a la via. L’Anna puja al darrera posant per les fotos, i sir Bladé ens demostra un cop més que és el rei.

Segon llarg (IV+ 30 metres):
Com que a la reunió jo havia quedat a l’esquerra, i per allí seguia la via hem tocava a mi obrir el segon llarg, surto de l’incomoda reunió per a començar des del còmode balconet que teníem just a la nostra esquerra, la via comença amb un flanqueig lateral cap a l’esquerra, i no sé per que però aquí vaig sentir-me més insegur que no pas quan pujava verticalment el cinquè, quines coses té la vida! De tota manera aquest llarg sols té aquest petit trosset i la resta és fàcil de manera que disfrutant arribes a una reunió amb dos parabolts cadena i anella; i una explanada enorme on podríem estar tots ben estirats.

Tercer llarg (6a V 25 metres):
Aquest tercer llarg també comença amb un flanqueig lateral cap a l’esquerra que et condueix just sota una petita escletxa que és el pas de 6a, l’honor de fer-lo de primer el té sir Bladé, que un cop allí ens demostra la seva seguretat i força de braços alçant-se com un campió, i un cop superat aquest passet se l’hi queda petita la via, ja que en un tres i no res es planta al cap damunt. L’Anna el segueix decidida, i supera sense dubtar-ho el tram de 6a, ara hem tocava a mi, un petit últim obstacle i culminaria la meva primera via, el que duia dins la meva motxilla volia sortir però quedava el passet, un cop al peu de l’escletxa vaig desencintar per no haver de pensar-hi més, vaig col•locar el peu dret tant amunt com vaig poder a la banda dreta de l’escletxa i el mateix vaig fer amb l’esquerra a la banda contraria, hem vaig alçar sobre les cames aguantant l’equilibri amb els braços; al cap damunt de l’escletxa veia una molt bona mà esquerra, si aconseguia acostar-m’hi prou tot seria bufar i fer ampolles, vaig agafar-me tant fort com vaig poder amb els braços i pujant els peus poc a poc anava avançant fins aquella mà esquerra, ja la tinc! i quan trec el cap per sobre l’escletxa veig de nou la cara als meus dos companys que ja són somrients al capdamunt, m’hi acosto content, ja tinc la meva primera via.

Un cop allí, abraçades, somriures, felicitacions, petons,.... però no me n’oblidava, portava una cosa especial dins la motxilla: l’estelada! Com si fóssim a una pel•lícula i penjats de la tercera reunió, amb unes vistes fantàstiques de la vall on hi ha el poble de Malanyeu, vam desplegar la bandera. Avui no és podia fallar, i no és va fallar.

Descens: Per tornar al poble, vam fer un cop d’ull per veure si podíem tornar caminant seguint la cresta, però no ho vam veure clar, de manera que vam rapel•lar directament per la via resseguint el camí que havíem fet, són uns ràpels bastant bruts degut a la vegetació, possiblement se’n lliura el primer llarg.

Durant la passejada de tornada al poble ens refem una mica en silenci de les emocions viscudes, però en un bar de Berga, fent la cervesseta, vam disfrutar d’una maravellosa conversa,..... Jordi i Anna, Anna i Jordi: moltes gràcies per la diada, per la via, per la companyia, per la conversa, com totes les primeres experiències es recordarà tota la vida.

Jaume Mayor

Pont de la Inmaculada, P'ALICANTE (shit yourself al little parrot).

Els dies del 4 al 8 de desembre, el pont de la purísima, en Ferran, en Pere Tutu, en Jordi B. i jo, L'Anna Rubio, vam decidir marxar cap a Benidorm en busca de grans muntanyes per escalar i noies i nois guapos per lligar.
Divendres nit sortiem cap als voltants de les 9 i arribavem a Calp quasi a les 3 de la matinada. Vam dormir en una urbanització amb nom de revista del corazon "Maryvilla". Al matí ben d'hora... sorpresa!! on estem?? esta tot edificat, inacabat i en lloguer. Quin contrast més estrany, la mar brillant, grans muntanyes i grans urbanitzacions fantasma.

