Avui toca sortide betetera pels voltants de Cardedeu. De ametlles no en trobareu ... però si més no va ser la anecdota del día. Allà quedem en Ramón, l´Alfredo, la Esther, en Josep i en Jaume. Canviar d´aires sempre és bó ... que tot no sigui el Maresme i així donem una oportunitat de fer-lis coneixer aquests raconets a tocar del MOntseny Total ... uns 23 kilòmetres de ruta força fàcil i planera, per pistes forces amples i com no ... algun corriol que ens farà posar a proba les nostres habilitats a sobre de la bici i si no ... pregunteu-li al Josep !!!! (no us perdeu la secuencia al video)
(VIDEO RESUM)
Una vegada sortim de Cardedeu desde el nostres punt de trobada a la plaça de la creu només entrar a Cardedeu, ens enfilem cap el bosc de Can MOntells on jà disfrutem de les vistres privilegiades de la població de Cardedeu. Entre xerra que te xerra anem explican anéctodes del cap de setmana, com no. Anem fem pistes fins arrivar als bocos de Can Jou per tot seguit trencar a mà esquerra per anar a buscar la serra de Sant Hilari, allà ens espera una visita curta aquesta fantàstica Ermita on tots el Cardedeuencs fant la aplec de Sant Hilari el primer Diumenge de gener.
Tot seguit anem a buscar la costa de Can Diumeró que es situa paralel a la carretera de Cànoves, i una vegada creuada aquesta, ens enfilem direcció la hipica de CAn Tramp. Arrivem a la urbanització de les Pungoles, ja terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor i creuan-la ens anem a buscar la carretera de Cànoves a S. Antoni de Vilamajor. La prenem i després de circular uns 500 metres prenem una pista a mà esquerra cap al Roure de Can Bacs on disfrutem d´aquesta meravella. Ens enfilem amunt per anar a bucar la població de S. Pere de Vilamajor on una vegada arrivem al nucli urbà, prenem una petitíssima pista o corriol que ens durà fins a S. Antoni de Vilamajor i allà, amb el rellotge guanyant protagonisme, direcció Cardedeu per la serra d´en Castellar fins arrivar a la urbanització del Fou i tot seguit arrivar a Cardedeu al centre del poble.
(el muret no de premia de dalt sino de la esglesica de S. Pere de Vilamajor)
FEM UNES AMETLLES I UNES BIRRES ???? - diu l ´Alfredo.
Bé ... el cambrer al seu rollo i després de insistir entre birra i birra ... de ametlles rés de rés i si no veieu la foto !!!!
Bé ... una sortideta light, no en kilòmetres però si en intensitat !!!!
CARDEDEU-S. HILARI-LES PUNGOLES-ROURE DE CAN BACS-S.PERE VILAMAJOR-S. ANTONI DE VILAMAJOR-EL FOU-CARDEDEU
Hola Geamm people! Molts de vosaltres haureu tornat ja de vacances, d'altres potser encara no, i d'altres marxaran aviat. El cas és que ha sigut un mes mogut, gent anant i venint, viatjant i escalant, gaudint al màxim dels dies i les nits d'estiu.
Doncs ara que s'acosta setembre, deixeu-me que miri enrera uns dies per felicitar a dos aventurers que han fet anys aquest mes, mentre molts de nosaltres érem fora. Es tracta d'en José Luis, que va fer anys el 17 d'agost, i en Xicu, que aquest cap de setmana haurà celebrat el seu cumple enfilant-se per alguna paret (de 7è grau com a mínim).
Aquí els teniu, ben guapos, i ara només queda que els feliciteu, encara que sigui amb una mica de retard.
L'altre dia l'equip "A" (Alfredo i Ana) ens vam trobar per fer una via de Gorros molt interessant, amb un nom una mica raro: la Stromberg (vegeu ressenya dels Escalatroncs)
Després d'una "duríssima" aproximació (Funicular? Qué funicular?), arribem a un peu de via entre arbres. Mola la sensació de preparar tots els materials mentre conversem i fem bromes. Fer cordada amb l'Alfredo té això, i ja ho trobava a faltar!
L1, 30m, V: Comença l'Alfredo, i s'enfila per un llarg a estones finet, de vegades força vertical, on has de mantenir l'atenció. Vaja cinquè!
L2, 25m, IV: També l'Alfredo, que ja ha escalfat. Massa fàcil per a ell, trobo. Estic per estirar-li la corda per fer-lo patir una mica, je, je.
L3, 35m, V+: Em toca, i tinc sort, és el millor llarg de la via com diu la ressenya. Té el pas més difícil en una "panxeta" que es supera millor per la dreta, tot i que jo, sempre portant la contrària, ho volia provar per l'esquerra. Després algun altre passet curiós, però sempre interessant. Val la pena.
