dissabte, 29 de maig de 2010

Exposició, Risc i Perill...

Amb aquesta entrada enceto un recull de post sobre técnica que crec que poden ser interessants...

Feia molt de temps que volia fer un escrit sobre l’exposició en l’escalada. Alhora, també volia donar la meva opinió en l’agri i cansí debat dels equipaments, re equipaments i des equipaments que darrerament omple fòrums, blogs i tertúlies cerveseres a casa nostra (ressalto a casa nostra, perquè a la resta de la galàxia no se’n parla tant).
Preparant els textos, em vaig adonar que no tan sols estan relacionats, sinó que realment es tracta de dues importants peces del mateix trencaclosques. Aquestes quatre línies són un modest intent personal per analitzar i intentar encaixar aquestes dues peces. Però el trencaclosques en té moltes més.

Què entenc com a exposició i quina relació té amb el risc?
L’exposició ve determinada pel nostre EMPLAÇAMENT. És a dir, la nostra SITUACIÓ física sobre un determinat terreny. En el nostre cas la verticalitat i tot el que comporta. Això determina una de les característiques de l’exposició en l’escalada: el seu caràcter voluntari.

L’exposició i el risc.
Quina és la principal EXPOSICIÓ a que s’enfronta un escalador? Quin és el RISC que voluntàriament accepta? La principal contingència desfavorable a la qual està exposat un escalador és a CAURE. Quan escalem tenim el RISC de caure. Assumim el risc a caure. Estem situats sobre un terreny vertical i, per tant, EXPOSATS a una potencial caiguda. Aquesta contingència desfavorable o RISC determina una segona característica de l’exposició: la seva potenciabilitat.


Estem exposats a un fenomen (la caiguda) que hom creu que pot succeir, però que té un caràcter aleatori i on poden intervenir mil-i-unes circumstàncies. El RISC és incert. I aquesta INCERTESA, una vegada superada, omple de satisfacció. És una de les principals recompenses a l’hora d’escalar.

L’exposició i el perill.
Si estem d’acord que un escalador, progressant per una paret vertical, està exposat voluntàriament al risc de patir una caiguda….què marca el límit? Quin és el límit de la nostra exposició? …
El limit no el marca la possibilitat d’una caiguda, a la qual ens hi exposem voluntàriament tan sols pel fet d’escalar. El límit real de l’exposició és el PERILL d’aquesta potencial caiguda. El PERILL d’aquest RISC al qual estem EXPOSATS. La possibilitat imminent de fer-nos mal. Quan estem en una situació on potencialment, si caiem, podem patir lesions. L’escalador té por de caure sobretot quan pensa que pot fer-se mal.
És el nostre límit psicològic (independent del límit tècnic).
Els grimpaires novells tenen por a caure sempre, perquè associen caure a fer-se mal. En l’escalada esportiva, l’exposició al RISC de caure forma part de l’activitat. Però estem d’acord en què aquest risc NO comporta un gran PERILL. Per això, tots tenim amics que fan molt de grau en parets de baixa exposició a un risc perillós i que es bloquegen quan escalen en d’altres circumstàncies.

Quin són els factors que determinen el grau d’exposició (risc de perill) en l’escalada?
Podem classificar-los en dos grups: els SUBJECTIUS i els OBJECTIUS.
Els factors SUBJECTIUS serien els PERSONALS: el nivell de formació tècnica, l’experiència, l’entrenament, la fortalesa psicològica…. Aquests paràmetres es reflecteixen clarament en l’exposició a un risc perillós en paret. Un exemple seria una persona que no sap utilitzar el material o que dur un equip inadequat. En aquest cas, l’escalador està clarament sobre exposat a patir un risc perillós a l´hora d’escalar. Podríem trobar centenars d’exemples en aquest sentit i tot nosaltres els seguim veient massa sovint. De la mateixa manera, un escalador que escala en “solo integral” una via, s’exposa personalment al risc d’una caiguda mortal.

Els factors OBJECTIUS serien els NO PERSONALS: el medi i la paret.
L’exposició a determinades condicions meteorològiques (turmentes elèctriques, boira, fred, vent, etc…) i la qualitat de la roca (caiguada de pedres, etc…) incrementen clarament el risc perillós.
Però realment és la mateixa paret i concretament la via, qui marca més l’exposició. De fet, el grau d’exposició màxim obligat és una de les principals característiques d’una via. Crec que aquest grau caldria que fos conegut per l’escalador abans de posar-se els peus de gat. Però aquesta característica, en la majoria dels casos, no apareix en la ressenya.

