LES CALANQUES: "CORDADA PLORAMIQUES"

Aquesta setmana Santa hem decidit anar tota la colla del GEAMM a "Les Calanques", al costat mateix de Marseilla (França). Alló és el paradís dels escaladors, dins un entron idíl.lic, a tocar del mar Mediterrani. La grandària del llóc, la fascinació de les seves plaques i agulles, la roca calcàrea de color blanc intens davant mateix del mar ... i el color blau del mediterrani sedueixen a tot aquell que s´acosta, tan si és escalador com no. "Les Calanques ofereix vies a mida de tothom. Ara només tocar disfrutar !!!!


(VIDEO INTRODUCCIÓ)

Després d'una setmana i havent tornat al planeta terra, miro una mica enrere i no puc evitar que m’entri una certa nostàlgia. D’entrada i sent conscient de la meva curta vida en el món de l’escalada i per tant de la meva ignorància...i poden dir que no se si algun dia tindré criteri per opinar objectivament que es, que val la pena o com s’ha de viure l’escalada...però sí afirmar que el que vaig (vem) sentir aquell dia va se espectacular i molt emocionant.
Divendres 10 d'Abril, varies cordades ens disposàvem a fer la Vía CIVA i la TEMPLE (víes paral·leles) per retrobar-nos a mig camí i poder acabar a la mítica CANDELE. D’entrada dir-vos que no ho vem aconseguir.
La “Cordada dels Ploramiques", es a dir, en Jaume, en Víctor i Jo vem intentar la CIVA. Val a dir que era la primera vegada que escalàvem junts. I la paciència i els consells d’en Jaume van ser crucials per ajudar a tirar amunt.

Vaig iniciar la vía amb el primer llarg (un 5c+), molt “atlètic” (la Lu el va fer a la primera cordada com si res...), i vaig pensar “pa lante...como los de alicante...”.
Puff, allò era massa, sort que en Pere havia anat deixant vagues pel camí.
La Primera deducció: “Que lenta que sóc...”
La segona deducció: “em queixo massa quan no ho veig clar...”
La tercera deducció: “aquell 5c+ era més que un 5c+...” (el plus és amb accents francès).
Era molt i molt vertical, i inclús a trossos una mica desplomada. Cada xapa era “una gran victòria”, i una reflexió interna “abandono?....no, no puc...” etc. (però...estava clar que allò era massa). Vaig arribar a la reunió gràcies a les fidels ajudes de la Lu... Ara era el torn dels meus companys.

Internament anava analitzant la situació...”de segona puc anar fent...i en Víctor també...però està clar que en Jaume tota de primer...no és just...”.

Comença el Víctor, amb no poques dificultats, i jo vinga a recuperar corda. Va patir el noi. .... I en Jaume, que realment va demostrar les seves habilitats.
Jo anava mirant avall, i era tan vertical...va arribar en Jaume i en Víctor mig remuntant-lo.
Quan vem ser els tres a la reunió, amb una tranquil·litat immensa vem decidir en comú, i gairebé sense necessitat de dir-ho en veu alta, que abandonàvem la vía. No sé que va passar, bo ho tinc clar.. el cor se’m va accelerar d’emoció, per l’actitud, per la complicitat entre els tres. Les llàgrimes gairebé em saltaven... Vaig veure que ells també estaven emocionats.
Vaig cridar “Pere!...el cor sembla que em vagi a sortir del pit!!!!” (recordo molt be aquesta frase), i era veritat.

Vem fer el ràpel i cap a baix, prometent-nos i perjurant-nos que aconseguiríem fer-la algun dia.
Pot ser que això sigui algú important en el món de l’escalada...no?

PD: l'endemà vem fer cim plegats!! ;)

Text: Esther
Dissabte 11 "La Cordada dels Ploramiques" té un repte que va més enllà de la escalada. De fet no és ni un repte, dons no hi ha rés en joc, dons els sentiments, les emocions, l´amistat no entren dins d´aquesta paraula, però el que si que voliem retrobar eren aquelles sensacions quan s´acaba una via. I com la Esther, en Victor i en Jaume era la primera vegada que escalavem junts voliem experimentar tots plegats aquestas sensacions. Per això avui repetim cordada ... i la via escollida era la "Via la coco" situada al Sector Pyromanioaque situada a Sormiou (... vaja només el nom ja fa por). Una via que en un principi no tenia cap mena de dificultat ... però el temps ens tornaría a posar a prova.