L4, 20m, IV: Aquest llarg també fàcil i tombat, tot i que si no recordo malament, hi ha bastant tros des de l'última assegurança a la R.
L5, 25m, 6a: A que no endevineu qui va provar el 6a? Doncs sí, l'Alfredo s'atreveix amb tot. He de dir que realment només és un pas, i bastant lleig per cert. Et trobes un extraplom, i les preses romes no et donen cap confiança. L'Alfredo ho va intentar, però no ho véiem gens clar, i finalment vam decidir esquivar una mica el pas per la dreta. Cap problema, la resta és IV+ i la R es fa a la famosa creu del cim.
Per descomptat, vam fer cim amb la banderola Geamm, que jo encara no havia aguantat mai, quin orgull! Tampoc havia estat mai a la creu, i les vistes, wow, impressionants. Fins i tot em vaig atrevir a baixar per la canal, que en els meus somnis pintava xunga i que, després, no era per tant.
La via bona i ben assegurada. Em va anar bé per tornar a agafar confiança en les vies llargues. I el company, ja el coneixeu, té més moral que el Alcoyano i anima molt. ¡Gracias, Alfre, y hasta la próxima!
Era un cim pendent, no era la primera vegada que l’intentava i per circumstàncies vàries, semblava prohibit. Però aquesta vegada havia de ser diferent, no? Després d’estudiar-nos molt bé el pes que haviem de dur i distribuir-lo en les motxilles pertinents, en Xavi i jo deixem la furgo al parking de Les Houches i ens dirigim a agafar el telefèric que ens portarà a la parada del tren que ens conduirà a Nid d’Aigle, on comença la ruta normal per fer el cim més alt dels Alps, el Mont Blanc.
Són les 8:20h i per fi arriba el desitjat tren, junt amb un bon grapat d’alpinistes, pujem i en 20min, ens trobem ja a Nid d’Aigle (2.372m) on sense perdre gaire temps, comencem a caminar dirección Refugi de Tête Rousse (3.167m). La ressenya marca 2h, i en 1:50h ens hi plantem. Molt bé Xavi! Portem un bon ritme! Parem a fer quatre fruits secs i glop d’aigua i seguim, que ara ve lo bo…, 700m de desnivell amb passets de grimpada i amb una motxilla que pesa un ou…, Ànims! Ens diem.
Crampons, piolet, casc i amunt! Arribem a “la Bolera” que és practicament el pas més perillós de la ruta, bàsicament perquè nosaltres sóm els bolos i haurem d’evitar que els rocs que cauen constantment facin un “strike”. Decidim passar desencodats perquè veiem que és millor anar per feina, sembla que no cau res, i decidim a passar. Cap problema!
Descramponem i guardem el piolet, ja que ve la grimpada i la ferralla ens farà més nosa que serveï.
Aquest tram marca 2h i la fem en gairebé 3, però arribem amb ilusió al Refugi du Gouter (3.817m).
Després de contemplar les marevelloses vistes i tot el camí que ja hem fet, pujem uns metres més on plantarem la tenda. Trobem un sot molt ben parit que ens ajudarà a parar el vent, de putamare!
Menjem un tupper que ens haviem fet a la furgo el dia abans (per no haver de pujar fogó i estris de cuina, que pesen!) i al llit, que ens hem de llevar d’horeta.
Entre l’alçada, la “frescota” i l’emoció, no podem gairebé dormir i ens limitem a descansar unes hores. Toquen les 2:30 a.m., ja és l’hora! Sortim de la tenda i ens posem els crampons, mengem una barreta i som-hi! A ritme pausat però sense aturar-nos, anem guanyant metres i en 2h ens plantem al Dôme du Gouter (4.304m), ja és veu el cim, però encara queden 2h més i l’alçada es comença a notar…
Arribem al Refugi de Vallot (4.362m), que és un refugi de llauna on fem una parada técnica per menjar i beure alguna cosa més i anar a visitar al nostre amic roca… Vinga Xavi, no parem massa estona que ens refredarem! Res, en 10min tornem a reemprendre la marxa i després de crestejar les arestes glaçades espectaculars, que semblen no acabar-se mai, per fi, i després de nombrosos intents, arribem al cim! Mont Blanc, el sostre dels Alps (4.810m).
Entre l’emoció i la sensació de plaer que sentíem, no ens enrecordavem ni de l’esforç, tot era alegría! Trobem uns espanyols que ens tiren les 4 fotos pertinents i ja que estem aquí, gaudim d’aquelles vistes una bona estona. FOTOS: http://picasaweb.google.es/jmorera9527/201007MontBlanc#
Aquesta és la història d'un bloc nascut a les Santes de Mataró.
