Benvinguts al nord de Roca Narieda

L’Alfredo m’havia dit que faríem un viote, però no m’esperava una proposta de 475m. Mai havia fet una via tan llarga. Es tracta de l'Esperó Xelo-Bam, a Roca Narieda. Aquí teniu la ressenya dels Kutrescaladors (gràcies, companys!)

http://antxpavil.blogspot.com/2007/08/via-xelo-bam-roca-narieda.html

La nostra experiència allà va ser llarga, variada i intensa…

LLARG 1 (V) i 2 (V): Trobem el peu de via, no gaire lluny del poble. Començo el 1r llarg amb un canto que s’arrenca, uff. Res, falsa alarma, la resta es fa bé. Segueixo amb el segon. Posa “equipat”, però crec recordar que vaig reforçar alguna cosa. Comencem a activar-nos, i seguirem actius durant tota la via, gairebé sense treva.

LLARG 3 (V) i 4 (V+): El tercer i quart llarg corren per compte de l’Alfredo. Hem de dir que, a la sortida del tercer llarg, la ressenya ens deia que hi havia un “clau visible”, però nosaltres encara el busquem. A més, a la dreta hi ha un pati que, uff, no ho veiem clar. L’Alfredo opta per tirar per l’esquerra i anar equipant. Bona decisió, perquè des de dalt veiem que, no només no hi havia “clau visible”, sinó que el segon clau estava trencat. El quart llarg exigent, amb un passet d’aquells tensos que posen el cos i el “coco” a prova. Però per un gallec tossut i motivat no hi ha res impossible, així que tira amunt i jo el segueixo (quin remei!).

LLARG 5 (II) i 6 (IV): Dos llargs més, un de tràmit i un altre de placa, no està malament. Burra de mi, no llegeixo bé la ressenya i em torno boja buscant la R. Com que és impossible seguir fins la paret pel fregament de la corda, munto R en dos arbres, que són, suposo, els que toquen.. No feu com jo i llegiu la ressenya, que diu clarament “reunió en els arbres”. Si ja ho diuen a l’APM, “es de ser inútiles”…

LLARG 7 (III) i 8 (6a): Un llarg de III ens col.loca en el lloc adient per començar el majestuós diedre del 8è llarg. M’encanten els diedres, però no desequipats!! L’Alfredo fa els honors, i se’l treu lluitant, que no és per menys. El sol ens toca una mica de resquitlló, fa calor, calor. Sense voler li he deixat els llargs més xungos, je, je. Bueno, sense comptar el que ve ara…

LLARG 9 (Ae, V+): Arriba l’artifo, els nervis a flor de pell. No seré covard, que a les fotos es veien moooolts parabolts. El meu primer llarg d’artifo de 1ª…i sense “fifi”. Apali, baga llarga, cinta curta, i estreps en algun pas, no tots. Pilla, pilla, i em vaig penjant, i vaig descansant. No mola, això cansa i no estic escalant…A més, per xapar algun seguro m’estiro tant que se’m sortirà el braç, ai, ai, ai. Al final s’acaba l’agonia i el company diu que no ho he fet tan malament. Quan vol és molt maco, je, je.

LLARG 10 (V), 11 (III) i 12 (III): Ens tornem els tres darrers llargs, un de V i dos de III per acabar la via. Tenim els peus cansats i adolorits, el cos tira per inèrcia. I a sobre queda hora i pico, quasi dues, de pateo. Se’ns ha fet tard i anem per feina, pujant fins al cim (uff, el que faltava!), i després trovant fites que ens van guiant. Envejo el sentit d’orientació de l’Alfredo; jo m’hagués perdut unes 10 vegades, o més!!

El camí és llarg, però maco i agradable de fer (i perquè això ho digui jo…). El pitjor va ser uns gossos “ferotges” a l’arribada al poble. Sí home, amb el que hem lluitat la via ara vindran aquests a mossegar-nos! Al final només ens volien intimidar, però per si de cas arribem al cotxe sense mirar enrere, je, je, je. Esgotats i satisfets, fem la darrera ullada a l’esperò, que es dibuixa en la foscor. Una senyora via, sens dubte.