La Esther és la encarregada d´obrir via. Només amb aquesta actitut ens demostra la seva fortalessa interna que el que va pasar ahir encara la feia més forta. Tot seguit en Victor i jó seguim el seu rastre. Fufa un fort vent però en cap moment aconsegueix tirar enrera la nostra motivació. El segón llarg li toca ara al Victor, amb un sonriure i una il.lusió i una mica de nerviosisme, tira endavant una flanqueig super estétic, disfrutant a cada pas fins arrivar a la seguent reunió. Com el vent no pot amb nosaltres, sembla que el temps ens tingui preparada una altre prova contra nosaltres. El tercer llarg es per en Jaume i així fins arrivar a la seguent reunió. Tot va bé ... de moment. Ho aconseguirem ??? Mirem per sobre nostre i el cel és cada vegada més fosc, no fa gaire pinta però nosaltres continuem. La Esther comença el 4 llarg i ... de cop i volta un fort aiguat cau a sobre nostre. La pedra comença a regalimar aigua per tot arreu

... que fem ??? Aquesta frase, aquesta paraula la tenim gravada dins nostre, dons és la mateixa que ens varem fer ahir.

Però aquesta vegada ... ens mirem ... i no calen paraules ... ho tenim clar ... continuem amb totes les precaucions màximes.

Així asolim el penúltim llarg. Reunío ràpida i jo enfilo últim llarg sota la pluja ... però aquesta vegada la maranatura deixideix tirar-se enrera per tot seguit deixar escapar les primeres ullades de sol.

Aquesta vegada síiii ... una vegada adalt del cim ens abracem per tornar a sentir ... emocions que fins ara no haviem descobert !!!

Gràcies Esther i Victor.

Text: Jaume.

MONT-ROIG, PALA ALTA

Diumenge, 5 d´abril.

... les 7.00 del matí ... i posiblement tots estiguem enganxats als nostres llançols dins els nostres llits. M´agradaría veuren´s a tots plegats per un foradet que fem quan el despertador trenca els nostres sommis i ens aixequem per anar a escalar un diumenge com avui. Tothom esmorzant correns, ens rentem la cara de qualsevol manera, el material d´escalada, que si hem descuido això, que ...

Avui toca anar a terres de Lleida i les muntanyes privilegiades de la nostra companyia serà la "Pala Alta" al Mont-roig. Tots plegats (Sergi, Carla, Ana, Esther, Pere, Jaume, Cris, Ferran i Montse) després de carregar els cotxes marxem direcció Balaguer per a continuació endinsar-nos fora de la civilitzacíó, per camins on l´alquitrà encare no coneix, per arrivar als peus de la "Pala Alta".

Després de gaudir de l´entorn ara toca preparar tot el material per poder-nos enfilar per les vies que ens ofereix la Pala. "Via diedre blanqueta", "Via d´en Lluís", "Via del curset" ... totes elles ens oferiran lo millor d´elles, i una vegada ens haguem empapat de tota la seva pedra, com sempre ... el millor premi el trobarem adalt ... amb increíbles vistes a l´embassament de Camarasa i de S. Llorenç de Montgai i com no ... dels nostres companys !!!!


(VIDEO RESUM)

APROXIMACIÓ : Sortim de Balaguer per la carretera C-12 com si anéssim a Àger. Quan arribem a l’alçada del Monestir d’Avellanes trenquem a la dreta direcció Vilanova de la Sal. Creuem Vilanova i prenem una pista en direcció Montalegre. Seguim la pista uns 4,5 km fins que arribem a una cruïlla de tres camins. Hem de prendre el de més a la dreta (direcció Montalegre). Seguim per aquesta pista, cada cop en més mal estat. Si anem amb turisme arribarem a un revolt molt tancat on podrem aparcar. A partir d’aquest punt hem de seguir la pista, que passa per sota la paret fins al peu de via (1 km). Si anem amb un cotxe normal, haurem de pendre cura amb les pedres dons no està gaire bé, però es pot pujar sempre vigilant molt. Seguim per la pista fins al Coll de Porta i aparcar allí.

Un Munt de Ressenyes...

Èxit.

Més de 6.000 visites en els primers dies de funcionament.

Rècord de visites el dia 18 de març amb més de 1.470 entrades en el blog.

Una mitjana de més de 200 visites diaries.

Segueix les estadistiques a : http://webstats.motigo.com/s?id=4607255

A continuar!

POSTRES DE MUSIC, a partir d'ara una via especial.

Després d’un cap de setmana molt mollat...