El dia 24 de juliol de 2010 amb el teló de fons de les Havaneres, uns quants membres del Geamm (Carla, Blade, Raimon, Eva, Helena i Jose) ens trobem reunits gaudint d'un bon rom cremat a la platja i de la brisa marina.
Emocionats la fan petar: que si això, que si allò, que si amunt que si avall... fins que surt el tema de les vacances!
I és que aquest estiu molts de nosaltres marxem de viatge.
I com és tradició en el Geamm, aquí s'explica tot. Per això decidim de crear un bloc de viatges del Geamm: el Travelblog Geamm.
Escriu la teva aventura, posa'ns el dia i Bon viatge!
Aquest Diumenge una petita representació del GEAMM va participar al 9 triatló de Malgrat de Mar, una prova popular on molts de nosaltres varem ... descobrir aquesta variant esportiva on es convina la natació a mar, la bicicleta de muntanya i el correr.
(VIDEO RESUM)
El resultat ... una prova de resistencia on posem a proba el nostre cos, el nostre cor i la nostre ment !!!
Ens trobem a les 8.15 al passeig marítim de Malgrat. En Pere, la Bàrbara, la Esther, en Iago en Sergi i en Jaume i com no ... el suport de l´Amalia amb la Jana, la Carol la dona d´en Iago i els pares d´en Tutu. Nervis pels primers que ho fem i més tranquils els que repeteixen però la il.lusió present en tots nosaltres i un color ... el taronja del GEAMM !!!
400 participants ... 400 bicicletes ... 400 banyadors ... 400 parells de sabates per corre ... 400 gorros ... 400 ulleres ... i 400 palpitacions per segon dels nostres cors !!!
A les 9.15 es dona la sortida a la sorra per anar a buscar l´aigua. No es podeu imaginar les sensacions que dona, tota aquella gent deixant enrera un nuvol de pols per de cop i volta entrar a l´aigua fent d´aquesta una autentica olla a pressió !!!
(la Esther ... la primera noia en sortir de l´aigua !!!) (... aquí tenim en Pere en un primer pla !!!)
Tot acabant els 500 metres nedant agafem les bicicletes i després deixar enrera el passeig marítim ens enfilem direcció la serralada litoral guanyant els 300 metres de desnivell amb ràmpes del 18% per tot seguit per amples pistes i petits corriols tornar a la població de Malgrat.
(la Esther i en Jaume arrivant al final de la cursa)
Per finalment arrivar una altre vegada al passeig i una vegada deixant les bicicletes al seus "boxes" afrontem la última etapa de la prova ... els 4 kilòmetres corrents tots ells pel passeig marítim i així finalitzan aquest triató que una vegada més ... el GEAMM a tornat a deixar un granet de sorra !!!
Membres que hem assistit: Alfredo, Luisa, Eva, Marc, Carla, Jordi B, Sandra, Alberto, Montse M, Sergi, Iago, Marta B, Sesc, Natàlia, Esther A.
Sempre està molt bé quan tens un objectiu que has preparat amb cert temps i aconsegueixes assolir-lo. Això passa en tots els aspectes de la vida, tan personal com laboral. Per molts de nosaltres, aquests objectius que ens marquem també per el nostre temps lliure, són molt importants i omplen d’energia les nostres setmanes.
La Pica era doncs un objectiu que l’Alfredo i la Luisa s’havien marcat des de feia aproximadament un any i que, volien compartir amb nosaltres.
Hi hem anat aprofitant el pont de Sant Joan, la preparació ha estat divertida, més tranquil·la per uns que per altres, doncs el grup en general esperàvem amb candeletes que la Luisa ens portés algun tiberi per els estomacs de tots, i evidentment així ha estat. Ens ha portat el “RolloPollo”, jeje!.
El viatge en cotxe, per grups, en el meu cotxe van haver de patir a una xerrameca durent 4/5 hores. Vem acabar jugant a...de tot. Però es va passar prou ràpid, no? Jeje!
La idea ha estat fer el recorregut en dos trams: la primera aproximació fins al primer o segon llag (ha acabat sent el primer, doncs la turmenta amenaçava i el cansament també), on plantem les tendes i l’endemà fer el cim.
Per tant el divendres anàvem carregats com mules ja que dins les motxilles de cadascú hi havia mínim: la tenda compartida, 3 litres d’aigua, el menjar, grampons.... El pes de segur rondava entre els 15-20kg, en cada cas. Evidentment anàvem jugant a veure qui en portava més.
Com ens havien recomanat portàvem material de neu ja que, aquest hivern ha estat llarg i amb molta neu. El que no ens esperàvem potser, era l’espectacle que ens oferien totes les immenses cascades d’aigua, els rius gairebé negats i les explanades d’aqüífers intermitents i verds. Només per veure tot això valia la pena anar-hi.