Tots decidits vam anar en busca d'un cafetó i d'un bon entrepà(curiosament sucat amb tomaquet)un cop servits en Ferran va fer el curs de vies desequipades més rapid de la seva vida! un minut! El seu alumne, en Bladé ho va haber d'entendre per cullons. Aqui els nostres camins es separen en Pere i Ferran trien una via situada a peu de tunel i en Bladé i jo tornem a l'urbanització Maryvilla per fer el Toix Integral, una via de IV de 200m gairebe sense equipar, de totes maneres diria que vam fer vies diferents en Bladé no l'hi funcionava gairebe la bruixola, però vam fer cim i vaig a pendre a recuperar amics (friends) i algunes coses atascades (Tascons).


En acabar la via ens trobem les dues cordades i baixem a Miami Beach (Benidorm)en busca del camping, situat a la zona de la ruta del bakalao. Un camping curios, poblat d'avis guiri zombis armats amb paper del water missio del quals era trobar un lavabo a les afores del camping i un conserge batejat com a "PO ZI", ja us podeu fer una idea de les pintes. Un cop situats decidim anar al Mercadona i fer la compra imprecindible per la supervivencia diaria, Important comprar Kinder Delice, Oi Ferran?
Per la nit arribava la resta de la tribu, Sergi, Amalia, Jana, Aragón, Maria, Julia, Xavi, Eli i L'Aina. Ja hi som tots!! També ens feia companyia el precios lloro del vei que ens donava els bons dies pel matí (Loro que vuela loro a la cazuela).
Aquella nit inesperadament Miami Beach se quedó a oscuras, el nostre amic "PO ZI" se l'hi va girar feina... ara llum, ara no, ara llum, ara no i la culpa tota de l'Aragón. No teniem calefacció, n'hi tele, n'hi aigua calenta, en Bladé home de muntanya va decidir acabar la dutxa amb l'aigua congelada i per tant amb la tita encongida segons la foto d'en Sergi.


Al final " se hizo la luz". Vam sopar de luxe amb el menu dels dos cheffs d'alta gastronomia, Bladé & Rubio i vam fer un intent de veure el barça però tots vam caure avanç menys en Pere que va aguantar com un campió, el Puigcampana ens esperava.
Al dia seguent ben d'hora (però no lo suficient) els 4 homes plens d'energia, pets i rots, en Pere, Sergi, Ferran, Jordi i una sola dona jo, amb un parell d'ovaris vam enfilar camí amunt fins a l'inici de les vies, una aproximació llarga i dura, però...sorpresa!!! les vies son una Romeria, quanta gent, finalment ens decidim a fer tots la via Aristóteles. En Sergi i en Pere al davant i els solter d'or Ferran, Bladé i Anna al darrere. Com es habitual en Ferran va fer de relacions públiques amb quasi tota la gent de les vies! Quin home!!