Tot comença a la nit, tranquil·leta davant l’ordinador: imprimeixo la ressenya... n’imprimeixo un altre per si a mitja via vola... i un parell més per si els meus companys s’obliden...
½ hora per reunió, se’m repeteixen les sàvies paraules d’en Tutu. Faig una breu planificació de la via: a les 18:00h hem de fer cim si no volem baixar de nit.
Em preparo la bossa, els entrepans, la fruita, els zumitos... (els meus companys segur estan fent el mateix) . Em poso al llit, impossible aclocar els ulls, quins nervis! ( curiosament, als meus companys els hi està passant el mateix )
A les 5:45 faig un bot del llit, haig de ser ràpida a les 6:15 m’espera en Jaume! I a les 7:00 hem quedat amb la Sandra i l’Adrien al Bruc.

Carreguem el cotxe, i emprenem plegats el llarg viatge cap a la rocosa zona de Coll de Nargó, on les monumentals muntanyes tallades ens deixen bocabadats. Ni un sol moment de silenci, converses i rialles nervioses, quin neguit. Un trencant cap a Canelles i allà està imperiosa esperant-nos ! la Roca Narieda, amb el seu suau perfil i color platejat. L’emoció ens envaeix el cos, música i dansa per alleugerir la tensió.

Desprès d’una aproximació ràpida ( 40 min. ) trobem el peu de via, enlairem els ulls, cel ennuvolat però segur que no plourà! L’Adrien, el més experimentat del grup obra la via, un V amb un passet de V+ de bons cantos. La Sandra, com un flam inicia la seva ascensió més llarga mai realitzada. Seguidament jo, no menys nerviosa...10:45h ens hem avançat al previst, perfecte! I per últim el Jaume, feliç, nerviós però sobretot fotògraf a tope!.

Desprès dels dos primers llargs el temps planificat havia deixat de tenir sentit, anàvem amb més d’una hora de retard...

Cada un dels llargs, en total 12, va tenir una gràcia especial, dominat principalment per la placa tan de III, de IV i de V+, cantos dels bons que no vols deixar anar, passos finets, raconets boscosos, ponts de roca, claus, comptats parabolts, això sí, fisuretes i foradets per poder entretenir-te contínuament a col·locar els nostres amics friends i tasconets i orgullosos de que no saltessin per la seva col·locació estratègica a la roca. Quina il·lusió!

A mitja via les forces m’abandonen, pendent de 6 llargs i nerviosa, un cop més, pel temps. La Sandra em confia que també es nota cansada. Sense parar d’escalar anem menjant a les reunions; ara una mandarina, ara una galeta. En mica en mica sembla que les forces retornen i la eufòria s’apodera de nou del nostre cos. Només queden tres llargs diu l’Adrien, i veurem el cim !

L’Adrien com tot un campió va obrir els 12 llargs, el Jaume els va realitzar amb gran destresa i facilitat, cap passet se li va resistir com per trencar el somriure gravat a la cara des d’inici de via. La Sandra, entre paraules carinyoses, rialles i crits a l’Adrien tiba fort va enlairar-se més de 600 metres i jo encara pendent del p... timing, però gaudint de valent a cada llarg escalat. Un esforç final i érem a dalt del CIM, un cop més 360 º de meravelles pels ulls i eufòria compartida entre els companys de cordada, els 4 ho havíem aconseguit!! ( 19:40 h ) Per cert, on és la reunió de l’últim llarg ??




Baixada dura ( ho corrobora la Sandra ) de hora i poc ( 21:00 h ) i sopar recuperador a Pons.

Un dia intens, compartit amb la millor gent i amb moltes ganes de repetir!

by Carla

Composició fotogràfica i video by Jaume

Dos "CABRONASSOS" i una “INGÈNUA”

El passat és ja un vague record , encara present a la memòria adormida d’un dilluns cansat.
La mirada fixa sobre la pantalla de l’ordinador , somnolència, divagant , desenfocada. Per un moment els records tornen al meu cap, com violents flashos, tan llunyans i tan presents encara (les sensacions fortes resten per sempre en el nostre interior, aferrades a la nostre essència).
Tanco els ulls, conto fins a cinc i respiro profundament, el vent fred de ponent impacta en el meu rostre apaivagat pel poderós sol que ens escalfa. Sento la buidor sota els peus i un lleuger vertigen recorre la meva esquena, poc a poc he anat destil·lant els moviments d´un bonic esperó, fins enfilar-me al sostre que corona el final del primer llarg, uns passos acrobàtics, el cor bombejant fort i l´adrenalina impacient per arribar als meus músculs que ara gemeguen davant de l’esforç.

