(VIDEO INTRODUCCIÓ)
Divendres 10 d'Abril, varies cordades ens disposàvem a fer la Vía CIVA i la TEMPLE (víes paral·leles) per retrobar-nos a mig camí i poder acabar a la mítica CANDELE. D’entrada dir-vos que no ho vem aconseguir.
La “Cordada dels Ploramiques", es a dir, en Jaume, en Víctor i Jo vem intentar la CIVA. Val a dir que era la primera vegada que escalàvem junts. I la paciència i els consells d’en Jaume van ser crucials per ajudar a tirar amunt.
Vaig iniciar la vía amb el primer llarg (un 5c+), molt “atlètic” (la Lu el va fer a la primera cordada com si res...), i vaig pensar “pa lante...como los de alicante...”.
Puff, allò era massa, sort que en Pere havia anat deixant vagues pel camí.
La Primera deducció: “Que lenta que sóc...”
La segona deducció: “em queixo massa quan no ho veig clar...”
La tercera deducció: “aquell 5c+ era més que un 5c+...” (el plus és amb accents francès).
Era molt i molt vertical, i inclús a trossos una mica desplomada. Cada xapa era “una gran victòria”, i una reflexió interna “abandono?....no, no puc...” etc. (però...estava clar que allò era massa). Vaig arribar a la reunió gràcies a les fidels ajudes de la Lu... Ara era el torn dels meus companys.
Internament anava analitzant la situació...”de segona puc anar fent...i en Víctor també...però està clar que en Jaume tota de primer...no és just...”.
Comença el Víctor, amb no poques dificultats, i jo vinga a recuperar corda. Va patir el noi. .... I en Jaume, que realment va demostrar les seves habilitats.
Jo anava mirant avall, i era tan vertical...va arribar en Jaume i en Víctor mig remuntant-lo.
Quan vem ser els tres a la reunió, amb una tranquil·litat immensa vem decidir en comú, i gairebé sense necessitat de dir-ho en veu alta, que abandonàvem la vía. No sé que va passar, bo ho tinc clar.. el cor se’m va accelerar d’emoció, per l’actitud, per la complicitat entre els tres. Les llàgrimes gairebé em saltaven... Vaig veure que ells també estaven emocionats.
Vaig cridar “Pere!...el cor sembla que em vagi a sortir del pit!!!!” (recordo molt be aquesta frase), i era veritat.
Vem fer el ràpel i cap a baix, prometent-nos i perjurant-nos que aconseguiríem fer-la algun dia.
Pot ser que això sigui algú important en el món de l’escalada...no?
Dissabte 11 "La Cordada dels Ploramiques" té un repte que va més enllà de la escalada. De fet no és ni un repte, dons no hi ha rés en joc, dons els sentiments, les emocions, l´amistat no entren dins d´aquesta paraula, però el que si que voliem retrobar eren aquelles sensacions quan s´acaba una via. I com la Esther, en Victor i en Jaume era la primera vegada que escalavem junts voliem experimentar tots plegats aquestas sensacions. Per això avui repetim cordada ... i la via escollida era la "Via la coco" situada al Sector Pyromanioaque situada a Sormiou (... vaja només el nom ja fa por). Una via que en un principi no tenia cap mena de dificultat ... però el temps ens tornaría a posar a prova.
4 comentaris:
... gràcies Esther per redactar tan bé tot alló que varem sentir allà adalt de la paret. Una abraçada ben forta als meus dos companys de la "Cordada Ploramiques" i per suposat a la resta de companys pels dos dies tan fantàstics a Calanques.
Muy bien los tres(trio ploramiques)
y la otra via ("cantando bajo la lluvia")
No siempre se consigue,(DOY FE),pero por lo que leo y veo en las fotos os lo pasasteis genial
Olee olee y oleee por los tres
Cuidaros
eP!!! FELICITATS per les dues vies! tant l que vau abandonar com la que vau lluitar fins al final per surtir per dalt!! tinc algunes fotos vostres fent l'últim llarg e la Coco!!! ej je e!! el sol ja començava a brillar un altre cop!
Quin dia!!! escalada fins a migdia i cap al bar!
una cordda magnifica!
eii!! cordada ploramiques!!
que l'escalada tambe es això sentiments, plorar, riure, compartir!
bé, i de tant en tant fer alguna via ;))
Espero que em compartim més!
encara qu no sigui 5c+ (amb accent frances ;)
una abraçada a tots els geamms i gracies!
lu
Publica un comentari a l'entrada