La via va donar per molt, en Ferran i jo ens dedicavem a menjar fruits secs i xerrar, fins i tot vaig sacar un vegada, però no va ser escalant si no a un rappel a mitja via, hem vaig quedar penjada com un fuet. En Ferran no s'ho esperava però hem penes i treballas hem va recatar. Uff, en fi, que despres de pets, rots i menjar com una foca retornem a Miami Beach.
Les Parelles Xavi, Eli i Jaume, Maria van anar a fer esportiva amb les nenes un dia d'escalfament i especulació per preparar el proper dia.
Per la nit en Pere ens feia d'streeper amb una cutrecadira i la resta cansats i empanats anaven buscan noves vies per l'endemà. Quina euforia! i busca que buscaras.
Al dia següent decidim matinar! aquest cop serem els primers, un bon esmorzar de germanor nous integrants, en Xavi i l'Aragón volien canya. Per agafar forçes no hi ha res com un bon got de galetes amb llet, o era... un got de llet amb galetes, no ho se el cas es que en Ferran l'hi encantava, jajaja, La que van liar! Total, a les 7:00 todos a la puta calle direcció "Ponoig". Les vies escollides per l'ocasió eren: "Viaje Espacial" cordada Pere, Sergi, Xavi i Ferran. I la infernal via "Flor de Luna" amb en Jaume en Jordi i jo.
L'aproximació ja no va començar gaire bé, aquest cop la bruixola d'en Pere no senyalava el nord, sort de l'Aragón que tenia en tot moment present on estava situada la nostre via, finalment ens vam separar i vam retorcedir campo a traves fins l'inici de la nostre via.
La nostra via, segons els cracs,Bladé i Aragón, era de IV+, V+ i 6a+, repartits amb 7 llargs, res una cosa facileta (me río). La via es nostre no hi ha ningu ens fem les fotos de rigor en equipem i cap amunt, en pocs minuts apareixen dos individus també disposats a fer el nostre itinerari, ostres!! El "Pelut" i el seu colega "el decidit", el dia avanç també vam compartir la mateixa via, nosaltres començem a
tirar, erem un cracks, però les vies no semblaven de IV+ sino de més, finalment...SOS!!arribem al llarg de 6a+, en Bladé casi se'ns suicida per una placa impossible sense equipar! va haber de tornar escalant al revés! en Jaume i jo en blanc. Quant tot semblava perdut... en Pelut treu el cap (amb el super BUFF de la senyera) i ens fa entendre que ens haviem equivocat de ruta, i ens coloca alguna cinta en el pas de 6a+, en Bladé l'obre seguint els consells d'aquest dos cracks. Aconseguim superar el problema, però no acaba aqui, ens esperan dos llargs V+ sense equipar i un pas delicat al penultim llarg on el Bladé fa un saque aguantat per un clau i un tascó(nosaltres no vam n'hi enterar-nos, discret el noi) ultim llarg en Jaume comença a escalar per una fisura que no era, gairebe acaba amb tots els caxarros i les cordes s'encallen provocant un fregament massa fort. Finalment en Bladé fa baixar a l'Aragón fins una reunió sorpresa i es canvien els papers,en Bladé aconsegueix treures l'ultim llarg gracies a les seves ideas de bomber i despres d'un llarg flanqueig a la dreta ens porta al camí correcte. En Jaume intentava mantenir la seva calma i la meva (la veritat mai m'he vist així...) Total, via hiperllarga sense equipar i al final... frontals al cap!! como no.
En fi, que despres d'agafar-me a les cintes, tascons, friends, arbres, punxes, pedres i fins i tot fer castellers amb en Jaume ens n'aconseguim sortir i veure la p... preciosa reunió. Finalment vaig entendre el nom de la via, si la acabes es per que tens una Flor al cul i la Lluna es perque la acabes de nit, FLOR DE LUNA.
La veritat 3 dies penjat d'una pared es realment esgotador sobretot per mi que vaig començar al setembre!

Per la nit l'ultim sopar de germanor, explicant la batalla i fets pols, els nostres companys no van tenir sort no van trobar la via i van decidir tornar i passar un dia dominguero menjant una paella a la platja de Calp, quant i penso...nosaltres allà d'alt amb gairebe una Womanbird (Pajara).

L'endemà, l'ultim dia, la majoria van decidir anar tiran cap a casa, en Pere i en Ferran van tornar al Ponoig per acabar alguna via i cremar les energies recuperades el dia anterior. En Jordi i jo de domingueros cap al penyon d'Ifach, fent temps per recollir els nostres compis penjats.
A la tornada en Jordi conduint, en Ferran i en Pere dormint i jo... feliç d'haber viscut aquesta experiencia.
Esto es todo amigos!!!

Anna Rubio