Punsola-Reniu al Cavall Bernat.

Després d’un Diumenge mogudet pels dos... en Jordi s’havia estrenat en les canals de neu i jo, sota un sol castigador, amb els peques saltant i galopant per Banyoles. Dilluns havia de ser nostre i per nosaltres. Trucadeta de tornada cap a Mataró; -Demà al Cavall Bernat per la Punsola-Reniu!-. Desprès de dos anys de vies Montserratines, havia arribat l’hora, feríem cim al Cavall Bernat per primera vegada.

Des de la carretera ja es divisa la imponent figura, una de les més característiques de la cara Nord.

Al pàrquing de Santa Cecília, només nosaltres preparant el material i en breu arriba una altra cordada Mataronina, en Jordi i en David, i a més a més també anaven a fer el Cavall Bernat. – Quantes casualitats!- Així doncs fem l’aproximació plegats. Agafem el caminet direcció a les grans parets de la cara Nord, a l’alçada del Cavall Bernat, passarem varis corriols direcció sud, agafarem el camí de l’arrel, molt marcat per un arbre ben tort a mitat de camí principal. Per mitjà de petites grimpadetes i cordes fixes ens portarà a peu de via, al peu de la majestuosa agulla Montserratina, Impressionant. Ens acomiadem dels nous companys, ells feran l’ascenció per la Désirée. A nosaltres ens queda una grimpadeta de III o més per a trobar la primera reunió i punt de sortida de la nostre via.

Una vegada més la pedreta mana i una vegada més li toca començar en Jordi, - No hi ha manera que comenci jo una via!- Un llarg de 50 m de IV+ amb molt poques assegurances, i això que ens havien dit que pecava de “ xiquipark”. buf!, -Olé Bladé!- Els següents llargs 30m V, 30m V+ i 20m V+, estan molt xapats, tots tenen algun passet divertit, sostret que cal mirar per a superar o un passet finet curiós, amb còmodes reunions en mini repisetes. Realitzat el tubogant del Cavall ens plantem al llarg 5, a partir d’aquí ja és possible fer escalada artificial, però tots dos vam voler sortir en lliure per veure fins on érem capaços d’arribar en el tram de 6b,6b+ o 6c ( depèn de la ressenya que miris... ) bé, evidentment vàrem acabar treient els estreps per superar els últims metres d’aquest llarg llarg. Genial i esgotador, -Quant ens queda encara per aprendre!! Tot arribarà i llavors hi tornarem-. Tot i havent fet vàries vies en artificial en els últims mesos, per primera vegada en Bladé va fer artifo de primer, va ser un: pim pam i amunt. Reunió molt incòmode. El següent llarg, 18m de V+ i 6c+ , el vàrem iniciar en lliure i acabar en artificial igualment. Mirar avall és tota una elusió òptica! Veure pujar el teu company de cordada veient el tall vertical d’aquests dos últims llargs sumant-hi la corbada pendent dels anteriors és espectacular.

Encara no s’ha acabat. Ara bé un curt flanqueig totalment horitzontal a la dreta, per trobar-te res als teus peus i un pas de 6a que et porta amunt a una reunió de tramit, molt bonic. Seguirem la repiseta a l’esquerra fins a trobar un parabolt i per fi CIM i la Moreneta!, que pacientment espera a que els escaladors pugin a veure-la mentres el fort vent bufa incansable dalt de l’agulla més emblemàtica de tot Montserrat.

I de sobte un caparró surt de la cara sud:-Bones!- És en David, que esgotat arriba al cim. Plegats esperem que acabin de pujar els nostres companys de cordada per a celebrar aquestes boniques ascensions. Repelem des de l’anella de la Moreneta i li diem: -Fins a la propera!!!- .

By Carla :-)