Respiro i...respiro, en un intent de fer arribar el màxim del preciat oxigen al meu organisme. Un pas més i haure guanyat la comoditat, la reunió, penjada sobre el sostre, com un niu d’àligues, on m’esperen els dos cabronassos testimonis i responsables directes de la meva odissea. No han parat “d´agobiar-me” amb les seves indicacions i els crits d’ànim.
No han tingut cap tipus de pietat, davant la tessitura d’haver d’esperar que passessin les cordades que hi havia davant nostre, han optat per un canvi tàctic, i confiant més enllà de les meves possibilitats, fent un altre via que no estava prevista.
Una vegada vaig contestar, en un formulari, que m´agraden les emocions fortes i improvisar, no se si em referia exactament a això...
Acceptat el repte, ara ja no queda res més que tirar cap amunt, ja que aquesta via no és rapelable. Ells imposen la seva “tirania” i jo el meu ritme, la meva habilitat, encara incipient i el meu “savoir fer”. L´equip funciona lubricat pel bon rotllo i la crema bronzejadora d'en Carles.

En els següents llargs em poso a fondo i no sense algun problemilla més, acabem cansats, però contents i satisfets, amb un gran somriure d’ orella a orella, la que és la meva primera via llarga a Vilanova de Meià.

Bé tot això passava diumenge, així que tornem al dissabte i comencem des del principi.
Dissabte matí, ens presentem a Vallgorguina, complint amb la tradició, de fer l’esmorzar, a casa den Marc, abans d’anar a escalar.
Menú esmorzar forquilla i ganivet:
-1º Ous ferrats estil vathi (Kalymnos)
-2º Acompanyat d’uns pinxitos adobats.
- Pà amb tomàquet
- Tè verd
- Xocolata desfeeeeeetttttaaaaaa amb croissante
(Tot plegat, un bon començament que serà el preludi d’unes bones escalades)

Carretera i manta. Vilanova de Meià ens espera impacient…
Arribem com sempre a l’hora bona. (13:30 passades). Dirigint-nos al sector d’esportiva La Cúpula, on les vies són com el bricolatge: (si us plau, llegir amb Accent Basc) “fácil, económico, divertido y para toda la familia”.
En Marc escalfa en el Rei del Mambo (7b) via amb bona pressa i desplom de continuitat. Tot seguit anem a les plaques de la dreta del sector, on en Carles encadena Integral Sandinista (V+), el repeteix la Cris en Top Rop, demostrant gran habilitat en els “crussaitos”. En Carles amb la motivació pels núvols li dona un pegue al Rei del Mambo, i descobreix el preu que s’ha de pagar pel dur entrenament de POTÈNCIAAAAAA!!!!!

Al crit de “Más madera” seguim escalant, 2 intents d´en Marc per encadenar La Rei del Mam 7b+ i flipar amb el pas de bloc .

La Cris amb plè “subidón” fanàtic és fa amb la via KK, un dur 6a+ en Top Rope, i en Carles acaba la jornada fent-li un pegue a la Rei del Mambo……Ja prou per avui…
Cau la nit i l ´incertessa s´apodera del tres fanatics ¿Quina via farem demà?
Quatre són las possibilitats ,totes elles reptes importants per la Cris… : La Amatista (Pas Nou)
La Rampes Invertides i la Musical Express (Roca dels Arcs) o la Porno Star (Roca Alta)
Desprès d´hores de deliberació, varies Voll-Damms, dos paquets de tabac i uns quants cafes decidim unanimament la via de l´endema: PORNO STAR (Roca Alta) 95m 6b+ ben assegurada amb bolts.
Nit plàcida al Cirerator i l´endema ens trobem al peu de la via , com pasa habitualmente, Murphy ens juga una mala pasada i la via esta abarrotada de cordades vasques i fins i tot hi ha gent que espera el torn, s´imposa una decissió cojuntural i rápidamente passem a la via del cantó , Lluna de dia( 6b+,Ae) on no hi ha ningú (per algo será...) .
Resulta ser una mica més dura. Amb una habilitat innata la Cris, ens sorpren novament, i es curra com una campeona tot el primer sostre i el desplom del segon, d´aquí fins dalt la via es fa amb lliure amb una arribada dura al cim.
Acomplim, així, el nostre objectiu, en Carles fa la seva primera via a Roca Alta ,UUeeeeeee!!!!, la Cris primera via a Vilanova de Meià , UUUeeeeeeeeeeee!!!!! I en Marc un altre via a Roca Alta , UUueeeeeee!!!!
TOT UN ÈXIT , Dos dies a la memória , per recordar…….

La Dolce Vita...

En Josep, la Laura i en Pere M ens presenten una nova projecció del GEAMM.

La Dolce Vita: Escalades en Gel a la Vall d'Ossieaux.

Aquest dijous, dia 2 d'abril a les 21h a la Sala d'Actes de l'Agrupe de Mataró.

Us hi esperem!