Bé, la aproximació fins al llag va ser durilla, i no amb certa pressa doncs anàvem sentint de lluny els trons que se’ns acostaven per l’esquena. Aproximadament unes 2hores 30min.
Al plantar les tendes ja començava a ploure i dubtàvem del que estarien fent els companys que havien d’arribar més tard. à
Va haver un petit caos momentani, amb la tenda del Jose....sobraven barilles, faltaven instruccions, ay ay....però en Iago va venir al rescat i ens la va muntar i tothom saltant dins les tendes.
El Rollo Pollo de la Luisa va volar, jeje, anàvem passant plats de tenda en tenda!!!
Aquesta seria la tònica del cap de setmana, els dies perfectes, tothom amb ganes i amb ritmes compassats i calmats, reptes aconseguits, però pluges a les tardes-vespres.
L’endemà ens aixequem i tirem una moneda a l’aire a veure que fem amb les tendes:
Opció 1_ es desmonten i s’amàguen. Opció 2_ es deixen tal qual temptant la sort
Comencem a caminar, passem el petit refugi i ja de seguida trobem la primera clapa de neu dura que travessa el riu, comencen a creuar els davanters, i li toca el torn a la Monste......crashhhhhh! es trenca i s’assenta sobre l’aigua, el que vol dir que en poques hores estarà totalment desfeta. Em sembla que la següent era jo. Recordo que m’ho vaig quedar mirant pensant “jo per aquí no passo”. Anava la Carla darrera meu i li vaig “cedir” amablement el pas. És d’aquelles coses en el que “si ella ho fa jo també” funciona” ;).
Un cop superat això, arribem al segon llag i comecem a posar-nos els grampons. Be, comença la part maca. Molts del grup era la primera vegada que es calçàven uns grampons i la pendent que els esperava els impressionava força. A peu de pendent es varen anar calmant i agafant un ritme acompassat!
Deu ni dor el que aguantem tots plegats sense haver fet una preparació especial i/o de cap tipus.
Hi havia un “bolido” que ens anava fent les traces i la resta del grup que anàvem fent pauses, quan no per descansar o per posar els grampons salteris de la Carla al seu lloc.
Recordo que, en acabar la primera “canal” ens vem trobar un grup, un membre del qual la Carla i jo li vem preguntar: “digui’ns que ja hem passat el pitjor” i la seva resposta va ser “nenes...encara us queda un munt, un pas de no se què, una grimpada de 2on....” ens vem mirar i va ser com....puffff.
Iniciem el segon traçat, ja enfilant-nos molt, i alguns de nosaltres comencem a notar els efectes de l’alçada, una mica de mareig i anades d’olla.
Hi havia moments en que l’espectacle era francament molt bonic, veies una fila india de bastantes persones un darrera l’altre amb certa parsimònia i sense evadir el traçant que marcava el que precedia l’”expediió”. Que maco!!!
I el millor quan varem girar el cap ens vem mirar i vaig dir: “Allò és la creu”, ja es veia, s’havia fet més curt del que ens pensàvem. Tot i que aquell tram potser va se el més dur, quan veus el final però et sembla que no arriba, el cap et fa el tonto, necessites sucre i perquè no, unes escales mecàniques....Ja saps que arribaràs i que val la pena arribar allà dalt!
Anem arribant ara ja sí de manera esglaonada a la creu. Ens retrobem amb el “espolon perdido” al Cim, i comencem les celebracions. Aprofitem per recuperar una mica de forces, no sense certa inquietud, ja que els núvols que veiem al fons del paisatge amenacen turmenta.
Comença el descens, i amb ell apareixen les primeres cabres boges del grup, fent tobogans de neus, i amb ells ens hi acabem baixant la majoria!!! Que ràpid!!!
La Marta ens esperava on l’haviem deixat amb unes sorpreses super maques, que no veiem perquè decidim agafar la baixada directa!!! NO TENIM PERDÓ!!!
Arribem a les tendes, que es torna a posar a ploure, però entre xafeg i xafeg encara hi ha energia per fer algunes bromes!! És genial fer aquestes coses en grup!!!
Però cau el fred i estem força mullats, serà una nit llarga, ja que a les 9 ja estem tots arresserats!!
Ens despertem alguns força gelats i decidim que ja en tenim prou de fred i que comencem a tirar avall!
A mesura que anem baixant el sol ens ve a saludar i cada vegada estem més a gust, fins a arribar a suar de nou!!!
Arribem al refugi desitjant veure’ns alguna fresqueta!!!
Ja s’ha acabat l’avertura!!! FELICITATS!!! I redordeu que el proper a caure h de ser l’ANETO!!!!
+de+DSCF1062.JPG)
+de+DSCF1025.JPG)
+de+DSCF1027.JPG)
+de+Copiar+(1)+de+triatlo10%5B1%5D.jpg)
+de+DSCF1030.JPG)
