dimarts, 5 d’octubre de 2010

Vint-i-un batecs de l’India: La Princesa de l'Estació de Trens.

Aquells ulls…
Aquells ulls sense pestanyejar…
Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena…
Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena de 10 anys…
Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena de 10 anys descalça deambulant per l’andana…

Els dos darrers dies a l’Índia vam decidir invertir-los en fer la visita al famós Taj Mahal a Agra. Així que una tarda de qualsevol dia ens trobàvem a l’andana de la gran estació de New Delhi esperant el nostre tren. Com sempre rodejats d’una gran multitud.

Sovint ens aturàvem i dedicàvem molt de temps a contemplar en silenci el gran espectacle de la gent que anava amunt i avall. Tot un món de persones amb tots els aspectes possibles i impossibles. Soles o en família. Un enorme bosc humà.

Va ser en aquell moment quan enmig d’aquell bosc va aparèixer ella.

Una nena sola. Aparentment aïllada de tot aquell món que bullia al seu voltant. Era com si no sentís les milers de veus que la rodejaven. Com si navegués perduda en un gran mar de silenci.

Caminava a poc a poc. Sense rumb. Esquivant centenars de cames que li barraven el pas. Rodejada de mirades indiferents. Ignorada per tothom. Sola.

Aquella petitona que caminava descalça duia un vestit groc fins als genolls. La pell ben morena i els llargs cabells negres recollits en una cua. Una cara ben bufona. Una petita preciositat índia.

I aquells ulls…. Recordo molt bé aquells bonics ulls ben oberts i que no tancava mai. Que no miraven. Que no veien. La nena de la mirada perduda…

Mentre s’acostava a nosaltres i en girar el cap van poder veure una horrible cicatriu que li creuava mitga cara fins arribar sota la galta. Terrible.

La nena sistemàticament es duia la mà dreta a la cara. Feia unes quantes passes i tornava a dur-se la mà a la cara. Canviava de rumb. Anava d’aquí allà. S’aturava. Es duia de nou la mà a la cara i canviava de direcció. Sense sentit. Sense tancar els ulls.

L’oceà de gent l’empenyia d’un cantó a l’altre a batzegades. Colpejant la seva fràgil figura infantil sense contemplacions. Les onades la van dur fins ben a prop nostre. Va passar per davant i va ser quan vam poder veure perquè es duia compulsivament la mà a la cara.

Duia una petita bossa de plàstic plena de cola que anava esnifant.

Aquella floreta anava pansint-se enverinada per la droga. Tan petita. Tan innocent. Com milers de criatures a tot el món…. Quina ràbia! Com poden passar aquestes coses?

Perdó, però aquell dia vaig veure clarament que Déu no existeix. Cap. De cap religió. Per què si existís algun Déu no permetria que aquella innocent nena patís aquella vida. Impossible.

Aquella petita figura va desaparèixer de nou entre el bosc humà que la rodejava i ens va deixar el cor glaçat.

Encara tremolo quan recordo la seva cara segada per la brutalitat del món on vivim. Encara s’en forma un nus a la gola quan penso en aquella nena i el seu futur. On deu parar ara? Que s’haurà fet?

I crido per dins. Un crit sord d’impotència. Un crit interior de ràbia. Quina injustícia!

Aquells ulls…
Aquells ulls sense pestanyejar…
Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena…
Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena de 10 anys…
Aquells ulls sense pestanyejar d’una nena de 10 anys descalça deambulant per l’andana…

Pere

4 comentaris:

Joan Sebarroja ha dit...

Maco maco...

JAUME ORS ha dit...

Maco però a la vegada molt dur !!!

Anònim ha dit...

Noiet,

Al llegir els relats em vénen mil records al cap...

És un plaer tenir uns amics com vosaltres!

Marta

Ana ha dit...

Un cop més, la realitat ens ensenya la seva cara més amarga. Mira com som d'insignificants que veiem una cosa com aquesta i no podem fer-hi res. Estic segura que això no és fàcil d'oblidar, Pere.