Existeix una GRADUACIÓ DE L’EXPOSICIÓ EN L’ESCALADA en roca però no es gaire coneguda a casa nostra.
Es tracta d’acotar el GRAU OBJECTIU D’EXPOSICIÓ MÀXIM OBLIGAT d’una via.
Però quins factors crec que el determinen?
En primer lloc el TIPUS, UBICACIÓ, NÚMERO i ESTAT de les ASSEGURANCES DE PROGRESSIÓ i REUNIONS FIXADES per l’equipador o aperturista: és a dir l’EQUIPAMENT.
El tipus (químics, parabolts, spits, reblons, pitons, tacs, etc…) i l’estat (deteriorament pels anys) determinaran la capacitat d’aturar una potencial caiguda. La seva ubicació i número determinaran la longitud de la caiguda i el tipus de caiguda (factor 2 sobre reunió, caiguda sobre repisa, etc…).
L’exposició serà més baixa com millor sigui l’equipament i més alta quan sigui pitjor (tipus, ubicació, número i estat).

En segon lloc, la possibilitat d’utilitzar ASSEGURANCES FLOTANTS (tascons, friends, pitons, tacs, etc…) i ASSEGURANCES NATURALS (ponts de roca, merlets, savines, etc..) per progressar i muntar reunions: és a dir, l’AUTOPROTECCIÓ.

Per a mi, una via amb poques assegurances fixes però amb moltes possibilitats d’autoprotecció tindrà clarament un grau baix d’exposició. Això implica que una via semi-equipada o desequipada no té perquè ser més exposada que una d’equipada. Tot depèn de la facilitat o no d’autoassegurar-se.

Amb tots aquests arguments podrien quedar 5 graus d’exposició (semblant als graus d’artificial): E1, E2, E3, E4 i E5 (E0 no el considero perquè no existeix el risc 0).

El grau sempre serà d’exposició màxima obligada. Potser una via de 300 metres, només tindrà 15 metres d’exposició alta i la resta d’exposició baixa, però si aquests 15 metres son d’exposició obligada, tota la via quedarà com a grau d’exposició obligat alt.

E1 :Exposició molt baixa
Via equipada amb assegurances (químics o parabolts) en bon estat. Via semi-equipada amb químics i/o parabolts on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals. Via sense cap perill de caiguda de factor 2, cap perill de caiguda sobre sortints o feixes i cap perill de caigudes llargues.
E2 :Exposició baixa
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en bon estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en bon estat on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via sense cap perill de caiguda de factor 2, cap perill de caiguda sobre sortints o feixes i cap perill de caigudes llargues.
Via desequipada on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions sòlides.
E3 :Exposicio mitjana
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en no gaire bon estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en no gaire bon estat on pot costar afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via sense cap perill de caiguda de factor 2. i cap perill de caiguda sobre sortints o feixes. Via amb perill de caigudes llargues.
Via desequipada on pot costar afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions sòlides.
E4 :Exposició alta
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres)) en mal estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en mal estat on és difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via amb perill de caiguda de factor 2 i/o perill de caiguda sobre sortints o feixes i/o perills de caigudes molt llargues.
Via desequipada on és difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions poc sòlides.
E5 :Exposició molt alta
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en molt mal estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en molt mal estat on és molt difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via amb perill de caiguda de factor 2 i/o perill de caiguda sobre sortints o feixes i/o perills de grans caigudes.
Via desequipada on és molt difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals aconseguint reunions molt poc sòlides.

Aquesta graduació tan sols és una proposta i segur que es pot millorar. Tan mateix, intentaré que totes les ressenyes publicades en el blog duguin el GRAU OBJECTIU D’EXPOSICIÓ MÀXIM OBLIGAT. A veure si algun company més també s’anima.

En resum. Crec que cada escalador té una petita balança en el seu cap. En un dels platets hi ha la seguretat. En l’altre l’exposició al risc; al perill. Alguns busquem l’equilibri. D’altres decanten la balança cap a a la seguretat o cap a l’exposició. Totes les postures son respectables. Totes menys els extrems radicals. El pitjor de tot és intentar imposar les teves idees sense respectar els altres.
Una via mai pot ser segura del tot. Sinó no existiria l’escalada lliure.
De la mateixa manera, no crec que cap aperturista sigui un suïcida i per tant, sempre intentarà protegir-se sense passar el seu propi límit d’exposició.

Tan sols l’aperturista pot marcar el grau d’exposició que li dóna a la seva via. I totes les opcions son bones. Ningú té dret a rebentar una via d’exposició molt baixa completament protegida o reequipar una via d’exposició alta o molt alta quan el seu aperturista he decidit que sigui així.
Bé, aquesta és la meva opinió.

Pere Tutusaus Cinca

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bona entrada.