VIGNEMALE, el paradís del diable

Fà més de 200 milions d'anys la terra es va començar a moure, les plaques de roca que tenia per dins xocaven entre elles i van començar a crear-se les primeres muntanyes, això va emprenyar molt al que era el gran señor del món, el Diable!!!

Tan cabreijat estava que d'un sol cop de puny va crear la que sería una de les muntanyes més enigmàtiques pels escaladors "Monsieur Vignemale"

"Allá vamos Adrien, pero antes pasaremos por el Midi d'Ossue", allí farem la "FOUQUIER". L'Adrien tenia moltes ganes d'escalar al Midi, quan vivia a Pau, el veia cada dia desde la finestra de la seva habitació.

600 metres de IV+/V tot per nosaltres, gairebé desequipat i una mica perdedor, per sort els friends són els nostres grans aliats, a 3 llargs del final la sorpresa final, un desprendiment de fà uns anys ha variat el traçat de la via, ara toca fer un 6a desequipat, quina mandra!

Tot ha anat molt bé, ha sigut un bon entrenament pel Vignemale.

Al següent dia 2'5 hores fins el refu, l'adrien a ritme de maratoniano i jo treien el fetge per la boca, contents d'haber arribat el "refugiero" ens fa baixar ràpid l'alegria, l'aproximació a la via es fa per un petit glaciar, un desprendiment de gel fa que ara, segons ell, "tengas que ir muy fino, porque esta peligroso", glups glups...

Però per sort tenim per allí al Remi Thivel, un dels millors guies del pirineu francés, porta a uns clients a fer la mateixa via que nosaltres, li demanem si podem seguir-lo durant l'aproximació, segur que coneix el camí menys perillós. Durant la nit algún desprendiment més no ens deixa dormir gaire i fa que els nostres collonets es facin més petitets.

I com a la mili, a les 5 del matí començem a caminar, més d'una hora i mitja fins peu de via, mentres ens posem els grampons un altre petit desprendiment molt a l'esquerra, com diu un amic meu "el cementerio esta lleno de valientes" i si nosaltres sóm uns covards, que fem allí???

Tenim 1000 metres de via, màxim Vè grau, la dificultad esta en que estar molt i molt trencada, hi ha solament algun pitó i bastant perdedora.

Als primers llargs tenim fred, ens hem possat els peus de gat sobre el gel del glaciar, i... sorpresa!! vé una cordada catalana darrera, és en lluc, un amic de la meva germana de l'época universitària, quin riure, que petit és el món.

22 llargs que anem fent massa a poc a poc, dubtem de la roca i del traçat, això fà que a l'11 llarg veiem que aquesta nit pringarem, "será nuestra noche de novios, de aqui no te escapas cariño", i quina nit, el vent que tan ens agrada que sigui fort quan veiem una noia en faldilletes, o que tan ajuda a les abelles en la seva feina involuntària de polinització, aqui no para de putejar, avui si que no dormim, ooosstia quin fred!!!! és una sensació agre-dolça, però la llibertat que ens dona la muntanya és imposible de trobar enlloc més.

Cap a les 7 el cel es torna taronja, no sé perque pero abans i mentres surt el sol és l'hora més freda... ja els veiem a tots: el Balaitous, Gavarnie, Midi... són els subdits de monsieur Vignemale. La cordada "cubito" arriba al cim cap a les 12, i que contents estem, potser hem perdut la batalla, hem sigut massa lents i psicologicament ens ha guanyat, has sigut el nostre millor adversari Monsieur Vignemale, però celebrarem durant molt de temps aquest cim... "abrazame bien fuerte Adrien"

I ara faré una cosa que no m'agrada gaire, dedicar la via... però aquest cop és per una persona que va marxar 7 dies abans de que fes cim, la meva àvia, que va ser dona en temps que era molt difícil ser-ho, pero sé que ara esta en bones mans, en Willy i d'altres que m'estimo molt la cuidaran bé, un petó des del cim àvia.

... i per cert, no sé si encara estas per aquí Diable, però que sàpigas que tens un aliat, a mi m'agrada ser una mica diable, és que ser massa bó és una mica aburrit, "please to meet you"

Ferran